Estampes cambrilenques / Abril de 1997

Quan jo vaig néixer ja feia quatre anys que regia la seu metropolitana i primada de Tarragona l’arquebisbe cambrilenc Dr. Francesc Vidal i Barraquer, que, feia dos anys, havia rebut el capell cardenalici de mans del papa Benet XV. D’ell vaig rebre el sagrament de la Confirmació l’any 1930 i també de les seves mans vaig prendre una de les primeres comunions de la meva vida. Jo havia rebut per primera vegada l’eucaristia el 8 de maig del 1932, i el 19 de juny Cambrils celebrava amb una gran festada les noces d’argent de la Congregació Mariana local. En la missa de comunió general, que mai no mancava en aquestes solemnitats, el cardenal ens va donar la sagrada comunió a tota la quitxalla que érem als primers bancs. El Dr. Vidal i Barraquer va estar tot el dia a Cambrils; a mig matí va celebrar de pontifical al santuari de la Mare de Déu del Camí i a la tarda va presidir l’assemblea de les congregacions marianes de tot Catalunya. Fou un acte esplèndid, amb una assistència multitudinària de la qual es va fer ressò tota la premsa del moment. Aquesta va ser la darrera vegada que vaig veure en vida la persona del nostre cardenal i possiblement la seva darrera estada oficial a Cambrils.

Com és sabut, el prelat va haver d’exiliar-se l’any 1936 per evitar la seva immolació —com va passar amb el seu bisbe auxiliar Dr. Manuel Borràs— i en acabar-se el dissortat trienni, el 1939, el govern del general Franco va impedir-li el retorn i morí a Friburg (Suïssa) el 13 de setembre del 1943.

En aquell moment, la successió a l’arquebisbat tarragoní es feu tan conflictiva que va restar més d’un any vacant, fins que amb la tardor del 1944 va venir el nomenament com a arquebisbe del Dr. Manuel Arce Ochotorena, que en aquell moment era bisbe d’Oviedo (avui aquesta seu és també arquebisbat, però no llavors). El Dr. Arce era navarrès de naixement i vivia delicat de salut. Va morir a l’edat de 69 anys el setembre del 1948, de manera que no es van complir ni quatre anys del seu pontificat a Tarragona. A Cambrils només el vaig veure en dues ocasions: el març del 1945, que va beneir el nou temple parroquial de Sant Pere Apòstol, i el maig, no recordo si del 45 o del 46, en una escapada d’un diumenge a la tarda, que va beneir les imatges i el retaule de la capella del Roser a l’església parroquial de Santa Maria. Personalment no el vaig tractar en cap sentit.

El Cardenal Vidal i Barraquer va haver d’exiliar-se l’any 1936 per evitar la seva immolació —com va passar amb el seu bisbe auxiliar Dr. Manuel Borràs— i en acabar-se el dissortat trienni, el 1939, el govern del general Franco va impedir-li el retorn i morí a Friburg (Suïssa) el 13 de setembre del 1943

De nou la seu tarragonina va restar vacant una colla de mesos, ja que fins al juliol del 1949 no va prendre possessió de l’arquebisbat el nou prelat, Benjamín de Arriba y Castro, que, com el seu antecessor, provenia de la diòcesi d’Oviedo. Havia nascut a Galícia i va ser arquebisbe de Tarragona durant 21 anys. Va ser el primer arquebisbe tarragoní que, seguint les normes emanades del Concili Vaticà II, va haver de presentar la dimissió, l’any 1970, quan ja tenia 84 anys, normes que ell no va acabar de comprendre mai, ja que llavors els prelats romanien a la seva diòcesi fins a la seva mort, es produís aquesta a l’edat que fos. Va sobreviure tres anys com a arquebisbe emèrit, retirat a Cardedeu, i a la seva mort l’any 1973 va retornar a

Tarragona per ser enterrat, segons les seves disposicions, a la parròquia tarragonina de Sant Pau —que ell mateix havia erigit—, contràriament al costum que els prelats siguin enterrats a la catedral.

Durant el seu llarg pontificat va venir a Cambrils en diverses ocasions i per diferents motius: visites pastorals —encara que la de l’any 1960 la va realitzar el Dr. Laureà Castan, més tard bisbe de Sigüenza i que durant uns anys va ser bisbe auxiliar del cardenal de Tarragona—, reunions amb cursetistes, commemoracions, benediccions i altres actes. La primera vegada que va venir va ser el diumenge següent al de la seva solemne entrada a Tarragona el 10 de juliol del 1949 amb motiu del 25è aniversari de l’entronització del Sagrat Cor a Cambrils. Va presidir diversos actes i la solemne processó de la tarda. També va ser present en les solemnitats amb què Cambrils va commemorar el centenari de la definició dogmàtica de la Immaculada Concepció el 1954, el cinquantenari de la fundació de la Congregació Mariana el 1957, l’assemblea de La Falca i la benedicció dels blocs de La Salle el 1965. També va presidir l’eucaristia commemorativa del centenari del naixement del cardenal Vidal i Barraquer el 1968, a part d’altres esdeveniments.

Durant el llarg període del seu pontificat em va tocar ser president de la Congregació Mariana, primer, i també de l’Associació La Salle, després, i amb tot això eren lògics els meus contactes amb el prelat, encara que fossin escadussers. El Dr. Arriba y Castro, cardenal des del 1953, tot i que no ho aparentava, era un home afable, atent, molt pietós i sempre preocupat pel fet social i pels pobres (en són bons testimonis el gitanos de la Part Alta de Tarragona, especialment la canalla) i també per l’ensenyament. Potser en contra tenia el fet d’estar massa lligat al règim de Franco i el poc interès en l’aprenentatge i l’ús del català, ja que fins molt al final del seu pontificat no es va atrevir a llegir algun curt text en català o dirigir una breu frase de salutació als fidels en la nostra llengua. En canvi, va ser una peça clau en la realització dels actes del centenari del cardenal Vidal i Barraquer. El règim era del tot reticent a autoritzar res que pogués fer olor d’homenatge al cardenal de Cambrils i hi havia hagut prohibicions d’actes elementalíssims, fins i tot dins de l’Església.

Jo l’any 1968 era tinent d’alcalde de l’Ajuntament i em va tocar presidir la comissió oficial organitzadora dels actes del centenari, en la qual hi havia representació de molt diverses entitats culturals, cíviques i religioses del poble. Tal com estaven les coses teníem por que les altes instàncies polítiques vetessin els nostres intents. Ens va semblar que si el cardenal-arquebisbe hi donava el vistiplau les coses anirien més suaus. Diversos membres de la comissió el vam anar a veure (mossèn Manresa ens havia preparat l’audiència) i la veritat és que l’home no només no hi va posar entrebancs sinó que fins i tot hi va posar entusiasme i ens va prometre que ell mateix presidiria la solemne concelebració i el descobriment de la làpida que l’Ajuntament havia acordat de col·locar a la façana de la casa pairal dels Vidal. Va acomplir la promesa i tot va anar com una seda. La diada ordida es va portar a terme esplèndidament i, per cert, va obrir tota una sèrie d’actes, escampats com una taca d’oli, arreu de Catalunya.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques