Estampes cambrilenques / Novembre de 1996

L'atorgament, fa unes setmanes, de la dignitat de canonge de la Santa Església Catedral Metropolitana i Primada de Tarragona al senyor rector de Santa Maria de Cambrils, Mn. Josep Raventós, per part de l'arquebisbe Monsenyor Ramon Torrella, sens dubte en reconeixement a la tasca desenvolupada com vicari episcopal d'una ampla zona de l'arquebisbat, ens marca l'oportunitat de comentar el tema dels canonges i de les canongies, perquè ens sembla que és força desconegut per part de molts dels nostres lectors.

El tema és bastant complex i cal fer d'entrada una clara distinció del que era un canonge cinquanta anys enrere i el que és ara. No és que la dignitat com a tal hagi variat substancialment, però entremig hi ha hagut el Concili Vaticà II i en el nostre país una greu disminució del clergat secular i això ha condicionat moltes coses de l'Església, entre elles el cas dels canonges i les canongies.

El nou Codi de Dret Canònic, vigent des del 1983, en el seu capítol IV, apartat 503, el defineix així: "El capítol de canonges, tant catedralici com el d'una col·legiata, és un col·legi de sacerdots al qual correspon la celebració de les funcions litúrgiques més solemnes a l'església catedral o col·legiata; a més, pertoca al capítol catedral acomplir aquelles tasques que el dret o el bisbe diocesà li encomanen". L'apartat 507 diu: "Entre els canonges, n'hi ha d'haver un que presideixi el capítol, i també es designaran els altres oficis d'acord amb els estatuts, tenint en compte també l'ús vigent a la regió". Finalment, en la segona part de l'apartat 509, diu: "El bisbe diocesà ha de conferir canongies únicament a sacerdots que excel·leixin en doctrina i en integritat de vida i que hagin exercit meritòriament el ministeri". En aquest darrer apartat creiem que hi entra de ple el cas de Mn. Josep Raventós.

Fins aquí el Codi de Dret Canònic. No cal dir que del tema ens en parlen moltes altres i diverses fonts, en versions no massa diferents, però amb matisos, especialment quan les fonts són anteriors al Concili Vaticà II.

Històricament la paraula 'canonge' comença a aparèixer el segle VI, encara que no tingués exactament el mateix significat que té actualment. Òbviament no podem especificar-ne massa l'entrellat perquè ultrapassaria l'espai que tinc assignat i fer-ne dues estampes potser seria avorrit i mancat d'interès. Antigament l'Església estava formada per un bisbe i diverses comunitats de sacerdots que col·laboraven amb ell. Més tard, en constituir-se les parròquies a cada ciutat i poble, aquestes comunitats van tendir a desaparèixer i va restar només un reduït nombre de preveres al costat del prelat que podríem definir com els inicis de l'estament canonical. En un principi els canonges vivien comunitàriament i pràctica en unes dependències de la pròpia catedral, en els seus dormitoris i refectoris, i econòmicament tenien un fons comú. El segle XI els canonges es van dividir en dues tendències: els regulars, que portaven una vida monacal, i els canonges pròpiament, que estaven al servei de la seu i del bisbe, amb el qual, fins als temps moderns, col·laboraven en l'administració de la diòcesi i el govern del clergat, a més de recitar l'ofici diví a la catedral.

Avui les diòcesis han constituït els consells de pastoral i els consells presbiterals, que assessoren el prelat. A més hi ha el vicari general, el secretari general i els vicaris episcopals, que ajuden el bisbe en el govern de la diòcesi. Els canonges només tenen cura d'allò que afecta el temple catedralici: el culte, les obres, el manteniment i la conservació del patrimoni de la seu i de l'arxiu capitular. A més, a causa de l'escassetat de preveres, molts d'ells tenen encomanades tasques pastorals en parròquies o comunitats religioses.

Tradicionalment hi ha hagut sempre dos tipus de canonges. Millor dit, dues maneres d'accedir a una canongia: per oposició o de gràcia. Per arribar al primer cas es convoca un concurs, com en qualsevol estament civil, i després d'un examen es fa la selecció de la persona pertinent. Els canonges de gràcia són de nomenament lliure i personal del bisbe. El capítol de canonges o capítol catedral, com també se sol dir, elegeix un president, que abans se'n deia degà, i compta o comptava amb cinc o sis canonges d'ofici, entre els quals hi havia l'arxiver, l'obrer, el cabiscol o xantre, el canonge doctoral, el canonge lectoral, el canonge magistral i el penitencier.

Cada un tenia una missió específica, com el seu nom ja dóna a entendre una mica. L'obrer tenia cura de la fàbrica del temple i de les obres concernents a la seva conservació; el xantre tenia cura de la música i la recitació dels oficis divins; el canonge doctoral és qui té la missió d'arranjar les qüestions i litigis del capítol; el canonge lectoral és qui intervé en la interpretació bíblica i dels leccionaris; el canonge magistral és l'encarregat de la predicació; i el penitencier és qui es dedica a l'administració del sagrament de la reconciliació.

Avui els canonges, com qualsevol altre sacerdot, porten una vida del tot normal i potser fins i tot més aviat austera, però segles enrere, en èpoques de més relaxació clerical, en les quals les prelatures i demés prebendes eclesiàstiques disposaven de rendes i beneficis propis i moltes vegades acumulats, els cardenals, bisbes, canonges i altres clergues que eren considerats d'alta posició, portaven un ritme de vida fastuosa i fins i tot opulent. Això va donar ocasió a dites i acudits, molts dels quals han arribat fins a nosaltres. Així d'una cosa suculenta se'n diu 'bocato di cardinali', d'un conill tendre se'n diu 'conill de canonge', d'estar gras i vermell de cara 'estar gras com un canonge', si un és panxut té panxa 'de canonge' i d'un que es dóna la gran vida se'n diu que fa 'vida de canonge'.

Bromes a part, ja que avui la vida dels canonges no és pas aquesta, ni de bon tros, ens cal dir, abans d'acabar l'argument, que en el curs de la història hi ha hagut molts canonges cambrilencs de naixement, alguns d'ells amb prominent personalitat i mereixedors de l'etern reconeixement de la vila. Fem memòria només de l'Andreu Foix, canonge de la seu barcelonina, i del Dr. Benet Vidal i Gimbernat, canonge de la seu tarragonina, que tant de bé feren cadascú en el seu moment a la comunitat cambrilenca o, en els nostres dies, Mn. Felicià Pagès i Vidal, notabilíssim escriptor eclesiàstic, fins fa poc degà del capítol catedralici de Tarragona. I també, com ara Mn. Raventós, altres rectors de les parròquies cambrilenques han acabat la seva vida de preveres com a canonges de Tarragona, o potser fins i tot d'alguna altra seu. En la llarga història de Cambrils, també en el camp eclesiàstic, hi ha hagut de tot, des de frares i religiosos de diferents ordes, instituts i congregacions fins a Prínceps de l'Església, passant per capellans i monges. I és que, i mai més ben encaixada la frase, "de tot hi ha a la vinya del Senyor".

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques