Estampes cambrilenques / Abril de 1994

En plena commemoració del centenari del naixement de Ventura Gassol i Rovira (article publicat el mes d'abril de 1994), i encara que el mes d’agost de l’any passat també vaig escriure una «estampa» glossant un aspecte ben concret de la seva vida, avui em plau de fer una nova aportació a aquest centenari històric, comentant altres facetes de la seva vida i en especial la seva relació, potser no gaire directa ni sovintejada, però sí significativa amb la nostra vila.

Ventura Gassol va descollar sempre en tota mena de possibilitats culturals. En aquest comentari deixarem més aviat a part les de caire polític, òbviament no menys rellevants. Gassol va ser un bon escriptor, un gran poeta i un remarcable músic, a més d’un notable orador. Deu anys llargs de seminarista a Tarragona, amb l’influx comprovat i acceptat agraïdament pel mateix Ventura de prominents professors i mestres, car no podem oblidar que en aquell temps el seminari, erigit no feia pas gaires anys com a Universitat Pontifícia, travessava una brillantíssima etapa, una de les més sobresortints de la seva història, van marcar per a tota la vida l’esperit i el tarannà de l’insigne selvatà. Home senzill i d’una gran cultura, Ventura Gassol va estimar amb delit la natura en tot el seu ample ventall: la terra i el mar; més encara, des dels seus llocs de govern, quan els va assolir, va irradiar tota la seva influència per promoure el respecte, la consideració i la protecció de tot allò que escaigués en la seva conservació i salvaguarda.

Gassol va ser un bon escriptor, un gran poeta i un remarcable músic, a més d’un notable orador

Potser aquí convindria fer una remarca del seu afecte i predilecció per la mar i l’ambient que l’envolta, a la qual sempre mirava amb tendresa, potser pel mateix fet de no haver-la pogut gaudir plenament a causa, més que res, de la seva agitada vida professional i política. Encara recordo, quan al seu retorn a Catalunya l’estiu del 1977, i abans de decidir-se definitivament pel Mas de la Coma de la seva Selva natal com a residència terminal, el desig, expressat com una possibilitat, de residir a Cambrils no per altra cosa que per la seva condició de vila marinera, oberta permanentment a la Mediterrània lluminosa que tantes vegades havia enyorat en els temps durs de les llargues separacions.

Deixat el seminari tarragoní, Ventura Gassol, el juny de 1914, es presentà al Grup Benèfic de Protecció de la Infància amb una lletra de recomanació del Dr. Vidal i Barraquer, recentment possessionat del bisbat de Solsona. Allí va ser acceptat com a educador i allí va començar una acurada tasca al davant de la Secció de Pedagogia innovant sistemes integradors i molt reeixits. Posteriorment passà a l’Ajuntament de Barcelona i allí va crear, amb altres persones, l’obra municipal dels banys de mar escolars, i s’arribà a fundar «L’Escola del Mar», amb resultats pràctics sorprenents, que es van manifestar encara més amb l’organització d’unes festes que van prendre un nom curiós: «Festa del mar a l’Escola del Mar», on prengueren part més de cinc mil infants de les escoles barcelonines. I és que a Gassol li agradava el mar, i en especial el nostre mar. Pel caire d’aquest treball no podem estendre’ns en gaires consideracions d’aquest tipus. Però no em resisteixo a fer palès un altre detall de la seva afecció a la mar. Quan s’establí a Les Sablons, una finqueta a Saint-Martin-le-Beau, Gassol va fundar l’orde de l’Estrella del Mar, un enginy particular i molt seu, en la qual hi anava inscrivint els amics que l’anaven a veure. La mar va ser una passió per a Ventura Gassol.

El seu patriotisme abrandat, el domini de la llengua, el catalanisme inflamat i les seves conviccions nacionalistes van fer de la seva poesia un bastió d’exaltació del nostre país i de totes les seves coses, entre elles, la mar

Una altra característica del nostre home, no cal dir que entre altres que ja hem apuntat, va ser la de poeta pulcre, delicat per un costat i subtil i agut per un altre. El seu patriotisme abrandat, el domini de la llengua, el catalanisme inflamat i les seves conviccions nacionalistes van fer de la seva poesia un bastió d’exaltació del nostre país i de totes les seves coses, entre elles, tornem-hi, la mar. Cal recordar aquí «La cançó dels mariners», musicada amb el nom de «Cançó de la barca» pel mestre Fontbernat. O «La mar» i «L’estel».

La poesia patriòtica d’en Gassol omple bona part de la seva producció en aquest aspecte literari, i «Les tombes flamejants» són con un estendard que posa ben enlaire els seus sentiments més pregons. La tendresa i la subtilitat d’una part de la seva poesia es torna foguera encesa quan aquesta toca la temàtica de la pàtria: «L’oració de l’11 de setembre», «Elegia tardoral», «El calze de Pau Claris» i moltes altres són la mostra d’una trajectòria ben definida, que va omplir tota una vida dedicada sempre, tot i comptant amb les falles que pot tenir tota persona humana, a conrear l’esperit en totes les seves manifestacions: les lletres, les arts, la religió, l’oratòria fins i tot la política que, en la seva manera de ser i d’obrar, mai no va agafar el caire de la politiqueria barata, del grau la falsia, sinó que va saber idealitzar-la sempre amb un treball fecund amb la fita de l’enaltiment de la pàtria estimada i mantes vegades oprimida.

I és d’aquesta poesia enaltidora dels valors superiors i dels ideals creatius que Cambrils en va rebre un llegat, potser curt, però saborós i entranyable, perquè va saber tocar les fibres més íntimes de l’ànima cambrilenca emmarcada en les persones o en els fets històrics que més han marcat les peculiaritats de la nostra vila. Cambrils, en la conjuntura dels sagnants esdeveniments del desembre del 1640, que comportaren defensa heroica de les llibertats del poble de Catalunya i en la figura del cardenal Vidal i Barraquer, té dues referències de cabdal importància: la primera de caire col·lectiu i, la segona, personal, però d’una transcendència que va sobrepassar els ambients nacionals per assolir nivells universals. Són aquests fets, d’un arrelament tant pregon en el cor del poble, que Ventura Gassol va saber glossar d’una manera admirable amb unes poesies que als fills de Cambrils ens causen estremiments afectius cada vegada que tenim el goig de llegir-les.

Són «L’ombra d’en Jacint Vilosa» i «El fill de la Verge del Camí», de les quals en fem una transcripció, no íntegra, perquè no disposem d’espai suficient, però si de les parts més significatives, amb el benentès que donem les referències editorials d’on les hem extretes i on podrà trobar-les el lector interessat en conèixer-les en tota la seva integritat: «L’ombra d’en Jacint Vilosa» a Les tombes flamejants, Galba edicions. Col·lecció «Veles e Vents» Barcelona 1977 i «El fill de la Verge del Camí» a La Mare de Déu del Camí i el seu Santuari, Edicions de l’Ajuntament de Cambrils 1986.

Amb tot plegat hem volgut fer un exigu homenatge a aquest home de casa que va ser Ventura Gassol, en aquest any del centenari, i amb la recança de no haver sabut sortir-ne tan reeixit com hauria volgut per la meva part i com es mereixia la gran figura del poeta eximi i de l’home íntegre, «germà» de tots, que va ser l’insigne selvatà.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques