Estampes cambrilenques / Maig de 1998

Expressament he deixat de banda el nom oficial de riera de Maspujols per anomenar-la riera de Riudoms perquè és aquest el nom amb el qual tradicionalment la coneixem els cambrilencs.

El nostre terme és abundant en llits per on s’escola aigua, encara que quasi mai d’una manera permanent. Barrancs i rieres travessen el terme sempre de nord a sud i desemboquen a les nostres platges. El més oriental, el barranc de Barenys, delimita avui els termes de Salou i Cambrils. A banda i banda del poble, fregant els nuclis urbans i travessant-los fins i tot, el barranc del Regueral i el de la Mare de Déu del Camí, el curs dels quals és el més curt dels que desguassen al nostre litoral. Cap a la part d’occident el torrent del Gené. A poca distància d’aquests barrancs i entre ells, les rieres són altres recorreguts fluvials de molta més importància per l’amplitud de les conques i la llargada que assoleix una bona colla de quilòmetres. La primera per la part de llevant és la que serveix de títol, ve després la riera d’Alforja, que parteix literalment la vila de Cambrils i, a ponent, la de Riudecanyes que, des del segle xii, divideix els termes municipals de Cambrils i Mont-roig del Camp.

De les rieres en vaig parlar en una altra ocasió, a la Revista Cambrils número 280 (novembre de 1994), d’una manera generalitzada. Avui, el llibre del vell conegut periodista riudomenc Eugeni Perea Simón, Història i cultura a l’entorn dels cursos fluvials: la riera de Maspujols, ens dona ocasió de tornar-ne a parlar d’una manera més particularitzada. He de reconèixer, i crec que tots els estudiosos de la història i geografia de les nostres contrades hi estaran d’acord, que la multitud de llibres de signe local o comarcal que van apareixent sovintejadament al nostre entorn ajuden a tenir uns coneixements més clars i aprofundits de la realitat que ens envolta en tot un ample ventall d’aspectes.

El llibre de Perea Simon a què hem fet al·lusió és un estudi ampli de la riera de Riudoms que fa referència, però, a les diverses rieres que creuen les nostres comarques, perquè és evident que la problemàtica d’una riera és força igual que la de les seves germanes en un àmbit geogràfic comú com és el nostre

Aquest ha de ser un motiu de satisfacció comú, perquè estic segur que en aquesta matèria s’ha treballat molt més en els darrers trenta anys que no pas en la resta del segle i encara més que al llarg del segle passat. Certament, en el 1800 i en les tres primeres dècades del nostre segle, van sortir a la llum obres importants d’estudiosos de molta categoria, però d’autors consagrats i en nombre no tan gran com ara. Si bé és cert que aquests autors van fer una tasca impressionant d’estudi i divulgació de la nostra història, costumari, demografia i altres aspectes de la vida humana, ho és també que en els darrers anys la multiplicació dels instituts i de les universitats a la nostra terra ha creat també un major nombre d’estudiants i d’aprofitament de la ciència i de la literatura impartides. Els fruits són abundants i les collites esplèndides, quantificades i qualificades en aquesta proliferació de llibres que van sortint, monogràfics molts d’ells, i que enriqueixen extraordinàriament la cultura dels nostres pobles i del país en general.

El llibre de Perea Simon a què hem fet al·lusió és un estudi ampli de la riera de Riudoms que fa referència, però, a les diverses rieres que creuen les nostres comarques, perquè és evident que la problemàtica d’una riera és força igual que la de les seves germanes en un àmbit geogràfic comú com és el nostre. Pensem només en el detall que en el litoral de la costa cambrilenca, uns deu quilòmetres, desguassen com hem dit tres o quatre barrancs i tres rieres. La diferència entre l’una i les altres no pot ser gaire significativa en cap sentit.

El mateix podem dir de la problemàtica que les rieres aporten als pobles per on va escolant-se el curs aqüífer, si voleu, potser diferenciant una mica els de muntanya i els del pla. Perea Simon fa una descripció física de la riera i parla tanmateix de la fauna i la flora, dels establiments humans al llarg de la història a la recerca dels llocs amb aigua abundant, dels aspectes jurídics, per a la qual cosa cita diverses vegades capítols del cambrilenc Llibre de les ordinacions tocants als senyors jurats de la vila de Cambrils, la multiplicitat dels pous i mines que es nodrien del subsòl aqüífer alimentat per la riera i també de la utilització de les lleres obertes per la força de l’aigua com a camins consuetudinaris, així com el servei que fan als veïns la sorra, les graves i les pedres que arrosseguen les torrentades i dels quals tenim a Cambrils mostres fefaents perquè tots per experiència sabem d’on han sortit les pedres de riu i la sorra i les graves de l’argamassa amb les quals s’han construït les cases del nostre poble al llarg dels segles.

És natural que Perea Simon, parlant de la riera de Riudoms, hagi fet sortir en el seu llibre moltes vegades el nom de Cambrils perquè la riera travessa els dos termes i la problemàtica dels dos municipis és semblant. Ell apunta alguns aspectes que voldríem arrodonir i ampliar, potser més que els actuals que són prou coneguts, aquells que han recollit els annals de la vella història de la nostra vila, extrets precisament d’aquest vell Llibre de les ordinacions, pels capítols del qual es regien i feien llei els jurats i batlles de Cambrils en el curs dels segles XVI i XVII. Només ens referirem, naturalment, a aquelles disposicions que afecten l’aigua en general i especialment les rieres.

Per exemple, capítol XXII: «que si nul hom plega pedres al torrent, que les aje llevades dins espai de dos dies. E si més vant hy són, que les se’n port qui primer hi sia...».

Capítol XXXV: «que nul home ni altre persona no gos fermar porchs ni truges en sèquia ni en rechs, que puguen embrutar les sèquies ho rechs, no en eres...».

Capítol LXXXV: «que no sia nul home ni altre persona que gos fer lletjures a l’abeurador de Cambrils...».

Capítol LXXXXV: «que no sia negú que gos metre ni passar porchs ni bous, ni ninguna bèstia de civada en ninguna sèquia...».

Capítol CVI: «que no sia nul home ni altre persona, de qualsevol lley ho estament que gos treure ll’aygua del Regeral que vaje en l’orta de la Argamasa amunt per al molí, ni en qualsevulla altra part, sinó que lo moliner la volrà per al molí, com l’orta no l’ha de menester, quel haja a pendre de la Argamasa avall...».

Capítol CXI: «que no sia nul home ne altre persona, de qualsevol ley ho conditió sia, que per ninguna via, directa ni indirecta, gos pendra ni tocar, ni en res enpatxar l’aygua que al molí de la Terra, que ara hés de la vila, sens llisèntia del arrendador del molí, ho del procurador, o del moliner...».

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques