Estampes cambrilenques / Febrer de 2000

Suposo que tots estarem d’acord que la caça és la feina més vella de totes les que es fan en el món. Ara més que res és un esport, abans era una necessitat primària. Per als més antics dels nostres avantpassats va ser el seu primer modus vivendi. La gent havia de menjar i per fer-ho s’havia de cercar alguna cosa que estigués a l’abast, i això eren els animals i les aus, a més de la fruita que, abans dels conreus més o menys treballats, creixia i es donava espontàniament. En aquells temps, la població humana era molt petita i en canvi els animals de tota classe eren abundants. Així és que el menjar restava assegurat.

Més que res el que volem és donar unes pinzellades, cenyint-nos al nostre entorn, de què podien caçar els cambrilencs de segles enrere i què pot caçar hom avui

Que com es caçava? Doncs tots ho sabem: a garrotades, a cops de pedra i amb trampes. Tot depenia de la classe d’animal que es pretenia caçar i de les possibilitats del caçador. No cal dir que d’això de què parlem fa milers d’anys i que amb el temps tot ha anat evolucionant. En aquest aspecte i en tots els altres de la vida. Van venir les fletxes i les llances, les destrals i els ganivets, i així anar fent fins que —pum...!— es va sentir el primer tret, cap allà al segle XVI. S’havia inventat el mosquet i l’arcabús, que disparaven amb metxa, i, perfeccionat l’invent, el fusell i l’escopeta, que disparaven amb espurna i pistó. Ja tenim les armes de foc, que si per un costat facilitaven la caça, per l’altre van fer tremolar totes les bèsties de la terra perquè van intuir que el seu enemic, l’home, ara armat, ho seria encara més.

El nostre intent no és pas fer una història de la caça. Més que res el que volem és donar unes pinzellades, cenyint-nos al nostre entorn, de què podien caçar els cambrilencs de segles enrere i què pot caçar hom avui. La veritat és que no sabem exactament quin tipus d’animals poblaven el nostre terme i els termes veïns. Molts més que ara, això és segur, perquè amb el temps moltes de les espècies s’han extingit, per via natural, pels depredadors i també per la caça despietada que l’home ha anat fent només pensant en les seves necessitats o gaudis i poc o gens a afavorir la procreació i desenvolupament de les espècies animals, cosa que, ni cal dir-ho, ha anat en detriment de la fauna en general i també del mateix home.

A part de l’experiència que pugui tenir pels anys —aliena, això sí, perquè jo no he estat mai caçador, però sí que ho era el meu pare i me n’havia explicat de verdes i de madures—, el que he fet és preguntar als caçadors d’avui com està la situació de la fauna a casa nostra. La resposta només ha vingut a confirmar el que pràcticament sabíem. No queda bo i res i cada any s’han de fer repoblacions de les espècies més comunes i fàcils d’adaptar al terreny: conills i perdius. Si no es fes així només es podrien caçar pardals i rates, animalets dels quals no crec que es perdi mai la raça.

Els meus comunicants em deien que no hi ha una llebre al món i que tot just en molt comptades ocasions es pot matar una guineu. Les causes són molts caçadors per tan poques peces i el que és fefaent, que el terme és cada vegada més petit en el sentit que d’una manera contínua i accelerada es va construint més, les urbanitzacions creixen com bolets, carreteres i vies de comunicació per tots costats i això afavoreix poc o gens la proliferació i desenvolupament de les espècies d’animals feréstecs. Com a llocs una mica tranquils en aquest sentit només resten els de la part alta del terme: els Masos, els Teixells i algun dels espais compresos en les parts superiors existents entre el torrent del Gené i la riera de Riudecanyes, i això sense gaires garanties, perquè en tots aquests espais que abans eren terrenys de secà, ara hi ha moltes zones de regadius, granges, hivernacles i tot el que vulgueu que, naturalment, dificulta la caça perquè resulta perillosa i mai no és aconsellable de tirar trets en llocs que poden ser habitats, ni tampoc és ètic de posar-se a aixafar conreus. Tot plegat, feina rai.

I abans, què? Doncs abans no hi havia tants caçadors perquè la proliferació d’aquest esport era proporcionada a la demografia local, el terme era tot terme de secà fora d’alguns llocs d’horta, quasi tots a la part baixa del terme, per dir-ho d’alguna manera quasi de la via cap a la mar. Llavors, en aquestes condicions, la procreació i el desenvolupament de les espècies era assegurada i, a part dels depredadors naturals, la gent no inquietava les bèsties feréstegues que s’anaven reproduint amb més o menys regularitat.

Amb els anys s’han anat extingint moltes espècies. Els conills, que eren i són encara la peça de caça més corrent, van agafar la mixomatosi, una malaltia que no ha pogut ser erradicada totalment perquè de tant en tant rebrota, i si avui se’n cacen és perquè cada any els mateixos caçadors n’avien unes quantes dotzenes pel terme, la majoria dels quals moren a trets en el curs de la temporada i uns pocs es reprodueixen. El mateix podem dir de les perdius i les guatlles, dues espècies que avui es crien en granges i de les quals cada any es fa una aviada i, igual que els conills, força moren a trets i les altres fan el que poden per sobreviure, que prou feina tenen, perquè plana damunt seu l’ús dels herbicides i d’altres substàncies que els pagesos empren per salvar les collites però que resulten verinoses per a aquestes gallinàcies.

I de tot aquell bestiar que hi havia abans, què se n’ha fet? Espècies variades, unes carnívores, altres herbívores, com el porc senglar, l’eriçó de garriga, mosteles —que eren el terror dels galliners—, guineus, gats mesquers, aquestes dues darreres espècies molt apreciades per les seves pells, esquirols, fures i moltes més, més anys enrere també llops, dels quals vaig parlar no fa pas gaires mesos. Entre les aus, a més de les perdius, hi havia becades, polles d’aigua, ànecs, tórtores, guatlles i d’altres varietats. A part, naturalment, de les que no s’acostumaven a caçar perquè no eren bones per menjar com els estornells, comestibles però sempre durs, els corbs o les garses. D’aquestes, la que potser s’ha perdut més és la dels corbs, dels quals anys enrere es veien unes volades enormes i dels quals ara se’n veu un perquè sí, molts d’ells morts per verí.

La temporada de caça fineix. Aquest mes de febrer marca l’acabament de la temporada en què els caçadors s’han divertit més o menys. Els que no han traspassat el terme de Cambrils, no gaire per les raons exposades i per a les quals no es preveuen solucions fàcils. És un dels tributs que hem de pagar al progrés.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques