Estampes cambrilenques / Juliol de 2001

I amb tot això, Cambrils que hi té a veure? Vam exposar el tema el mes passat fent notar les ambicions materials de la cartoixa, per altra part no pas gaire fora de lloc, segons els usos i costums d’aquell temps.

Cambrils, a part del domini senyorial que tenia la cartoixa sobre el terme de Vilagrassa, va tenir d’altres contactes amb el monestir, especialment en aspectes econòmics derivats dels privilegis que tenien el prior i la comunitat. En detallarem alguns dels que ens semblen més il·lustratius, entre ells els relacionats amb el peix, motiu també de seriosos conflictes.

Una de les fonts més importants d’ingressos que tenia Scala Dei eren els drets sobre la lleuda i els censals que tenia el rei sobre Tarragona, Valls i Cambrils que van ser comprats per l’arquebisbe Arnau Cescomes per quaranta mil sous que el prelat va donar a un nebot seu, de la família Cardona, que després de passar per diverses mans van fer cap, per venda, a Scala Dei. Això succeïa el 14 d’octubre de 1370.

Una de les fonts més importants d’ingressos que tenia Scala Dei eren els drets sobre la lleuda i els censals que tenia el rei sobre Tarragona, Valls i Cambrils

Per cert que d’aquesta època, l’any 1393, s’ha conservat una anècdota, evidentment intranscendent, però força curiosa i amb quasi total seguretat desconeguda pels cambrilencs. Certament que devia ser en una estada provisional que el rei Joan I residia a Cambrils l’agost d’aquell any. Es veu que al monarca li agradaven molt les figues i la collita d’aquest fruit aquell any a la nostra vila es va malmetre sembla que a causa de la molta pluja caiguda aquell estiu, de manera que el rei no podia satisfer el seu gust. Com a primera providència va manar de cercar-les en d’altres llocs propers com Barenys, prop de Salou, que tenint en compte la proximitat amb Cambrils devia patir els mateixos efectes plujosos i tampoc no hi havia figues, de manera que els enviats del rei van haver d’anar fins a Alforja i Scala Dei per cercar la fruita amb la qual satisfer els capricis del rei. Déu-n’hi-do.

Tornant a la qüestió de la lleuda de què parlàvem més amunt, hem de fer esment que si el cobrament de la lleuda ja representava serioses dificultats quan era a mans de l’arquebisbe, en adquirir-la Scala Dei es va fer encara més impopular, cosa que va originar molts litigis, com comentàvem el mes passat, i fins la intervenció del rei Martí l’Humà, que, sabent que els impostos que gravaven el blat, el vi, l’oli i altres mercaderies que s’havien de pagar a Tarragona s’escamotejaven portant-les a descarregar i vendre als ports de Cambrils, Salou i Torredembarra, així com també es feien martingales amb els pesos i mesures, va manar que tots els productes fossin carregats i descarregats a Tarragona, havent de pagar la lleuda sota la pena d’una multa de mil florins.

Tot i això, hom procurava de cometre frau, tot intentant de lliurar-se com fos de pagar la lleuda, i els plets continuaven encara a les darreries del segle XV. A fi de descobrir els fraudulents es va obligar a contestar una enquesta a diversos testimonis, que van estar d’acord que la fallada sobre la lleuda es feia des del cap de Rifà, a la Llosa, «que és sobre la vila de Cambrils vers Tortosa» i també a les coves de Tamarit, port i terme de Tarragona i ports i termes de Cambrils i de Salou. Però la qüestió no es va resoldre del tot i ja ben entrat el segle XVI la cosa continuava igual, de manera que el 1514 Scala Dei va posar col·lectors i guardes per controlar i fer pagar l’impost a pesar de les queixes dels pagesos, mariners i comerciants.

Parlem ara de la qüestió del peix. Ja vam dir en el seu moment que els cartoixans mai no menjaven carn de cap classe, però sí peix, fresc o salat, i això també va comportar els seus conflictes, amb plets i litigis a dojo.

Igualment com passava amb la qüestió de la lleuda i dels impostos, els pescadors s’enginyaven per defraudar i fer sortir pigues als monjos, que contínuament apel·laven al rei en busca de privilegis per a ells i de càstigs per a la gent que amb bona lògica aspiraven a guanyar-se la vida en un temps en què això ja era prou difícil

El bacallà, les arengades i el peix sec o salat en general no aportaven cap problema perquè es conservaven indefinidament i es podien comprar sempre i arreu. El maldecap venia quan el que es pretenia era l’adquisició del peix fresc, i això era pràcticament el nostre pa de cada dia. Si ja feia anys que la cosa estava enrevessada, es va encara enrobustir en començar el segle XVI. Els anys 1503, 1519, 1523 i 1528 trobem el prior recorrent al rei per mantenir els drets que ja d’antic posseïen, referent a la compra del peix. Primer aquest dret es reduïa només al port de Tarragona, després es va ampliar a tota la costa del Camp, des de Torredembarra fins al Coll de Balaguer, incloent-hi naturalment Cambrils.

Igualment com passava amb la qüestió de la lleuda i dels impostos, els pescadors s’enginyaven per defraudar i fer sortir pigues als monjos, que contínuament apel·laven al rei en busca de privilegis per a ells i de càstigs per a la gent que amb bona lògica aspiraven a guanyar-se la vida en un temps en què això ja era prou difícil.

Com en el cas de les mercaderies gravades, també els mariners van deixar de vendre el peix al moll de la ciutat i van escampar-se pels llocs més insòlits de la costa, i quan també allí es van veure perseguits, van optar per una nova tàctica: la del preu, de manera que posaven al peix un doble preu, un per a la gent que podríem titllar del poble i un altre, això sí, molt més car, per als dispensers de la cartoixa. No cal dir que això exasperava els frares i com de costum van anar en busca del remei reial, aquesta vegada desplaçant-se el prior fins a Pamplona, on era en aquell moment el monarca, Carles I, que els va confirmar els privilegis el 1523, quan va manar que els cartoixans poguessin comprar el peix al port, pel camí quan el portaven a la plaça, a la mateixa plaça o en qualsevol altre lloc i també que el comprador del monestir «primer que tot altre pugui prendre el peix al preu acostumat... i si el preu no era taxat, fer per fer, i en cas que el preu fos demassiat o excessiu, en tal cas sigui taxat per lo batlle o jurats del dit lloc on serè el dit peix».

En canvi, però, com que el mateix rei deuria veure clar l’abús dels monjos, també va manar reduir les facultats que els cartoixans tenien respecte el peix i així només els va permetre de comprar peix un dia a la setmana en el curs del temps normal i dos dies durant el temps d’advent i quaresma. Aquestes normes van ser signades pel rei a Montsó el 14 de juliol del 1528.

Aquest afany de privilegis, de béns i de diners dels priors del monestir tenia amoïnats tots els que d’alguna manera en depenien, per això quan van poder fer les tornes, el juliol del 1835, van devastar la cartoixa, de la qual pràcticament no va quedar pedra sobre pedra, malmetent-se un ric patrimoni arquitectònic i artístic.
Però és que en aquest món qui sembra vents recull tempestats.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques