Estampes cambrilenques / Març de 2003

Aquests dos darrers mesos hem parlat del centenari de la Cooperativa Agrícola i de la construcció dels seus edificis socials, la planificació dels quals va ser obra de l’arquitecte Bernardí Martorell i Puig, que sembla que també va assumir la direcció del projecte.

Avui parlarem de la personalitat d’aquest arquitecte, que va tenir una certa relació amb Cambrils a causa dels lligams amb la família dels Vidal. Bernardí Martorell va néixer a Barcelona l’any 1870, fill de Bernardí Martorell i Falp, també arquitecte, que va ser president de la Comissió Tècnica de l’Exposició Universal del 1888 a Barcelona. Es va graduar a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de la Ciutat Comtal i en el curs dels seus anys d’estudiant va treballar al taller d’Antoni Gaudí, que el va rebre, segurament influenciat pel seu oncle avi Joan Martorell i Montells, també cèlebre arquitecte, que era un gran amic de l’arquitecte de la Sagrada Família. Com es veu, tot un món entrelligat amb una mateixa professió. Martorell i Puig va aconseguir la titulació l’any 1902.

Aquest arquitecte va tenir una certa relació amb Cambrils a causa dels lligams amb la família dels Vidal i el projecte de l'edifici de la Cooperativa Agrícola

Ja en la plenitud d’exercici va ser nomenat arquitecte diocesà de Solsona i de Barcelona i en les dues catedrals va fer un gran nombre de restauracions que van donar-li un gran prestigi. A la capital catalana va treballar en la Sala Conciliar del seminari i són obra seva el convent del Redemptor, un edifici per a habitatges d’Enric Laplana, al passeig de Sant Joan, la parròquia de la Medalla Miraculosa, però especialment el convent de monges de Valldonzella, que va realitzar en tres etapes: monestir (1912), capella (1914) i església (1916). Fora de Barcelona, i entre altres coses, va realitzar l’església dels Escolapis a Sabadell, el cementiri d’Olius, l’església del Sanatori Antituberculós de Torrebonica a Terrassa, les escoles de Capellades, la façana de l’església de Navàs, el convent de la Companyia de Santa Teresa a la Rambla Nova de Tarragona, la casa del Patronat del Coll Blanc a l’Hospitalet de Llobregat i l’escola i jutjat de Vilanova de la Muga. Convé remarcar també el Sindicat de Cambrils.

Bernardí Martorell era un home profundament religiós, cristià convençut. Tenia també una finíssima sensibilitat artística, a més de ser un excel·lent arquitecte i posseïdor d’una vasta cultura. Va viatjar molt per Catalunya i per l’estranger en atenció als encàrrecs que rebia. L’estil de Martorell és una mica difícil de definir, ja que, pràcticament, es mou entre el modernisme i el noucentisme. Entre les tendències modernistes d’Antoni Gaudí i de Domènech i Montaner, Martorell es va decantar sempre per Gaudí, potser sota la influència dels anys que havia treballat amb ell.

Toca ara de parlar de la seva relació amb la família Vidal i Barraquer i en conseqüència amb la nostra vila. Bernardí Martorell va néixer dos anys més tard que l’hereu de cal Vidal. El primer, el 1870, el segon, el 1868. Tots dos de la mateixa edat i bons amics, però no eren de família directa, encara que el tracte era com si en fossin. El pare del futur cardenal, també Francesc de nom, tenia dos germans més: Benet i Josep. El primer, canonge de la seu tarragonina i fundador dels col·legis de les Germanes Vedrunes i dels Germans de La Salle; el segon, notari a Cambrils, es va casar amb la Carme Martorell i Tinturé i d’aquest matrimoni no van néixer fills. Quan amb només cinc anys de diferència van morir la mare (1881) i el pare (1886) dels joves Vidal i Barraquer, aquests van anar a viure amb els seus oncles Josep i Carme, que realment els van fer de pares.

La senyora Carme era germana del pare d’en Bernardí Martorell, per això aquest, tot i no ser res de família amb els germanets Vidal, i amb el contacte sovintejat, es va considerar com si ho fos. Els dos diguem-ne cosins polítics es van fer grans i cadascú va prendre el seu rumb, arquitecte l’un, advocat i més tard clergue l’altre, però sempre van mantenir aquest vincle familiar. També la tia Carme va tenir l’afecte i la consideració del Dr. Vidal i Barraquer, que mai no va oblidar que havia fet de mare d’ell i dels seus germans Josep i Paula. Per això mateix la tia Carme va ser designada padrina de consagració quan el 26 d’abril de 1914 va ser-li imposada la mitra episcopal a la catedral de Tarragona, i que també va ser present a l’entrada oficial del bisbe Vidal a la ciutat de Solsona.

Bisbe solsonenc o arquebisbe tarragoní, el Dr. Vidal i Barraquer va mantenir sempre l’amistat i el contacte amb en Bernardí Martorell. El nou cardenal a qui va acompanyar com un familiar més en l’acte del lliurament del solideu cardenalici a la catedral de Tarragona i en la imposició del capel vermell per part del papa Benet XV al Vaticà, el 16 de juny del 1921, va encarregar directament o indirecta obres importants en la construcció o reparació d’edificis de tipus religiós o civil, confiant sempre en l’experiència i en la depurada tècnica d’en Martorell i així, per influència seva, va ser-li encarregada la construcció del convent de les Teresianes, a la Rambla Nova de Tarragona, elegant edifici que encara avui podem admirar en tota la seva magnitud.

Per aquestes mateixes raons que comentàvem el mes passat, la junta del Sindicat Agrícola, que presidia en Josep Vidal i Barraquer, va confiar-li la construcció de l’edifici social de l’entitat a Cambrils.

Dèiem més amunt que Bernardí Martorell era un home d’una gran sensibilitat artística i hem d’afegir que ultra la seva vocació d’arquitecte tenia una gran afecció per l’orfebreria i l’argenteria que també havia conreat en diverses ocasions i amb èxit, realitzant diferents projectes en col·laboració amb l’argenter Miquel Sanosa, que ordinàriament era l’artífex de les obres que ell dissenyava. És en aquest sentit que el cardenal Vidal i Barraquer va encarregar a Bernardí Martorell el disseny de la nova custòdia que hauria de servir per a la processó del Corpus a Tarragona.

La seu tarragonina era pobre en el referent a objectes litúrgics de vàlua, ja que entre la invasió francesa i la desamortització l’havien espoliat. La custòdia antiga, obra de l’argenter tarragoní Francesc Serra i que datava del 1443, va ser robada el 28 de juny del 1811 durant la invasió napoleònica. La que es feia servir, donada pel canonge Ramon de Ezenarro, també lligat a Cambrils per la fundació de la parròquia de Sant Pere, potser no assolia les condicions artístiques que requeria la seu. És en aquest sentit, doncs, l’encàrrec del prelat cambrilenc a Martorell. Aquest va dissenyar una magnífica i preciosa obra d’art modernista, realitzada en els tallers d’argenteria de Sanosa i Cia. de Barcelona. Hi van treballar els argenters Sanosa, Miralles i Bagues. La custòdia, que va ser sufragada per un donant anònim, es va estrenar en la processó del Corpus que, l’any 1922, es va escaure el 15 de juny.

Aquesta custòdia, que va ser espoliada durant la revolta del 1936, va ser portada fins a la frontera amb França, però, recuperada, va fer cap a la seu central del Banc d’Espanya a Madrid i d’allí, reclamada pel Dr. Salvador Rial, llavors vicari general de l’arquebisbat, va ser retornada a la catedral l’11 de desembre del 1940. Avui es pot admirar en tota la seva bellesa a la sala segona del Museu Arxidiocesà de Tarragona.

Bernardí Martorell va morir a Barcelona l’any 1937.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques