Estampes cambrilenques / Abril de 2001

El mes passat (març 2001) parlàvem una mica de la història de la pesseta, l’única moneda que hem conegut al llarg de la nostra vida i que d’aquí a poc ens dirà l’adéu suposadament per sempre. Vam parlar també dels diferents models de pessetes encunyades en plata i de les altres monedes que completaven la unitària: mitja pesseta i dues i cinc pessetes, aquesta darrera coneguda popularment com a «duro». Avui parlarem especialment de dos temes, naturalment també lligats amb la que fins ara ha estat la unitat monetària de l’Estat espanyol: els cèntims i en quina mesura es guanyaven i es gastaven les pessetes.

Ja vam dir, i el tema és conegut per tothom, que la pesseta constava de cent cèntims. Ara, és clar, quan parlem de cèntims ho fem com un argot: diem «cèntims» com podem dir «calés», «diners», «pasta» o qualsevol altre, però mai no volem dir el que realment significa la paraula per la senzilla raó que ja fa molts anys que els cèntims, com a moneda, han deixat d’existir. Fins i tot en els comptes i facturacions, les fraccions de pesseta ja no s’usen, sinó que les quantitats s’arrodoneixen i així fora fraccions. De totes maneres hem d’assumir que les fraccions tornaran a reviscolar amb l’euro.

Pràcticament fins a la guerra del 36 els cèntims estaven en plena vigència i conseqüentment tenien les seves monedes representatives, totes de coure fosc i segurament amb algun aliatge d’altres metalls. Les peces eren d’un cèntim, de dos, de cinc i de deu cèntims. En els meus anys de criatura, les peces d’un i de dos cèntims, si bé eren vigents i encara que per algun racó de casa en resten exemplars, jo ja no les vaig veure fer servir. Això vol dir que segurament en el curs del primer quart del segle XX ja no era possible de comprar res per un o dos cèntims. Altra cosa eren les peces de cinc o deu cèntims, que aquestes sí que servien i molt fins a l’any 36. Per exemple, la meva paga dels diumenges era una moneda de deu cèntims, que era el que valia l’entrada al cinema dels Hermanos. Si els meus pares o el padrí se sentien generosos i em donaven una altra moneda de cinc cèntims, aquesta em servia per comprar-me un caramel d’un pam i mig de llarg que, llepant-lo, em durava tota la sessió.

Recordo alguns preus de quan jo era petit i, per exemple, cent grams de llonganissa (tres unces, dèiem llavors) valien seixanta cèntims de pesseta; amb quinze cèntims de pesseta et donaven la pasta de sopa per al caldo d’un dinar familiar; cinc cèntims, una arengada, que era l’esmorzar de molts homes al tros, o un ral valien tres caliquenyos a l’estanc

Amb la guerra civil del 36, tota classe de metalls, incloses les campanes i les monedes, van servir per fer material de guerra i, després del 39, de la mateixa manera que van desaparèixer les monedes de plata, també ho van fer les fraccionaries de coure, i Franco, als anys quaranta, ja va manar de fer emissions de nova moneda de deu cèntims, d’alumini i més petites que les de coure d’abans. La dècada següent va tornar a fer emissió de monedes de deu cèntims, també d’alumini, i aquestes més petites que les anteriors, cosa comprensible si tenim en compte que amb la continuada inflació de la moneda resultava que el metall, per dolent que fos, valia més que la quantitat representada, i per això mateix ja no es van posar en circulació monedes de cinc cèntims. Als anys seixanta ja no es van fer monedes de deu cèntims i, en canvi, es va fer una emissió de monedes de cinquanta cèntims també d’alumini i, si no m’equivoco, aquestes van ser les darreres monedes fraccionaries que hem tingut a les mans. D’això no se n’ha escapat tampoc ni la unitat monetària, la pesseta, que ara, com els un i dos cèntims d’abans, ja no serveix per a res i només cal mirar la misèria de les pessetetes d’alumini que més aviat semblen llenties que monedes.

Tot això s’ha acabat. Però quin valor tenien en realitat les pessetes i els cèntims d’abans? Com es guanyaven i es gastaven els diners d’abans? Evidentment tot anava força relacionat. La vida era extraordinàriament barata, però era obligat que així fos ja que també els guanys eren esquifits. Recordo alguns preus de quan jo era petit i, per exemple, cent grams de llonganissa (tres unces, dèiem llavors) valien seixanta cèntims; amb quinze cèntims et donaven la pasta de sopa per al caldo d’un dinar familiar; cinc cèntims, una arengada, que era l’esmorzar de molts homes al tros, o un ral valien tres caliquenyos a l’estanc.

Però és que un pagès jornaler, a finals del segle XIX o començaments del XX, només guanyava sis rals diaris i ja ben dintre la dècada dels trenta del segle passat no passaven de sis o set pessetes. Recordo que quan va esclatar la revolta del 1936, l’Ajuntament d’aquell moment va emprendre la realització de diverses obres públiques i necessitava treballadors, als quals va establir de pagar-los deu pessetes diàries. Això va fer que força gent, inclosos molts pagesos, deixessin la seva feina habitual per anar a treballar per a l’Ajuntament «de cara a les deu pessetes», deien els cambrilencs d’aquell temps. No cal dir que aquests preus eren generals. Tinc a la vista una relació de preus que es pagaven als treballadors que construïen la carretera de Cambrils a Montbrió, de la qual parlarem en un proper treball, i que eren d’1,50 el jornal d’un peó de la categoria laboral més baixa, un manobre 1,75 i un paleta 3,50 pessetes. Això era entre el 1860 i el 1880.
La història de la pesseta ha viscut un continuat moviment inflacionista i la seva devaluació ha estat constant. Abans amb un duro a la butxaca et podies considerar el rei del món. Ara et poses deu mil pessetes a la cartera, te’n vas a comprar al supermercat i arribes a casa net i plomat.
De totes maneres no es tracta de lamentar-nos, perquè el que resta clar és que avui vivim infinitament millor de com vivien els cambrilencs dels temps que hem evocat. La gent jove, perquè no ha viscut altra cosa que els anys de les vaques grasses, però dels qui som grans estic absolutament segur que ningú no voldria pas retornar a aquelles èpoques passades. Ens queixem, remuguem i diem que no es pot viure, però si fem un examen seriós veurem que no hi estalviem res, vivim en mig de luxes i ens permetem dispendis que mai no podrien ni haver imaginat els nostres avis. Potser no tothom, però sí la immensa majoria. Així de clar.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques