Estampes cambrilenques / Febrer de 2000

Aquests darrers mesos (any 1994) són tres els llibres que amplien la bibliografia sobre la figura inoblidable del cardenal Vidal i Barraquer i que han vist la llum a les llibreries. L’esperó d’aquesta proliferació ha estat segurament la celebració del 50è aniversari de la mort del purpurat, esdevinguda a Suïssa, el 13 de setembre del 1943. Els llibres, per ordre cronològic d’aparició són: Francesc Vidal i Barraquer de Mn. Josep Raventós, d’Editorial Labor, maig de 1993; Salvador Rial vicari del Cardenal de la Pau del pare Hilari Raguer, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, octubre de 1993 i Les llàgrimes del Cardenal Vidal i Barraquer d’en Francesc A. Picas, Arts Gràfiques Canigó, desembre de 1993.

Més que dels dos primers, meritoris en la seva intenció i plantejaments, ens interessa comentar el darrer perquè, en la suposició que el cardenal avui pogués plorar, segurament les llàgrimes li caurien cara avall en llegir els despropòsits que el senyor Picas deixa anar en el decurs de les pàgines del llibre de què és autor.

Certament que tota figura pública, en el ram que sigui, pot ser discutida, tenint en compte la debilitat humana i el fet que ningú és perfecte i tots estem exposats a alguna relliscada i també en aquest apartat indefugible podem inscriure la personalitat del Dr. Vidal i Barraquer. Però no és d’això de què es tracta sinó del plantejament que Picas fa en el seu treball, bastant desballestat, per cert, sobre les diferents situacions que els règims polítics canviants van fer viure al cardenal. L’autor del llibre, això sí que queda ben clar, pensador conservador ben convençut i sense embuts es carrega, per un costat, tot el que és contrari a les seves idees i exalça enormement la part que correspon a allò que ell defensa. I la cosa no va anar per aquests camins. Durant la dictadura, la República, La Guerra Civil i els anys del franquisme, certament que es van viure situacions deplorables, especialment durant la revolució i la subsegüent Guerra Civil.

Ens interessa comentar el llibre «Les llàgrimes del Cardenal Vidal i Barraquer» perquè, en la suposició que el cardenal avui pogués plorar, segurament les llàgrimes li caurien cara avall en llegir els despropòsits que el senyor Picas deixa anar en el decurs de les pàgines del llibre de què és autor

Molta injustícia, molta incivilitat, molt d’odi, molt del dol i molt de sofriment. Però en els dos costats d’una Espanya trencada en dos bàndols que uns quants, molts, van fer irreconciliables. Molts, però no tota la gent del país, ni de bon tros. La generalitat dels ciutadans el que volia era pau, treball, tranquil·litat, poder menjar i viure civilitzadament, i els importaven ben poc les ànsies de poder i les ganes de manar i enriquir-se, dels uns i dels altres.

No podem oblidar que la revolució va venir a resultes de l’alçament dels militars i de provocacions prèvies va haver-n’hi per les dues bandes. La qüestió social feia anys que anava de mal en pitjor i poca gent intentava arreglar-la, al contrari, el que feien alguns, també dels dos costats, era enverinar-la. Fins que va venir l’esclat final i el país es va amarar de sang perquè, com diu un autor, «l’home assedegat de sang humana és capaç d’idear tota classe de motius per justificar una agressió». I així, dissortadament, va passar. Amb l’«alzamiento» el riu va sortir de mare, els exaltats van fer-se els amos sense control i es va perdre el seny. El resultat final, centenars, milers d’assassinats els primers mesos de la revolta i encara més milers de morts en el decurs dels quasi tres anys de guerra. Però això, senyor Picas, absolutament en els dos costats, no només en un, com vostè sembla voler certificar. Vostè, que ha de conèixer la història tan bé com jo, per un costat ho condemna tot i per l’altre ho justifica també tot. I això no és seriós. Després de quasi seixanta anys d’aquells fets de tan dolorós record, és l’hora de ser més objectius i repartir les culpes, si és que això està al nostre abast, que no ho crec. Picas excusa els bombardejos dels avions «nacionals» sobre la població civil i fins i tot l’afusellament de Carrasco i Formiguera a Burgos. Retreu l’assassinat col·lectiu de Paracuellos, però no diu res del no menys col·lectiu assassinat de la plaça de braus de Badajoz. Retreu l’assassinat del gran escriptor i comediògraf Pedro Muñoz Seca però silencia el del gran poeta Federico García Lorca. I no diem res més per no allargar el tema.

Un comentari a part mereix l’assassinat de centenars i centenars de sacerdots i religiosos arreu del país, la immensa majoria només que per odi a la fe cristiana i per ser persones consagrades a Déu pel sagrament de l’orde o pels vots religiosos, essent ignominiosament occits sense tenir culpa de res, ni la majoria tenir el més remot coneixement de l’alçament militar que es preparava. Però també hi va haver clergues que abans i durant la guerra es van dedicar força a atiar el foc. Certament que hem de reconèixer el vertader martiri d’aquests homes de Déu, especialment d’aquells que sabem del cert que van morir només que per la seva fe i molts perdonant manifestament els qui els occien. Amb la seva actitud donaven testimoni d’allò que havien cregut i predicat de paraula i d’obra. Però tampoc podem jutjar tothom per un igual o potser hauria estat prudent retardar les beatificacions col·lectives, altra cosa són les individuals, una cinquantena d’anys més, com preveia Pau VI, per donar temps a un asserenament més ample dels esperits. Em sento i em declaro catòlic practicant i acato les decisions del Sant Pare però, íntimament, tinc les meves reserves personals sobre l’oportunitat, ara, d’aquestes beatificacions, no pels fons, sinó pel temps.

Picas en conjunt defensa força Franco i els seus plantejaments polítics, i encara més els que es refereixen a l’Església. Però hauria de dir també que Franco va afavorir l’Església sempre que aquesta llaurés pels terrenys que ell volia. També Franco va tancar a la presó sacerdots i religiosos, en va desterrar bastants, especialment al País Basc i a Catalunya, i és possible que potser en fes afusellar més d’un, si li semblava sospitós de connivència amb els «altres» o de separatisme. Fins i tot la jerarquia es veié en conflicte amb el règim victoriós. A part de l’obligat exili del Dr. Vidal i Barraquer, tot un cardenal i príncep de l’Església, també el mateix cardenal Gomà, que tant havia fet per la «causa», a la fi el va fer sofrir en ocasió de la publicació de la pastoral «Lecciones de la guerra y deberes de la paz», no gens ben rebuda per les altes instàncies polítiques del règim. I al Dr. Vicenç Enrique i Tarancón el va tenir vint anys de bisbe de Solsona per la seva pastoral «El pan nuestro de cada dia», encara que després i per estratègies de la diplomàcia vaticana el futur cardenal experimentés uns «ascensos» espectaculars en la seva carrera eclesiàstica. Franco va afavorir molt l’Església mentre els seus membres i especialment la jerarquia no li trenquessin l’ametlla del front. Fins i tot amb el papa Pau VI, es va enfrontar.

No em puc allargar més. Picas en el seu llibre no diu mal del cardenal, només caldria, però el presenta totalment desfigurat i fa dir-li coses fora de context o «endevinant-li» intencions que segurament mai no va tenir el prelat, diu moltes veritats a mitges i no cal dir que també en diu de senceres, però menys. Picas fa, amb la publicació d’aquest llibre, un flac favor al prelat cambrilenc, a l’Església, a la nostra terra i fins i tot a la veritat històrica, àmpliament demostrada per altres autors i per una multitud de testimonis que parlen del cardenal d’una manera molt diferent a com el presenta l’autor d’aquest llibre, que mai no recomanaríem a ningú que volgués saber de bona fe i amb més exactitud qui era, què va dir i com va comportar-se el nostre cardenal en les diferents i més que complicades circumstàncies que va deparar-li la vida.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques