Estampes cambrilenques / Juliol de 1994

Certament Cambrils és avui un poble gran, amb empenta, i capaç d'acollir tota mena d'iniciatives de l'ordre que sigui: econòmic, social, artístic, esportiu, cultural, pedagògic, polític i tot el que vulgueu. Hi ha gent per a tot i dotzenes de persones es mobilitzen per dur a terme unes activitats ben concretes  i especialitzades a les que dediquen idees, iniciatives, esforços i sobretot  temps, molt de temps. Un temps que moltes vegades s'han de treure del bec i de les ungles, usant una frase popular, restant-lo quasi sempre del descans i de l'oci, encara que també molts cops la pròpia activitat practicada constitueixi un esbarjo i una distracció i també una acció  important del foment de l'amistat i de la companyonia. S'ha de dir, però, que moltes d'aquestes activitats  les porten grups minoritaris de persones que, potser, podríem qualificar de polifacètiques perquè s'apunten a tot allò que els crida l'atenció  i moltes vegades amb la vista fixada en el progrés, el benestar l'avenç de la col·lectivitat ciutadana i del  mateix poble.

Val a dir, però, que la gent és sempre una mica amorfa, inconstant i de difícil engrescament i això fa que els qui més treballen sempre siguin els mateixos. Són els que actuen de màquina, i els altres constitueixen el grup d'aquells que, com els vagons, es deixen arrossegar. I també sort d'ells, perquè el resultat final s'assoleix només amb la conjunció de la feina ben feta entre els uns i els altres.

ens interessa donar relleu a un d'aquests grups, el de més recent creació: els Xiquets de Cambrils, una il·lusionada colla de castellers que és, si jo no vaig equivocat, la primera institució d'aquest tipus que es dóna a Cambrils al llarg de la seva història

Darrerament, una revifada general de tot allò que significa tradició i recuperació dels costums propis del país, ha tingut també  a casa nostra la seva expressió en diversos vessants, i si bé alguns s'han perdut  llastimosament, com el ball de bastons, altres han reviscolat com els geganters, els grallers i els carretillaires.

Avui, però, ens interessa donar relleu a un d'aquests grups, el de més recent creació: els Xiquets de Cambrils, una il·lusionada colla de castellers que és, si jo no vaig  equivocat, la primera institució d'aquest  tipus que es dóna a Cambrils al llarg de la seva història. Certament que el fet casteller, molt estrictament localitzat a Valls segles enrere, ha anat creant afició i els exercicis castellers s'han anat estenent per les comarques tarragonines i barcelonines, sent molts els pobles i les ciutats que tenen la seva colla castellera i fins algunes: Valls, Reus, Tarragona, Barcelona, Vilafranca i altres que no recordo en aquest moment, en tenen dues en clara, amistosa i algunes vegades fins i tot dura competència. Aquests darrers anys el fet casteller ha entrat de ple i amb força dins el món folklòric català.

La història dels castells sembla que té els seus orígens a Valls, on ja a les darreries del segle XVIII s'havien fet presents en les festes de la Candelera de la capital de l'Alt Camp. Per motius de signe religiós l'any 1791 van començar a celebrar-se a Valls les festes decennals de la Candela i consta que aquest any van acompanyar la processó de la Mare de Déu tot un seguici de balls representatius, un dels quals culminava en una torre humana per formar la qual tres dels ballarins s'enfilaven damunt les espatlles dels companys agrupats i formant pinya, llavors el capdanser pujava damunt dels altres tres. Aquesta forma senzilla d'acabar el ball va anar perfeccionant-se, mentre els castellers cada vegada més atrevits anaven pujant pisos i pisos, fent del castell humà l'objectiu definitiu fins al punt de deixar a l'oblit el ball originari. Els Xiquets de Valls van tenir «l'exclusiva» castellera durant molts anys, si bé també sortien de la ciutat per fer les seves demostracions a altres llocs, ajudant així a formar afició.

Tarragona va ser una de les ciutats que més influència en va rebre, ja que, a la meitat del segle passat, la corporació municipal convidava per Santa Tecla les dues colles vallenques que, en abrandada competència, maldaven per fer cada una els castells més esplèndids. Van seguir altres viles i ciutats, algunes de les quals van constituir-se en el que en diem places castelleres que conformen aquells indrets on els castells han arrelat amb força, tenen unes colles nombroses, un ambient caldejat que les afavoreix i sosté una tradició d'anys i triomfs. Els castells mai no són una cosa de pa sucat amb oli. Qui tingui això per base, fracassarà i farà llenya no solament l'intent de carregar un castell sinó tota la institució, perquè Josep Anselm Clavé, en una de les seves genialitats musicals, ja va dir que els castells eren cosa de «força, equilibri, valor i seny».

Potser res com una colla castellera és signe d'unió, de compenetració, de cohesió, de correlació de forces en l'objectiu d'aixecar ben alt, amb el castell, el pavelló de l'entitat i el pavelló del poble

A Cambrils, ara, se'ns ha despertat el fet casteller, gràcies a Déu. És cosa bona, cal alegrar-nos-en i cal fer pinya, no solament en el sentit físic, que també convé, sinó en el sentit moral, no menys important, per tal que els  Xiquets de Cambrils se sentin en tot   moment nuats, ajudats i assistits de   manera que puguin tenir el suport d'un  jovent decidit i d'una gent més gran   que sàpiga sostenir-los sigui  moralment, sigui econòmicament. Potser res com una colla castellera és formada per una tan ampla diversitat d'elements humans que van des de l'enxaneta a l'avi que, llest i a punt, presta els seus braços i el seu cos a l'hora de fer pinya. Potser res com una colla castellera és signe d'unió, de compenetració, de cohesió, de correlació de forces en l'objectiu d'aixecar ben alt, amb el castell, el pavelló de l'entitat i el pavelló del poble.

Els Xiquets de Cambrils, que el dia de Sant Pere van estrenar camisa color bordeus, color de bon vi, color també de brasa ígnia, cal que segueixin amb ardidesa el camí emprès, que no coneguin el desànim, que sàpiguen vèncer les dificultats que sense cap mena de dubte aniran sorgint amb el temps, que siguin valents i decidits en l'empresa d'anar provant i millorant les actuacions fins que vingui el dia joiós que sigui possible de carregar i descarregar els carros grossos que, sense presses però també sense desgana, és l'objectiu que espera sempre assolir tot bon casteller. Tant de bo que, amb els anys, aquesta aspiració pugui convertir-se en una venturosa realitat i Cambrils pugui formar part d'aquesta xarxa de viles i ciutats castelleres de primer ordre.

Aquesta és també la meva il·lusió i des d'aquí, avui, començo a fer pinya, simbòlica, si voleu, però pinya, per tal d'assolir-ho. Endavant! Amunt i pit!

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques