Estampes cambrilenques / Febrer de 1994

En recollir aquest any (1994) l’extensa i variada col·lecció de goigs editada per Gogistes Tarragonins —entitat de la qual som socis un petit grup de cambrilencs— en el curs del 1993, em vaig adonar, tot i tenir-ho ja molt clar, de la vertadera importància que ha tingut i té el fet gogístic com a element literari al servei de la cultura del nostre país. Certament que la seva antiguitat —es creu que els goigs comencen a arrelar en els pobles per sobre el segle xiii amb la pràctica dels trobadors i que van ser reconeguts tot seguit per l’Església com un medi d’activar la devoció dels fidels— i també la constància en les seves edicions, especialment a partir de l’invent de la impremta, que facilità la impressió dels fulls, ja diuen prou de la trajectòria més que secular dels goigs.

Els goigs, de sempre, han estat unes composicions poèticoreligioses amb les quals el poble exalçava les virtuts de la Mare de Déu o dels sants pels quals tenia una especial predilecció o devoció

És clar que no sempre han tingut, com tenen ara, un tan alt grau de divulgació en un ample ventall de sentits, entre ells el del col·leccionisme, la perfecció artística dels dibuixos i les xilografies i l’acurada impressió dels fulls. Abans els goigs, en un començament eren transmesos a veu d’una generació a l’altra i molt difícilment es trobaven les partitures musicals, moltes vegades degudes als rectors, vicaris, beneficiats, organistes o mestres de capella, en les ciutats o viles més importants on aquests càrrecs eren vigents.

Els goigs, de sempre, han estat unes composicions poèticoreligioses amb les quals el poble exalçava les virtuts de la Mare de Déu o dels sants pels quals tenia una especial predilecció o devoció, quasi sempre per ser els patrons del poble o bé ser els titulars de parròquies i encara més sovintment d’ermites o santuaris. En bona part, o en una gran majoria si ho preferiu, els goigs, en el nostre país, s’han cantat sempre en català i per això també han tingut la seva importància en la conservació i divulgació de la llengua catalana, però no sempre ha estat així en molts llocs, potser, i no ho sabria precisar prou bé, a partir del Decret de Nova Planta i a causa de les enormes pressions sofertes pel nostre idioma després del 1714, també els goigs, amb el nom de «gozos» i «coblas», s’havien cantat en llengua espanyola.

No sabria dir tampoc si entre les causes apuntades hi podria figurar el fet que alguns goigs eren patrocinats, encarregats i fets imprimir per associacions o gremis a llaor de llurs patrons, i potser aquí hi podria haver més diversitat de criteris. No obstant, i no sé si l’apreciació és representativa, en la meva col·lecció particular de goigs de sant Josep, tots els dels gremis són editats en català, i els que ho són en espanyol enlloc no fan esment de l’església, ermita o poble d’on provenen. Es tracta segurament d’un tipus de goigs generalitzats i popularitzats en llengua espanyola sense saber d’on provenen. Insistim, però, en el fet que els goigs han fet històricament de suport a la llengua de la nostra terra.

A Cambrils els goigs hi tenen també el seu paper. Que nosaltres sapiguem, a la nostra vila, en el decurs del temps, s’han cantat o encara es canten cinc goigs diferents, uns molt tradicionals i amb una llarga història, i uns altres força nous. Uns molt propis nostres i uns altres manllevats. Entre aquests darrers podem esmentar els Goigs del Roser, de caire molt popular arreu de Catalunya i que a Cambrils solien cantar-se els diumenges d’octubre, quan de bon matí el Rosari de l’Aurora es cantava pels carrers del poble en processó. Els altres quatre ja són ben propis de Cambrils.

Els més antics, sense cap mena de dubte, són els de la Mare de Déu del Camí, segons opinió del gran goigista reusenc Enric Prats i Martí, de finals del segle XVIII, possiblement de quan es va inaugurar el santuari, tal com avui el contemplem, l’any 1783. Sempre s’han cantant els mateixos, la lletra d’autor anònim i la música de R. Blasi, del qual només en coneixem el nom, sense que tinguem antecedents de qui era, ni de si era cambrilenc, clergue o seglar. D’aquests goigs se n’han fet en el curs dels anys vuit edicions, que jo sàpiga.

No donarem detall de les sis primeres, perquè en una altra «estampa», publicada en la nostra revista el setembre del 1984, número 161, amb el títol de «Goigs de la Mare de Déu del Camí», ja ho explicava a bastament i no cal repetir-ho. Els dos darrers que han vist la llum de llavors ençà són els que es van editar l’any 1989 amb motiu del cinquantenari de la benedicció de la imatge que substituïa la malmesa l’any 36. L’orla i el dibuix de la Mare de Déu del Camí, a dos colors, són d’en Ramon Ferran.

L’última edició la van fer, l’any passat, els Goigistes Tarragonins per incorporar-la a la col·lecció de 31 goigs d’advocacions marianes del nostre arquebisbat i presentada en forma de carpeta com un original Mes de Maria, amb els goigs d’una Mare de Déu per a cada dia. Són estampats sobre el model d’en Lluís Pàmies, que va fer els dibuixos: l’orla, la Mare de Déu, i a l’anvers el santuari (any 1984). Els Goigistes només hi han afegit el dibuix de dues palmeres, una a cada costat de la imatge mariana, en canvi, han suprimit la part del darrere del full. L’orla és comuna a la resta dels 31 goigs.

Els segueixen en l’antiguitat els Goigs a llaor de sant Plàcid, màrtir, el cos del qual va portar de Roma, l’any 1778, el cambrilenc Joan Borràs, i que va ser venerat a la parròquia de Santa Maria fins a la dispersió de les santes despulles en la revolta de l’estiu del 1936, conservant-se actualment en un arqueta les relíquies que es van poder salvar de la desfeta. El lector interessat podrà trobar referències de sant Plàcid en velles «estampes» publicades a la nostra revista en els números 19 de la primera època (gener de 1955) i 81 de la tercera època (gener de 1978).

Els més antics, sense cap mena de dubte, són els de la Mare de Déu del Camí, segons opinió del gran goigista reusenc Enric Prats i Martí, de finals del segle XVIII, possiblement de quan es va inaugurar el santuari, tal com avui el contemplem, l’any 1783

Tenim dues versions de goigs de sant Plàcid, una impresa a Barcelona, Impremta de Torras, Buensuceso núm. 2, i una segona sense imprimir. Els primers goigs són força antics, i no ens és possible verificar-ne cap data. Podrien ser de finals del segle XVIII, editats amb motiu de la benedicció del retaule i la capella que Cambrils va dedicar-li, o potser del 1878, any en què es van celebrar solemnes festes en commemoració del centenari de l’arribada a Cambrils del cos del sant.

Són redactats en espanyol i en la capçalera, com es pot veure en la reproducció que n’oferim, es llegeix «Gozos en alabanza del glorioso e invicto màrtir S. Plàcido, Abogado i protector de la real villa de Cambrils, en cuya parroquial Iglesia se venera su glorioso y santo cuerpo. Su fiesta el 24 de enero». Perquè no hi hagi equívocs, direm que aquesta data no és de la festa litúrgica del sant, sinó l’aniversari de la seva arribada a Cambrils.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques