Estampes cambrilenques / Desembre de 1996

Per descomptat que mengem cada dia i per regla general tres cops. No ignorem que dissortadament molta gent de diversos pobles i nacions tenen mantes dificultats per menjar, massa vegades, ni una sola mà al dia. Per això, encara que aquest escrit només vol fer referència al menjar en la seva vessant d’element constitutiu dels costums més arrelats en la vida del poble, tampoc no volem ni podem oblidar els que passen dificultats, a prop o en països allunyats, i fem una crida perquè en aquests dies que s’acosten, tan plens d’entranyables vivències per a tots, ens fem el propòsit d’aportar, a través d’alguna de les institucions i organitzacions de reconeguda solvència, una part dels nostres balafiaments econòmics en favor dels qui tenen menys que nosaltres o potser res per posar-se a la boca.

El cicle anual festiu és evident que es caracteritza per un bon nombre de factors que donen a cada diada el seu tarannà específic, i entre aquests no hi ha dubte que el menjar és un dels més reconeguts i tradicionals. Especialment a casa nostra, però també arreu del país i en molts altres indrets de l’Estat, unes menges determinades fixen en bona part tota mena de celebracions, la immensa majoria de les quals tenen el seu origen en les festivitats religioses del cristianisme, siguin d’ordre general o d’ordre més particular en cada poble, sigui per celebracions onomàstiques de caire molt popular o de sentit patronal, entre les quals a casa nostra hi ha les festes majors que, de sempre, han volgut ser la màxima expressió festiva del poble com molt clarament insinua el mateix sentit etimològic de les paraules. Festa major: la més gran.

El cicle anual festiu és evident que es caracteritza per un bon nombre de factors que donen a cada diada el seu tarannà específic, i entre aquests no hi ha dubte que el menjar és un dels més reconeguts i tradicionals

Cal reconèixer, però, que la vida moderna amb el seu elevat nivell econòmic —parlem en general, és clar!—, amb la sofisticació dels elements de cuina, els menjars preparats, la facilitat dels desplaçaments, la proliferació de restaurants per a tots els gustos i butxaques i encara més coses ha portat a superar en molts aspectes la tradició culinària i fins i tot les mateixes festes, ja que, com que en alguns sentits cada dia és festa, les que ho són de bo de bo s’han anat diluint i moltes vegades, especialment per a la gent jove, no passen de ser un dia festiu o no laboral qualsevol.

És cert que avui es menja, en general, molt més bé que abans. Els àpats són molt més diversificats i bastant difícilment es menja igual dos cops a la setmana i molt menys el mateix dia. Això fa que el que abans era una menja extraordinària avui sigui d’allò més corrent. Per exemple, el pollastre. No obstant, per molt que s’hagi estandarditzat tot, encara resten en el calendari alimentari algun d’aquests plats o algunes postres que tenen el regust de la tradició i que es conserven any rere any en les nostres taules. Fer-ne un llistat és el que intentarem. No pas, però, amb ànims de fer-lo exhaustiu.

Com que estem en el mes de desembre, un mes festiu com cap altre, començarem per la Festa Major de la Puríssima, on era obligada la sopa amb brossa. Temps de respirar i ja tenim a sobre el Nadal, on el que s’imposava era el brou, la grossa sopa de pasta i la carn d’olla, amb el corresponent rostit de segon plat. De les sobres i alguna cosa més es solien fer els canelons del dia de Sant Esteve. Per Cap d’Any i Reis alguna cosa semblant, i no cal dir que les postres de totes les diades del cicle nadalenc eren constituïdes pels clàssics torrons de Xixona, massapà, fruita i els d’avellana, molts dels quals, abans, es feien a casa mateix, les neules i la fruita seca o confitada. Seguien els tortells de Sant Antoni, que pràcticament tancaven el temps nadalenc, si bé no podem oblidar la fruita i les pastes (blaiets) que es beneeixen en la festa de Sant Blai i el costum de guardar una poma beneïda per menjar-la el dia de la Mare de Déu de març.

La Fira, que a Cambrils es realitzava en la diada de l’Ascensió i els tres dies posteriors, manava de menjar conill amb cargols, i durant la vuitada del Corpus, amb la celebració de les festes dels barris, els dinars i sopars al carrer amb nombrosos convidats i les menges moltes vegades preparades el dia abans

Un altre període important del calendari gastronòmic era el de la Quaresma i Pasqua. En el primer cicle, precedit del Dijous Gras amb les corresponents berenades de coques amb llardons i bons talls de botifarra, els divendres eren i són dies d’abstinència de carn i abans molt poques persones «s’atrevien» a menjar-la ni a fer brou en aquests dies. Les menges tradicionals eren els cigrons, que es cuinaven de molt diverses maneres, els espinacs amb panses, el bacallà amb suc o les truites. No cal dir que per postres, a Cambrils i a tota la nostra comarca, el menjar blanc. Sempre en la Quaresma la diada de Sant Josep, festa grossa abans, en la qual era escaient un parèntesi dins l’austeritat quaresmal i amb unes postres de gran tradició: la crema i els bunyols de Sant Josep. L’acabament de la Quaresma ens porta la Pasqua Florida amb el ritus de la mona que els padrins ofereixen als fillols i que és menjada el Dilluns de Pasqua amb la corresponent sortida al camp on el costum mana de menjar carn de xai a la brasa.

La Fira, que a Cambrils es realitzava en la diada de l’Ascensió i els tres dies posteriors, manava de menjar conill amb cargols, i durant la vuitada del Corpus, amb la celebració de les festes dels barris, els dinars i sopars al carrer amb nombrosos convidats i les menges moltes vegades preparades el dia abans. En acabar la primavera, la diada de Sant Joan, amb les seves típiques coques, i la de Sant Pere, amb menges a base de peix, per fer honor al patró dels pescadors.

A l’estiu, les diades de Sant Jaume i la Mare de Déu d’agost eren dies d’anar al tros o al pinar on eren obligats l’arròs i el conill a la brasa amb bones amanides d’enciam i tomaca. Els menjars de la Festa Major de la Mare de Déu del Camí no tenien un costum ben definit i cada família feia, això sí, un bon dinar com Déu li donava a entendre. Tots Sants, amb els panellets i castanyes, tancava el cicle anual de les tradicions gastronòmiques.

Hem parlat, més o menys, dels costums culinaris a Cambrils, molts dels quals són també vigents en altres comarques de la nostra terra, si bé hi ha llocs on tenen alguna particularitat diferent: matança del porc, calçotades, xatonades, cargolades, truites amb suc...

Com dèiem en començar, la vida moderna, els hivernacles al camp i els frigorífics a casa, els transports ràpids i altres condicionants fan que avui durant tot l’any hi hagi de tot, quan abans molts productes només eren de temporada, sense que això constitueixi, absolutament parlant, cap èxit gastronòmic, ja que hi manca la sorpresa i el desig.

No hi ha dubte, però, que els rituals de les menges, a part del sibaritisme, tenen també un gran interès en el camp antropològic i cultural i és potser que per això molts perviuen i han excedit el pas dels anys i, alguns d’ells, potser dels segles. Pensem, doncs, que també amb el menjar podem fer país i és bonic que conservem les tradicions en un món tan tecnificat, i que les transmetem als qui ens venen al darrere.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques