Article publicat a Revista Cambrils el març de 1994
Els goigs, elements de cultura (II)
La secció «Estampes Cambrilenques» elaborada per Josep Salceda es va publicar a Revista Cambrils des del setembre de 1953 fins el maig de 2005
Estampes cambrilenques / Març de 1994
D’aquests goigs, fins ara, no en sabem res. L’únic detall, com dèiem el mes passat, el peu d’impremta. Ens són totalment desconeguts els autors de la lletra de la música, i fins i tot del dibuix que representava l’urna del sant. Per altra part, la presentació és molt simple: les estrofes són a tres columnes i les emmarca una senzilla orla. No sabem tampoc la música amb què eren cantats perquè se n’ha perdut la memòria i ni oralment ni en partitura ha arribat a nosaltres.
De Goigs de sant Plàcid en tenim una segona versió, molt més moderna i en català, amb la particularitat que mai no han estat impresos, almenys que jo sàpiga. Tampoc no sabem qui era l’autor de la lletra, no obstant hi ha algun indici, no fiable del tot, però, que fossin obra de Mn. Isidre Fàbregas, que va ser rector de Santa Maria de Cambrils des de l’any 1924 fins al 1936, any en què va ser occit pels escamots revolucionaris. Són uns goigs curts, almenys en la versió que ens ha arribat. Tenen només quatre estrofes i les tornades, que són diferents la que comença i la que clou els goigs. Mentre la primera diu:
Puig amb càntics de victòria
sou pels àngels coronat;
deu-nos gràcia i després glòria
Sant Plàcid, nostre advocat.
La de l’acabament fa:
Puig que amb llorers de glòria
seguiu l’Anyell sagrat;
Deu-nos gràcia...
Sembla que en ser cantats es feia servir la música dels populars Goigs del Roser. La darrera vegada que s’han cantat va ser el gener del 1978, amb ocasió d’una missa solemne oficiada en commemoració del II Centenari de l’arribada a Cambrils del cos del sant. En realitat la devoció a sant Plàcid s’ha apagat molt els darrers 25 anys, ja que ni els pastors ni la comunitat parroquial s’han preocupat de mantenir-ne el caliu. També ha caigut quasi del tot el costum de posar el nom de Plàcid, en altres temps popular, a les noves generacions de cambrilencs.
Uns altres dels goigs antigament amb molta tradició a Cambrils eren els Goigs de sant Josep, que cantaven a la capella pública de l’Hospital, que era i és dedicada a aquest sant. També d’aquests goigs en tenim dues versions, encara que ni de l’una ni de l’altra se n’hagi fet mai cap edició que coneguem. Els primers dels quals en tenim documentació, a través dels manuscrits d’en Josep Serra i Dalmau, són escrits en espanyol. Són llargs, tenen quinze estrofes i la corresponent tornada, que diu:
Pues de Maria el candor
se confio a vuestro celo,
sed José nuestro consuelo,
abogado y protector.
Les estrofes fan l’elogi de la vida i prerrogatives del Sant Patriarca i es veu que són redactats per ser cantats a la capella de l’Hospital perquè les estrofes 10, 11,12 i 13 fan referència concreta a la santa casa i als que hi són acollits, per exemple:
La casa de caridad
con lisonjero designio
llama vuestro patrocinio
para su felicidad...
Acaben amb l’antífona de costum i l’oració pròpia de la festa de Sant Josep. Aquests goigs, Serra i Dalmau els data per sobre la meitat del segle XVIII i sembla que van ser fets per encàrrec d’en Josep Antoni Gimbernat i Mateu, pare del famós metge Antoni Gimbernat i Arbós, d’una notable nissaga cambrilenca. L’autor de la lletra és un tal Padrell, que podria ser el pare superior de la comunitat de frares agustins del convent de la Mare de Déu de Gràcia. És una suposició que pot desprendre’s de la dedicatòria que diu, també en espanyol: «Muy Sr. mío: Van los Gozos cuales han podido salir. Solo el nobilísimo objeto al que los consagro, pudo empeñarme en tiempo de muchísimas preocupaciones que me abruman. Quiera Dios que la devoción al Santo Patriarca, crezca y llene de bendiciones a sus promotores. Mande: Sup. Padrell». De la música no en sabem res, ni tampoc tenim constància històrica de si foren cantats a la capella, ni com.
Uns altres dels goigs antigament amb molta tradició a Cambrils eren els Goigs de sant Josep, que cantaven a la capella pública de l’Hospital, que era i és dedicada a aquest sant
La segona versió dels Goigs de sant Josep, també en espanyol, és la que es cantava a la capella de l’Hospital fins a la revolta del 1936. Són uns goigs no fets pas expressament per a Cambrils, sinó que, segons he pogut deduir per la documentació que tinc sobre aquest tema, són uns goigs comuns en honor del sant. En tinc set edicions diferents, però amb la mateixa lletra dels que es cantaven a la nostra vila, no obstant, només en un d’ells hi ha les anotacions musicals, que, en realitat, no coincideixen amb la melodia dels que es cantaven a la capella de l’Hospital. Com hem apuntat, sembla que cap de les dues versions ha estat mai editada a Cambrils i la darrera de les versions era tramesa a viva veu i pel costum de cantar-los la tarda dels diumenges, quan un grup de bones dones es reunia a la capella per resar el rosari i, no cal dir-ho, el 19 de març, en la festa del sant.
El darrer dels goigs cambrilencs i també els més moderns, són els editats pels Goigistes Tarragonins en honor de sant Pere Apòstol, titular d’una de les dues parròquies de Cambrils, concretament la del port. Van ser cantats per primera vegada amb motiu de la festa de Sant Pere, el 29 de juny del 1983. La lletra és de Mn. Joan Roig i Montserrat, un reconegut goigista de la nostra terra, la música és obra de Mn. Joan Grifoll i Guasch, rector encara avui de la parròquia i també acreditat músic i musicòleg, i el dibuix amb la imatge de sant Pere, a dalt, i la tiara i les claus simbòliques, a baix, són deguts al bon gust artístic del Lluís Pàmies i Solé. Els goigs són concretats en vuit estrofes i dues tornades, que glossen la vida i virtuts del primer dels apòstols i en les dues darreres es demana la protecció del sant sobre els pescadors que el tenen per patró. Acaben, al davant, amb la clàssica antífona i l’oració corresponent. Al darrere hi ha la partitura musical i un petit recull històric de la parròquia i de la devoció dels pescadors a sant Pere. Se’n va fer una doble edició: una de 325 exemplars en cartolina crema, numerats, i l’altra de tipus popular de mil exemplars en paper més senzill, però les dues exactament iguals.