Estampes cambrilenques / Abril de 2002

D’alguna manera n’hem parlat en altres «estampes», especialment en l’aspecte del comerç de cabotatge, encara que sense gaires detalls. Però el tema m’interessava, així com crec que interessarà els lectors, i m’he decidit d’anar a l’arxiu municipal per veure què hi trobava. No és que hi hagi gaires referències, però n’hi ha les suficients per donar una idea generalitzada de com es desenvolupava aquesta navegació de tipus comercial o, sí voleu dir-ho d’una altra manera, de transport de mercaderies entre ports, en un temps en què no hi havia ni trens ni camions per facilitar-lo.

Hauríem de fer també un estudi de com era el port de Cambrils al llarg dels segles XVII, XVIII i XIX, però no hem trobat informació i és evident que només es tractaria de recers naturals a la costa, on permetria, quan feia bon temps, les tasques de càrrega o descàrrega

M’ha ajudat també un llibre de recent aparició, El dietari del rector de pradell i altres cinc estudis (s. XVI - XVIII) de Carles Maristany, editat per l’Associació d’Estudis Reusencs, a Reus, el 2001, en el qual he trobat algunes dades força interessants sobre aquest tema, no exactament coincidents amb les que aporta el fons de l’arxiu cambrilenc, però que es poden considerar complementàries.

Hauríem de fer també un estudi de com era el port de Cambrils al llarg dels segles XVII, XVIII i XIX, però no hem trobat informació i és evident que només es tractaria de recers naturals a la costa, on permetria, quan feia bon temps, les tasques de càrrega o descàrrega. És clar que els vaixells que realitzaven aquest tipus de navegació eren més aviat de poc calat, en les dades de l’arxiu es registra gairebé sempre un tonatge d’entre tres i set tones, i només en dues ocasions se’n registren dos amb 124 i 128 tones amb carregament de vi, i potser també podia haver-hi algun tipus de protecció construïda, de la qual amb el temps no ha quedat rastre de cap mena.

Ho corroboren les anotacions referents a un port a l’Esquirol, avui una bonica platja que enllaça amb les de Vilafortuny, però que tampoc res no fa sospitar que en altre temps pogués haver-hi un port apte per a la càrrega de mercaderies. D’acord amb la poca capacitat dels vaixells tampoc no era necessària gaire marineria i per regla general un patró i entre dos i quatre o cinc mariners eren suficients. El patró podia ser el propietari o ser també un assalariat responsable i cal afegir que, en ocasions, admetien passatgers.

La documentació existent a l’arxiu municipal cambrilenc fa referència majoritàriament al control sanitari del port, amb el corresponent lliurament de les patents de sanitat i el registre de «bulletes» de patrons i passatgers, així com també la vigilància del port i les instruccions pels guardes de sanitat i comprèn el període que va des del 1784 fins al 1893. En aquestes patents de sanitat, que anaven signades pel director i el secretari, es feia constar la bandera del vaixell, matrícula, tonatge, el nom del capità, classe de carregament, el destí, els noms dels tripulants i passatgers i les condicions de l’aigua i les vitualles. A més hi havia l’afegitó que «ni en este puerto ni en sus cercanías se padece enfermedad alguna importable». En la part del darrere d’aquest document s’hi anaven afegint les anotacions que feien els directors dels ports on el vaixell feia escala. Les patents que abunden més corresponen a l’any 1868 i força de les quals són signades pel Salvador Rovira, com a secretari de la direcció. Rovira, que té dedicat un dels carrers de la vila, va ser també secretari de l’Ajuntament i autor de l’Opúsculo histórico de la villa de Cambrils on explica, al seu aire, alguns dels fets que han marcat la història de Cambrils.

Les anades i vingudes dels vaixells seguien els ports de la costa catalana i del país valencià: Roses, el Port de la Selva, Blanes, Cadaqués, Vilanova i la Geltrú, Palafrugell, Benicarló, Peníscola, Castelló i València, encara que alguna vegada s’allargaven més, ja que hi trobem alguna anada a Marsella i les illes. Les mercaderies transportades més correntment eren els fruits del país: cereals, patates, avellanes, ametlles, vi, sardina salada i, cas curiós, melons, encara que també hi trobem carregaments d’arts de pesca i mobles. Resta clar que no tota aquesta producció era de Cambrils, sinó que al nostre port hi feien cap les collites de bona part de la comarca i comarques veïnes.

Naturalment que no tot eren flors i violes en la navegació comercial ni tampoc a la de pesca. Eren encara aquells temps en què la pirateria, especialment en el segle XVIII i quasi fins a la meitat del XIX, feia de les seves i la seguretat a les nostres costes era encara molt precària i s’havien de tenir unes certes precaucions, fet que algunes vegades propiciava que els armadors o propietaris de vaixells materialitzessin la seva pròpia defensa contra els embats de la pirateria algeriana o d’altres indrets que entorpien la pacífica navegació. Així, llegim que les forces vives de Reus, l’any 1779, per protegir el comerç marítim, van bastir una balandra armada amb catorze canons i una tripulació de cent homes, ja que consideraven que les nostres costes havien restat desprotegides dels auxilis convenients per fer front als atacs pirates.

Desconeixem les proporcions del rendiment del negoci que representava aquesta modalitat de comerç i com es repartien els beneficis, però és evident que s’havia de menester un bon capital per posar en marxa una empresa d’aquest tipus. Llavors podem deduir que una bona part del profit havia d’anar a raure a la butxaca del propietari del vaixell i una altra part, no petita, a la del patró o capità, ja que ell, en última instància, era el responsable de l’embarcació i que les mercaderies transportades arribessin a bon port. La resta havia de servir per pagar el sou dels mariners, potser no gaire exigents en aquest aspecte ja que, normalment, la tripulació era formada per personal de l’escala més baixa i empobrida, ja que no tothom estava disposat a emprendre la vida de mariner, que, en l’època de què parlem, era en circumstàncies normals força dura i a més perillosa. Tampoc no ens ha estat possible d’esbrinar la procedència del personal que nodria les tripulacions. Només en una ocasió hem conegut el nom d’un patró cambrilenc: era el Bonifaci Colom, personatge amb continuïtat en una família que va durar fins al darrer terç del segle XX. Els altres són desconeguts amb referència al nom i procedència.

Tot aquest desenvolupament de navegació comercial que tenia el port de Cambrils era compartit inicialment per Salou i Tarragona, encara que aquest darrer, en el temps de què parlem, tenia molt poca importància si bé feia la seva feina, ja que, com diu Josep M. Recasens en el seu llibre La ciutat de Tarragona, «malgrat la manca absoluta d’instal·lacions, altrament estesa a tots els ports, i l’escàs abric contra els temporals del sud i sud-est, el port de Tarragona s’usà des del temps de la restauració de la ciutat, en competència amb altres ports, com podien ser els de Tamarit, Salou o Cambrils».

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques