Estampes cambrilenques / Gener de 2000

Molt aviat Cambrils haurà de celebrar com cal, esperem que l’Ajuntament se’n faci conscient, el vuit-cents cinquantè aniversari de la fundació de la nostra vila. Va ser el comte Ramon Berenguer IV, un personatge insigne en la història de Catalunya, que després de conquerir Tortosa el 1148 i Lleida el 1149, va tenir la idea política de repoblar gradualment els territoris de sota el riu Gaià per donar-los vida conreant els camps i agrupant gent, vinguda especialment de la Catalunya que avui en diem Catalunya Vella, per anar formant viles, pobles o llogarets en el que és ara el Camp de Tarragona i els terrenys riberencs de l’Ebre.

Ha estat molt discutida la hipòtesi de si el Camp de Tarragona va romandre despoblat del tot en aquest llarg període que va durar quasi quatre-cents anys de dominació sarraïna. Uns historiadors sostenen que el camp era erm i la població absent, mentre altres afirmen que hi havia unes certes fluctuacions de persones que hi vivien, sempre pendents, però, de les anades i vingudes dels moros i cristians que de tant en tant s’anaven empenyent els uns als altres en una atmosfera d’extrema inestabilitat que no aconsellava pas de romandre en un lloc que, pràcticament, era un espai de ningú. El que sí és cert és que hi ha més de tres segles que són veritablement unes pàgines en blanc referides a la nostra història.

Va ser el comte Ramon Berenguer IV, un personatge insigne en la història de Catalunya, que després de conquerir Tortosa el 1148 i Lleida el 1149, va tenir la idea política de repoblar gradualment els territoris de sota el riu Gaià per donar-los vida conreant els camps i agrupant gent, vinguda especialment de la Catalunya que avui en diem Catalunya Vella, per anar formant viles, pobles o llogarets en el que és ara el Camp de Tarragona i els terrenys riberencs de l’Ebre

La idea del repoblament de la ciutat i del Camp de Tarragona s’activa fins a un cert punt juntament amb l’intent de restablir la seu metropolitana de Tarragona, dependent des de feia segles de l’arquebisbat de Narbona, a finals del segle xi. Continuades gestions entre la Santa Seu, el comte Ramon Berenguer III i el bisbe de Vic, Berenguer Seniofred, anaren preparant el terreny per a la consecució d’aquest objectiu prenyat, però, d’enormes dificultats que no podem exposar aquí perquè allargarien excessivament el treball. Aquestes dificultats minvaren quan el papa Gelasi II nomenava el bisbe de Barcelona, sant Oleguer, com a arquebisbe de Tarragona, amb el suport del comte. Era l’any 1118. Oleguer era, doncs, a la vegada bisbe de Barcelona i arquebisbe de Tarragona i encara que mai no va residir a Tarragona, sí que es va preocupar del repoblament de la ciutat i dels seus entorns, encara que potser no gaire encertadament.

Diem això perquè, l’any 1128, apareix en aquesta història un personatge nou, Robert Bordet, conegut també com Robert d’Aguiló, a qui sant Oleguer, amb el consentiment del comte barceloní, feu feudatari de la ciutat i el Camp de Tarragona, encarregant-li la repoblació. El document que en donava fe fou signat per les dues parts i confirmat pel comte el 14 de març del 1129. Aquí convé dir que Ramon Bordet, cavaller normand, era casat amb una dama de la família Aguiló, rica propietària d’extenses possessions als límits nord del Camp, segurament més amunt del riu Gaià i que, posat al servei del rei Alfons d’Aragó, el va ajudar en les seves empreses bèl·liques i segurament que això li valgué un cert prestigi que feu decantar sant Oleguer per encarregar-li la promoció del repoblament, mentre li era atorgat, una mica estranyament, el títol de príncep.

Aquest home, estranger i lligat al rei d’Aragó, de bon principi no va comptar amb les simpaties dels nobles del país i va haver d’anar a Normandia, el seu país d’origen, per engrescar aquella gent a venir a repoblar Tarragona i el Camp. No en va sortir i les seves gestions van acabar en un fracàs patent, que va fer que el repoblament quedés estancat, cosa que va propiciar que sant Oleguer no posés els peus a Tarragona, i passarien anys i panys sense que l’intent es materialitzés.

En aquest interval van morir la majoria dels personatges clau d’aquesta història: Ramon Berenguer III el 1131, Alfons d’Aragó el 1134 i sant Oleguer el 1137. Al comte el va succeir el seu fill Ramon Berenguer IV i a la mort d’Oleguer la seu tarragonina va restar vacant durant sis anys, succeint-lo l’arquebisbe Gregori, que també va morir el 1146.

Quan Ramon Berenguer IV hagué calibrat prou la situació, va decidir tirar endavant tots els seus projectes de conquesta de nous territoris als musulmans i també el de repoblar el Camp que des de feia anys restava malparat. Per això va meditar molt bé la conveniència de posar al davant de la seu de Tarragona un prelat amb el qual es pogués entendre, i aquest va ser Bernat Tort. El comte estava una mica cansat de la inoperància pràctica de Robert Bordet que, si bé havia concedit carta de població de Cambrils a Ponç de Regomir (1152), de Riudoms a Arnau de Palomar (1150) i, d’acord amb l’Església, a Bertran de Castellet de Reus (1154), aquestes cartes no havien donat cap resultat i la repoblació no s’havia realitzat, no sabem si és que el «príncep» Robert no va trobar gent apta per a l’afer o si és que Ponç de Regomir no va saber estar a l’altura de la missió encomanada, almenys en el cas de Cambrils.

Les coses van anar embolicant-se cada vegada més perquè el comte, l’arquebisbe i el mateix Robert van anar encastellant-se cada vegada més en les seves respectives posicions i les picabaralles inicials van acabar molt malament de manera que, a la mort dels protagonistes, Robert moria entre el 1154 i el 1157, Ramon Berenguer IV el 1162 i l’arquebisbe Bernat Tort un any més tard, els successors, cada un per la seva part, van intentar de fer anar l’aigua cap al seu molí amb declarada violència, de forma que Hug de Cervelló, que era el nou arquebisbe i que sembla que tenia un déu al cos de tan orgullós com era, va pressionar sobre Guillem Bordet, que era el fill-hereu de Robert, qui també va plantar cara al prelat, tot i acatant les prerrogatives de l’arquebisbe per indicació del nou comte-rei Alfons I que a més va encarregar-li, potser per allunyar-lo de Tarragona, una important missió a Tortosa, on va caure assassinat el 1168. La mare i els germans de Guillem, Robert i Berenguer, van acusar l’arquebisbe d’instigador del crim i, per venjança, el germà petit, Berenguer, va matar l’arquebisbe Hug de Cervelló el 17 d’abril del 1171.

Hem anat explicant tota aquesta història perquè es vegi com estava l’ambient, diguem-ne polític, en els temps de la naixença de Cambrils com a poble més o menys organitzat, encara que de manera incipient. No sabem ben bé del cert si al nucli del nou poble van venir-hi molts, pocs o cap habitant. Potser algú hi havia, però la realitat era que això no cobria les aspiracions del comte fundador, de manera que a la carta de fundació del 1152 va succeir-ne una altra el 1154 i aquesta sí que va donar resultat. Però això ho explicarem el mes que ve.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques