Estampes cambrilenques / Novembre de 2001

El concepte de patrimoni cultural és, a semblança del patrimoni familiar, un bé heretat i que amb els anys va passant d’unes mans a unes altres i que pot durar generacions i generacions d’hereus. Si parlem de patrimoni cultural, aquest pot oferir tota una extensíssima varietat de conceptes referits a tota la vida d’un poble.

Cambrils, que compta amb una dilatada història de vuit segles i mig, ha anat acumulant tota una sèrie de factors que han modelat el tarannà de la vila, deixant-hi petjades més o menys fondes segons hagin durant els béns patrimonials que, naturalment, no es refereixen pas a béns materials, sinó als que conformen l’esperit de poble, arrelat en fets històrics, costums i tradicions.

Dins les varietats patrimonials cal remarcar l’apartat d’història. Malament rai del poble que no té història o que tenint-la no en fa cap cas, o la menysprea, o no en treu profit de cara a l’esdevenidor. Cambrils, que ha tingut sempre una certa importància, ha vist passar per un passadís que es remunta a més de dos mil·lennis d’antiguitat totes les més variades civilitzacions, cadascuna de les quals ha deixat la seva empremta, unes més que unes altres. Des dels romans, el pas dels quals s’ha fet ben patent en les restes descobertes i investigades darrerament amb molt d’interès, cosa que ha donat el seu fruit, fins als musulmans, també presents, sense que, però, deixessin en les nostres comarques un rastre específic i ben definit, i la reconquesta que tardanament va ajudar a assolir la unitat nacional catalana i que va permetre el definitiu assentament d’una població que amb els anys ha configurat el país, ha anat posant els fonaments d’aquest patrimoni que avui es manifesta de mil formes, moltes d’elles fonamentades en la història del poble català, però amb uns matisos característics que es poden donar a cada poble o si més no en el conjunt de la comarca, especialment quan aquesta és formada per poblacions molt apropades i, per tant, molt influenciables les unes amb les altres.

Això fa que molt difícilment, dins el patrimoni cultural, hi hagi caràcters o manifestacions exclusives d’una població, ja que el més corrent és que a la vila del costat se’n doni una d’igual o molt semblant. De totes maneres, a vegades un poble pot entestar-se a reclamar la iniciativa o l’origen d’alguna especialitat sense gaire fonament perquè tot seguit podrem adonar-nos que al poble veí també es fa alguna cosa coincident o igual des de temps immemorials.

Podríem posar un exemple en el menjar blanc del qual Reus reclama la paternitat sense gaire motiu, perquè no és gaire segur que naixés allí, ni de bon tros i a més el presenten també a una bona part dels pobles del Baix Camp, des dels temps més vells i amb la mateixa qualitat i ingredients. És clar que totes les coses en algun lloc han d’haver nascut i amb els anys haver-se anat escampant per les rodalies i fins a llocs de comarques més o menys properes, com podrien ser els castells dels quals reclamen la paternitat els de la capital de l’Alt Camp i ara estan estesos des de Cambrils fins a Barcelona, encara que hi hagi uns llocs on la seva implantació és molt més viva, com poden ser Valls, Reus, Tarragona o Vilafranca del Penedès.

Cambrils, històricament, ha sigut ric en agrupacions d’índole diferent, algunes de les quals han estat de vida efímera, mentre que d’altres han durat anys i dècades i encara avui tenen una vitalitat esplendent i molt fructuosa

També el variadíssim ventall de les manifestacions folklòriques podrien apuntar-se en la mateixa singularitat. Difícil, encara que no impossible, és que se’n trobin de veritablement autòctones. Potser es podrien fer excepcions en uns determinats balls el mateix nom dels quals ja indica una procedència ben clara i concreta, però que ara, amb la gran mobilitat humana i amb els sistemes tècnics de transmissió, fa que qualsevol art, costum, esport i manifestació de la classe que sigui pugui ser adoptada per qualsevol grup per molt allunyat que sigui del lloc de procedència original.

Cambrils, històricament, ha sigut ric en agrupacions d’índole diferent, algunes de les quals han estat de vida efímera, mentre que d’altres han durat anys i dècades i encara avui tenen una vitalitat esplendent i molt fructuosa. Podríem parlar de la colla de bastoners, de la colla gegantera, del grup de castellers, dels Amics de la Sardana, d’Hora 3, dels minyons escolta, dels grallers, dels diables i segurament d’alguna més que em marxa de la memòria i que conformen l’espai del folklore cambrilenc. En l’aspecte musical no podem oblidar la Capella Polifònica de Sant Pere, sembla que ara amb un fort esperit de rehabilitació, la Coral Verge del Camí, amb una vida esplèndida, el grup de música folk Traüt de Tarí i tota una diversitat de petits conjunts de música moderna, d’aquesta que habitualment toca de matinada i que neixen i moren com el Guadiana.

També hem de fer referència al teatre, de llarguíssima tradició a Cambrils, on des d’antic hi ha hagut grups sensibilitzats per aquest art escènic amb molt notables figures que gens haurien desdit en formacions professionals i que ara en mantenen la bandera aixecada les agrupacions teatrals Xerinola i La Teca, amb reeixides i sovintejades actuacions.

Si parlem de cultura esportiva hem de reconèixer que tenim pràcticament en marxa un variadíssim grup d’entitats i clubs que promouen una gran diversitat de pràctiques, algunes de força noves, amb pocs anys d’associació, però també algunes que porten molts anys de rodatge com poden ser l’atletisme, el bàsquet o els escacs i potser la pràctica més veterana de totes que és el futbol, que ve desenvolupant l’esport de la pilota des dels primers anys del segle xx, amb clubs de diferent nom i jugant en tota una sèrie de camps, des del mig de la riera d’Alforja fins a l’estadi actual.

La gent del poble, del nostre i dels altres, ha tingut sempre la necessitat de distreure’s i ha hagut de cercar elements que l’ajudessin a esfumar els maldecaps i a refer-se de l’esforç del treball, i així han nascut activitats diverses que han anat canviant amb els anys, o almenys adaptant-se als nous temps. I si abans era el trinquet ara és l’estadi, i si abans eren les bitlles ara pot ser el karate, però el patrimoni s’ha anat transmetent.

També parlant de cultura no podem deixar de penjar-nos la medalla, ben merescuda, em sembla, per altra part, de la tasca de la nostra Revista Cambrils, que, indiscutiblement, ha obert camins i ha donat la pauta per a moltes inquietuds amb fruits abundosos en el camp de la cultura cambrilenca i de la soca de la qual ja han sortit alguns fillols, signe de vida i de perdurabilitat.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques