Estampes cambrilenques / Juny de 2001

En tres ocasions anteriors he escrit «estampes» sobre Scala Dei i les seves relacions amb Cambrils i en especial amb la que ara és partida de Vilagrassa, però que, amb anterioritat al 1842, en què va ser annexionat a Cambrils, era un terme rural independent i abans era propietat de la cartoixa prioratina. En la primera, l’octubre de 1972, una mica feia volar coloms sobre escrits de Josep Serra i Dalmau, amb un resum de documents que, segons sembla, es guardaven a l’arxiu municipal de la nostra vila i que feien referència a Scala Dei.

En la segona, de només uns mesos més tard, el febrer de 1973, ja es feia una mica més de claror a resultes d’haver pogut consultar un llibre de capbreus on s’especificava el domini de Vilagrassa per part d’Scala Dei tot donant explicacions de com s’havia fitat el terme, sembla que a causa d’unes raons pels llindars amb el mas del Pallejà veí.

La tercera, molt més recent, de l’abril de 1993, ja sobre la base de l’estudi que sobre el cenobi cartoixà va escriure l’Ezequiel Gort en el seu ben documentat llibre Història de la Cartoixa d’Scala Dei, explicava moltes de les vicissituds del monestir centrades en bona part en les seves relacions amb els pobles del Priorat i amb les comarques de Tarragona.

Pels estudis tots sabem com l’Església en general i les seves institucions, diòcesis o ordes religiosos tenien ja a partir del segle IV el que s’anomenaven béns temporals, que van anar incrementant-se en començar el segon mil·lenni, d’una manera certament exagerada, fins al punt que a Catalunya i altres països cristians, bona part del territori rústic i urbà eren feudataris dels prelats o dels grans monestirs

Aquí voldria incidir en dos o tres aspectes no comentats en les «estampes» precedents i que d’alguna manera afecten Cambrils, volem dir el Cambrils d’ara, que, en la seva configuració municipal, és molt diferent de com era al segle XIII i fins i tot de com era al segle XVII. El nostre terme, com quasi tots, ha experimentat amb els anys moltes variacions abans de ser com és ara. Aquestes impressions tractaran sobre l’afany de domini de la comunitat prioratina, els innombrables litigis que aquest mateix afany comportaven i especialment sobre la qüestió coneguda com el quòdlibet del peix.

Abans d’anar endavant, però, voldria fer algunes puntualitzacions, conegudes a bastament per les persones que han aprofundit una mica en el fet històric, però no per tothom. I hem de convenir especialment que els esdeveniments o les situacions històriques no podem jutjar-les mai amb els ulls d’avui, sinó amb els del moment en què es van produir. Altrament serien de molt difícil comprensió i falsejaríem la pròpia història.

Pels estudis tots sabem com l’Església en general i les seves institucions, diòcesis o ordes religiosos tenien ja a partir del segle IV el que s’anomenaven béns temporals, que van anar incrementant-se en començar el segon mil·lenni, d’una manera certament exagerada, fins al punt que a Catalunya i altres països cristians, bona part del territori rústic i urbà eren feudataris dels prelats o dels grans monestirs. Mirat des de la nostra perspectiva la qüestió era realment escandalosa, però en aquells temps sembla que la cosa era o semblava normal.

Només cal que mirem com els estats pontificis, fins al 1870, ocupaven una bona part del que és la Itàlia d’avui, de manera que els prelats, abats i priors s’ocupaven més de vestir-se de guerrers i empunyar l’espasa que no pas de vetllar per la salvació de les ànimes, que havia de ser la seva ocupació primordial. D’aquesta manera els grans monestirs del nostre entorn, Poblet, Santes Creus, Scala Dei i potser en més petita escala Escornalbou, posseïen immenses extensions de terrenys, cases i pobles sencers als quals obligaven al pagament d’impostos, delmes, primícies i els productius capbreus. Els reis els acostumaven a donar carta blanca i moltes vegades només es reservaven per a ells la qüestió jurisdiccional, encara que fins aquesta en ocasions era assignada a l’estament religiós.

Avui es fa difícil d’entendre, però era així, que els cartoixans d’Scala Dei es barallessin contínuament amb els arquebisbes tarragonins i amb altres ordes religioses, dominics, framenors i d’altres amb plets quasi seguits entre ells per mil problemes tots derivats de qüestions de dominis, diners, prioritats i privilegis. També sostenien plets, litigis i conteses amb altres senyors feudals i fins amb els mateixos reis o els seus representants.

Els cartoixans són religiosos d’una observança molt estricta, fan vida solitària i silenciosa tancats sempre a la seva cel·la, només trobant-se a l’església a l’hora de la pregària, guardant sempre un silenci absolut i només mengen en comunitat els diumenges i festes i surten només un dia a la setmana de passeig, per caminar. Mai no mengen carn de cap classe i en els temps litúrgics forts, advent i quaresma, feien dejunis rigorosos, moltes vegades només a pa i aigua. Almenys abans era així.

Explicat tot això, encara és més difícil de comprendre com amb aquesta austeritat de vida havien d’ambicionar la possessió exagerada de tantes cases i pobles, terrenys, molins i granges, explotant materialment a tot quisque que romania sota la seva fèrula. Sí que alguna vegada i en ocasions d’extrema necessitat perdonaven deutes als seus súbdits i fins els havien lliurat diners per solucionar problemes greus, però aquesta no era la tònica habitual, sinó la d’esprémer els vassalls. Tot això durant segles sencers. És del tot incomprensible el lligam entre l’espiritualitat i la caritat cristianes amb aquesta obsessió pels béns materials.

La cartoixa d’Scala Dei, que va ser la primera dins el territori que avui coneixem com Espanya, va ser fundada a finals del segle XII pel rei Alfons I el Cast, que va donar-los el terreny per bastir el monestir. No gaires anys més tard, el 1203, el nou rei Pere feia una nova i amplíssima concessió de terres a la cartoixa com a lliure heretat amb les seves aigües, pasturatges, boscos i caça. La reina Sança va aportar noves terres i la fàbrica i la influència del monestir s’anaven ampliant cada dia més, perquè això només va ser el començament.

Els nostres cartoixans rebien contínuament donatius dineraris, llegats i possessions i a més comptaven amb la protecció del papat, especialment d’Honori III i dels reis i nobles de la corona catalanoaragonesa i així, amb aquestes prerrogatives, els monjos sempre tenien les de guanyar, especialment en la resolució dels innombrables litigis que tenien contínuament amb tothom. També els particulars aportaven diners i béns, segurament pensant que amb això salvarien les seves ànimes.

Només com a exemples podem citar com importantíssimes concessions les que a la cartoixa van fer l’arquebisbe de Tarragona, Espàrrec de la Barca, que va donar als monjos tots els delmes i primícies que es recollien a les terres i possessions del Priorat a més del dret de tenir casa a Tarragona fos per compra o per llegat. El rei Jaume I, el 1218, els va concedir el lloc de la Morera amb tots els seus habitants i amb tots els masos del seu terme i encara hi va afegir els masos d’Ermengol, de Gavaldà i el molí d’en Torner. Altra donació important va ser la de Guillem d’Anglesola i la seva esposa Sibil·la, que el 1219 van disposar que Scala Dei rebés els delmes que ells rebien sobre el pa i el vi dels castells de Bellfort, Castellnou i Exarabcènic, així com també de tots els castells, viles i masies que tinguessin des del riu Segre fins a Cervera, i de la serra d’Agramunt fins al castell d’Arbeca.

La cosa es podria allargar, però com a mostra ho creiem suficient.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques