Estampes cambrilenques / Juliol de 2003

La parròquia de Santa Maria va veure acabada, aquest mes passat, la restauració de la façana de la seva església i l’acabament del campanar, obres que havien quedat interrompudes en començar el segle XX i represes ara en iniciar-se el nou segle i el nou mil·lenni. També aquest mes han començat i acabat les obres base de la decoració del presbiteri i s’han iniciat les de pintura dels espais frontal i laterals en les quals treballen el pintor Llucià Navarro i els seus fills. La nostra revista, i amb uns treballs del Jordi Moreno, aquests darrers dos mesos s’ha ocupat de mostrar els diferents aspectes del presbiteri en els darrers quasi setanta anys, des del retaule barroc, cremat l’any 1936, fins a les tres solucions donades a la contemplació de l’espai més carismàtic del temple. Esperem que aquesta sigui la definitiva, tenint en compte la categoria artística de l’autor de les noves pintures. La imatge de la Immaculada es conservarà presidint l’espai.

Els sacerdots i els bisbes del segle X o IX després de Crist ni anaven vestits amb sotana ni per celebrar la missa i altres cerimònies litúrgiques es posaven damunt els ornaments que ara estem acostumats a veure, encara que algunes imatges de sants antics ens ofereixen anacronismes palesos

Però no és d’això del que volem parlar. Només és que aquesta restauració artística del temple ens ha suggerit la idea de comentar un altre tema, menys conegut, com és el dels ornaments litúrgics i dels vasos sagrats que atresora l’església parroquial de Santa Maria. Tal vegada, però, serà útil de fer unes consideracions històriques sobre aquests objectes que, els que anem a les esglésies, estem molt acostumats a veure sense que moltes vegades en coneguem els orígens i les evolucions originades en el curs dels segles.

És evident que l’Església, com tota obra posada a les mans dels humans, encara que sigui d’inspiració divina, està subjecta a innovacions i canvis segons aconselli el pas dels temps i les necessitats de la mateixa Església i les dels fidels que la integren. Així resta clar que els sacerdots i els bisbes del segle X o IX després de Crist ni anaven vestits amb sotana ni per celebrar la missa i altres cerimònies litúrgiques es posaven damunt els ornaments que ara estem acostumats a veure, encara que algunes imatges de sants antics ens ofereixen anacronismes palesos. Un exemple ben clar podria ser la imatge de sant Pere que presideix el temple parroquial del qual és titular al port. És indubtable que sant Pere mai no va portar una capa pluvial i una estola com les que la imatge ens mostra.

Amb el temps els ornaments han anat canviant d’estil i forma, encara que alguns només són que una adaptació dels vestits que usaven els antics. Els concilis han ajudat força als canvis experimentats, ja que han estat aprovats pel conjunt de la jerarquia: papa i bisbes. El de Trento (1545-1563) va prendre importants decisions generals i el darrer, el Vaticà II (1962-1965), va establir els canvis que, els que som grans, hem viscut en molts ordres i també en el tema que estem tractant.

Per celebrar l’eucaristia, abans del darrer Concili, un sacerdot s’havia de revestir, damunt la sotana naturalment, amb l’amit, que era una peça de tela blanca que, a l’entorn del coll, cobria l’espatlla i es lligava a la cintura. Sembla que tenia els seus orígens en el segle viii. Després venia l’alba, que és una túnica que cobreix tot el cos, amb mànigues i fins als peus. Ordinàriament era de roba de la cintura en amunt i de puntes, més o menys riques, de la cintura fins als peus. S’usava també el maniple, que era com una espècie de tovallola petita que penjava del braç esquerre subjectat per la part de sota. Després venia l’estola, que era i és com un distintiu d’honor i que usen els bisbes, els preveres i els diaques. Va penjada al coll i baixa pels dos costats fins sota els genolls. L’estola i el maniple eren del mateix color que la casulla, els colors de la qual són ordinàriament blanc en les festes del Crist, de la Mare de Déu i dels sants confessors, vermell en les festes de l’Esperit Sant i dels màrtirs, verd en el temps ordinari i morat en els temps d’advent i quaresma i, com un privilegi per a Espanya, blau en la festa de la Puríssima. Aquesta és la peça que cobreix pràcticament tot el cos del prevere. En les cerimònies on actuen els diaques s’usa també la dalmàtica, una peça que cobreix també bona part del cos, oberta pels costats i amb una espècie de màniga curta i és sempre del mateix color que la casulla del celebrant principal.

Les diferències experimentades del Concili Vaticà II ençà són, com a més significatives, que els bisbes, preveres i diaques han deixat la sotana com a vestidura ordinària i vesteixen com els seglars. En els ornaments litúrgics s’ha suprimit el color negre, que abans s’usava el Divendres Sant i en les misses exequials, i s’ha substituït pel color morat. S’ha suprimit també l’ús del maniple i de l’amit, les albes són totalment de roba, sense les clàssiques puntes, l’estola que abans els preveres la portaven creuada sobre el pit, ara la porten, igual que els bisbes, penjant del coll pels dos costats i els diaques, com abans, la porten penjada des de l’espatlla esquerra al costat dret.

La casulla, quan antigament va començar a usar-se, era, més o menys, com la d’ara: com un gran mantell rodó amb només un forat per on passar el cap. Sembla que per donar més mobilitat a les mans del prevere les casulles en el segle XVI es van obrir pels costats fins a les espatlles i va quedar com una peça que, passada pel cap, cobria la part del pit i de l’espatlla del celebrant i, encara que no sempre, aquesta part del davant era retallada de manera que assolia una mica la forma aguitarrada. Avui són, pràcticament, del tot en desús. Per això les sagristies dels grans temples, basíliques i catedrals, i els museus són plens d’aquest tipus de casulles, algunes d’elles de gran valor en ser brodades primorosament.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques