Estampes cambrilenques / Març de 1995

El dia 18 d’aquest mes de març s’acompleix el cinquantenari de la benedicció i inauguració de l’església parroquial de Sant Pere Apòstol de la nostra vila. Sens dubte és un fet rellevant per la seva significació tant en l’ordre religiós com en el social i ciutadà. No cada dia s’inaugura un temple. La majoria de vegades, quan parlem de les nostres esglésies, sempre ens referim a edificis aixecats en segles anteriors i per això podem parlar d’estils que marquin les construccions, ja siguin romàniques, gòtiques, barroques, renaixentistes o d’altres tipus. Només en poblacions amb un marcat signe de creixement, fort i perllongat, s’han anat construint edificis eclesials nous, ja sigui per haver-se quedat petits els antics, ja sigui per la creació de noves parròquies o espais de culte.

Corria l’any 1864 i una família del poble, els Clanxet, ben situats econòmicament, van oferir un magatzem que tenien al port per transformar-lo en església

Cambrils, des de molt antic, havia comptat amb una única parròquia, la de Santa Maria, comuna a tota la població. Allí, però, els pescadors hi tenien la seva pròpia confraria, amb la imatge i el retaule de Sant Pere. És evident que la separació dels dos nuclis principals de població, abans molt acusada, feia incòmode que els veïns de la platja, encara que fossin poc nombrosos, haguessin de pujar a l’església de la vila per complir amb la missa dominical i per rebre els sagraments, ja fossin el baptisme, la confirmació, el matrimoni o les exèquies dels difunts. A la vista d’una certa revifalla de la demografia del barri, les autoritats eclesiàstiques van veure la necessitat de construir un lloc de culte a la platja que facilités als fidels l’acompliment dels seus deures religiosos.

Corria l’any 1864 i una família del poble, els Clanxet, ben situats econòmicament, van oferir un magatzem que tenien al port per transformar-lo en església. Es varen fer les obres pertinents, que van costar 19.538 rals, es va inaugurar l’església l’11 de desembre i seguidament va començar a celebrar-se el culte. L’església depenia de la parròquia del poble i en tenia cura un vicari, el primer, Mn. Pere Franquesa. Pocs anys més tard, el 1867, la vicaria es va convertir en parròquia per decret de l’arquebisbe Dr. Fleix i Solans. El primer rector, Mn. Joan Batalla, a qui, no fa gaires anys, va dedicar-se-li un carrer, precisament on abans hi havia l’església vella. No donem d’això gaires detalls perquè ja en vam parlar en una altra ocasió, encara que ja fa força anys (Revista Cambrils, número 10 de la primera època, juny del 1954).

Una setantena d’anys després de tot això va venir la malastruga Guerra Civil i, en els primers mesos, l’afany incontrolat de la destrucció de tot allò que fes olor de religió. De la més aviat petita església de Sant Pere es va malmetre tot: imatges, sagristia i arxiu, i va ser enderrocada part de la casa. Acabada la guerra en començar el 1939, el que restava d’església es va reobrir al culte i es va adquirir allò que era més essencial: objectes de culte, imatges, seients, etc. dins, però, d’unes molt estrictes limitacions d’espai.

Per això aviat es va fer palesa l’absoluta necessitat de construir una nova i més capaç església que pogués cobrir àmpliament la contingència peremptòria d’una feligresia parroquial que, per aquell temps, era d’unes 1.500 persones escasses. Tot seguit es va posar mans a l’obra, es va encarregar el projecte i es feren les primeres gestions per trobar el lloc adient i proveir-se dels terrenys necessaris per portar-lo a terme. Cal dir que els terrenys que envoltaven en aquells moments, immediatament després de la guerra, l’encara molt petit barri mariner, eren horts conreats per pagesos que, en l’argot pescador, eren nomenats terristes. L’hort del Salvador, l’hort del Gendret, l’hort del Xiulet i la granja avícola de la família Vidal i Barraquer eren els espais que ocupaven respectivament l’extensió que anava des dels actuals carrers de Ramon Llull i Sant Jordi fins a la riera; el segon, la zona entre Ramon Llull, la Rambla de Jaume I i el carrer de Juan Sebastián Elcano; el tercer, des d’aquest carrer fins a l’actual carrer de Pescadors i fins més amunt de la Rambla de Jaume I, i la granja ocupava des del que avui són els carrers València i Sant Pere fins a la mar per un costat i el barranc del Regueral per l’altre. Tot aproximadament.

Tot va anar bastant de pressa. Els terrenys es va decidir que fossin els de l’hort del Xiulet que conreava, segurament que en arrendament, la família Badia, entre altres raons perquè el lloc era idoni i també perquè el terreny necessari, uns 450 metres quadrats, els va donar el senyor Josep Riba, terratinent oriünd de Tivissa, però amb residència habitual a Barcelona, que n’era el propietari.

Després de més de quatre anys de treballs, a la fi l’obra va ser acabada i es va haver de pensar a beneir la nova església per inaugurar-la tot seguit i començar a celebrar-hi les funcions litúrgiques. Per realitzar-ho es va triar una doble festa: el dia 18 de març de 1945, diumenge, i el 19, diada de Sant Josep, dilluns

El projecte, obra de l’arquitecte Francesc Monravà i Soler, va ser presentat i acceptat, amb els corresponents pressupost i memòria, el 28 de juny de 1940. El pressupost d’execució era de 449.462 pessetes, desglossades en els següents apartats: moviment de terres, 8.993; paletes, 363.225; ferreria, 13.220; fusteria, 16.948; pintura, 10.917; vidrieria, 14.262, i instal·lacions diverses, 21.897 pessetes. Les obres van començar amb coratge tot i les dificultats que una construcció d’aquest tipus sempre comporta, i es van anar realitzant sense contratemps importants. El rector Mn. Ramon Baltà va anar sempre al davant, intentant de tenir cura que l’economia pogués fer front a les despeses. Per pagar aquestes es van rebre subvencions de diferents organismes, els fidels aportaven el que podien i els pescadors, a través del Pòsit, pagaven el 0’5 % de l’import de la pesca i això durant una bona colla d’anys, mentre va durar la construcció i encara força anys després que aquesta fos acabada, construcció que va realitzar l’empresa Fomento y Obras.

Després de més de quatre anys de treballs, a la fi l’obra va ser acabada i es va haver de pensar a beneir la nova església per inaugurar-la tot seguit i començar a celebrar-hi les funcions litúrgiques. Per realitzar-ho es va triar una doble festa: el dia 18 de març, diumenge, i el 19, diada de Sant Josep, dilluns. Era l’any 1945, ara fa cinquanta anys. Els actes principals es programaren per al diumenge, en què hi assistiren tot un ventall d’autoritats: el governador civil, el president de la Diputació, un representant de la Comandància de Marina de Tarragona i totes les autoritats locals. Seguint el ritual establert, l’arquebisbe metropolità monsenyor Manuel Arce Ochotorena va beneir l’església per la part interior i exterior del temple. L’acompanyaven el Dr. Salvador Rial, degà del capítol catedral, el canonge Dr. Jaume Garcés i el rector Mn. Ramon Baltà. Tot seguit va començar la missa solemne, que va ser celebrada pel Dr. Garcés assistit pels preveres Tomàs Galve, rector de Santa Maria; Francesc Duch, antic rector de la parròquia del Port, i Simó Vallverdú, capellà de Santa Maria de Vilafortuny. L’homilia la va predicar el Dr. Rial i la part musical va anar a càrrec de la Capella Polifònica, dirigida pel mestre Miquel Planas.

El diumenge, a les set de la tarda, es va organitzar una solemne processó per traslladar el Santíssim Sagrament des de l’església vella fins al nou temple parroquial i el dia de Sant Josep va sortir una segona processó per tal de traslladar les imatges del Sant Crist, de Sant Pere i de la Mare de Déu del Carme des d’una a l’altra església.

Han passat cinquanta anys i l’església que en els seus inicis estava pràcticament en un descampat és ara al bell mig del nucli de població del Port. Realment en aquests anys el creixement de Cambrils ha estat espectacular, i a través d’aquella església gran, que de moment semblava una utopia, el temps s’ha encarregat de demostrar l’excel·lent visió de futur que van tenir els seus promotors. I que sigui per molts anys.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques