En un capvespre gairebé esgotat, Kamal Sultan (Bagdad, 1956) espera sota la llum d’un fanal. Amb un aire bohemi típic de les pel·lícules, duu a les mans el que sembla un llibre gruixut. Em rep, amb ulls riallers, i m’ensenya la portada: «he pensat que potser t’agradaria veure físicament el que t’explico, l’art s’ha d’ensenyar, s’ha de sentir».
En el marc del Dia Internacional de l’Art Islàmic, que se celebra avui 18 de novembre, el Kamal ho té clar: «s’ha de reivindicar la cultura com a eina necessària per enriquir les societats». I diu societats, en plural, perquè té la ferma convicció que totes les cultures han de conviure, no xocar. Clar i transparent, diu que és essencial saber estimar i respectar allò que ens dóna identitat per poder entendre el món.

De quina manera comença a entrar al món de l’Art?

Va ser de ben petit. Quan encara era un xaval, gràcies al meu germà gran, vaig entendre que les belles arts guiarien la meva trajectòria vital. En aquelles èpoques jo li feia de model, i aquella olor de pintura i d’oli no m’ha tornat a marxar mai més del cap.

I a partir d’aquí, com lluita?

La primera escola de la disciplina de Belles Arts del món àrab va ser a Bagdad. Al voltant dels 18 anys, vaig decidir entrar-hi per estudiar allò que m’agradava. Em vaig familiaritzar amb l’art, la cal·ligrafia, l’escultura... Després vaig decidir especialitzar-me en gravats perquè m’agradava l’estampació; per mi, era quelcom molt nou. Vaig tenir molta sort amb els professors, i això, sumat al fet que m’apassionava el que feia, em va permetre treure molt bona nota. L’hi dedicava moltes hores, hi treballava molt.

Com arriba a Europa?

Durant els anys 70 volia desesperadament sortir del país. Em feia pena deixar la família, és clar, però la falta de llibertat d’expressió i la pressió que suposava ser artista en aquells temps va fer-me decidir a buscar el camí europeu. Tenia ganes de conèixer què era la llibertat. Primer, vaig arribar a Itàlia; vaig veure Roma, Florència... i després, més tard, vaig venir directe a Espanya. Corria l’any 1979 i l’ambient que es respirava era molt diferent al que jo coneixia. Començava a semblar un país lliure.

Què va ser el que el va fer decidir quedar-se aquí?

Vaig instal·lar-me a Madrid, volia estudiar l’ofici i aprendre l’idioma. Devia tenir uns 23 o 24 anys. La ciutat, però, em quedava gran: m’aclaparava. El tarannà cosmopolita que tenia no feia per mi. Quan vaig agafar el tren des de Barcelona, recordo que em vaig quedar embadalit. Em va enamorar el mar, la terra, el paisatge. Buscava la inspiració, i recordo que la ciutat comtal es va quedar, en part, ficada molt dins del meu cor. Vaig decidir, llavors, matricular-me a fer Belles Arts a la capital catalana.

No va tornar mai a casa?

Oh, ho vaig intentar! Vaig haver d’anar a Jordània, perquè a Iraq no podia entrar. Venien els meus pares a veure’m perquè a mi se’m dificultava l’accés al país, resultava impossible. Allà vaig conèixer l’Amal, la meva dona, i vaig decidir tornar cap a Barcelona.

I a Cambrils, com hi va fer cap?

Jo, durant els estius, venia a guanyar-me la vida pintant caricatures aquí, al port de Cambrils. Després tornava a Barcelona. Quan van començar a apujar-se els lloguers -suposo que per les Olimpíades- vaig buscar l’oportunitat aquí a Cambrils. La vida era molt més accessible que a la ciutat, i jo, la veritat, és que vaig trobar en el mar i en el paisatge la inspiració que buscava. Al cap de poc va venir l’Amal i vam començar a fer la nostra vida aquí. Jo voltava també en aquells temps per l’Escola d’Art de Tarragona, on vaig conèixer molta gent important per a mi.

Parlem d’Art. En que és diferencia l’Art Islàmic de l’Art Occidental?

L’Art Islàmic és un tipus d’art molt poc profund, gairebé buit. Es centra molt en la línia, el traç, la simplicitat. Pels artistes, la idea de la unitat és molt important. És evident que, com en tots els corrents, hi ha matisos i diferències, però si parlem de patrons, acostuma a haver-hi una figura cèntrica -normalment són flors o estrelles- on tot brota al seu voltant. A l’Alhambra de Granada, per exemple, es pot veure fàcilment. Sempre hi ha un punt d’expansió que representa la idea del creador, de la unitat per sobre de totes les coses. És el que ve a ser l’enllaç entre l’home i la natura, el cel, i l’univers. És la persecució de la idea que tot es reflecteix en l’ésser humà.

L’Art Islàmic ha sigut un tipus d’art molt diferent de l’occidental: sempre ha intentat pintar allò intangible, trencar barreres, anar més enllà de la natura, de la vida, de l’ésser humà. Es diferencia molt, per exemple, de la pintura del renaixement, on la figura personificada era el centre de l’obra. L’Art Islàmic mostra a partir del color, la cal·ligrafia, la forma, i el traç, allò que no es pot tocar, i que, si no fos a través de l’art, tampoc es podria explicar. És un art molt poc antropològic. Significa estimar la vida i estimar l’ànima humana des d’un altre prisma, molt més intangible i abstracte. Per altra banda, l’ús de la cal·ligrafia és un recurs artístic per si mateix. Els artistes afegim paraules i lletres en forma d’art abstracte, per omplir i acompanyar les pintures. A mi, personalment, m’agrada molt escriure a les meves pintures perquè crec que és un signe molt identitari.

I la seva obra, en què es diferència de la resta?

Cada artista té una manera d’expressar-se molt personal. Em defineix molt l’estil pla, sense perspectiva ni profunditat. M’agrada autodefinir-me dins del perfil d’expressionisme abstracte. Utilitzo sempre la línia abans que el color, li dono moltíssima importància al traç.

Què pretén ensenyar amb les seves pintures?

Realment, no pretenc res. És una necessitat que em surt de dins i ho plasmo. M’agradaria donar el missatge que pintar no és només decorar, ensenyar les coses boniques. L’art ha d’anar més enllà, ha de saber obrir camins i idees. Miró, per exemple, ha sigut un pintor que ha obert moltes portes i que, de fet, té influència de l’art islàmic oriental, i es veu expressat en alguns dels seus quadres.

Ja que ha anomenat Miró... per quin art és decantaria: l’oriental o l’occidental?

La veritat és que m’agraden els dos. Hi ha molts nivells: Henri Matisse, Paul Klee, Tàpies, Picasso... són artistes que han traspassat fronteres. No és tracta només d’art occidental o art oriental, els bons artistes aconsegueixen ser una identitat i un segell en si mateixos. S’han de crear ponts i no murs, és evident. A mi, en aquest context, m’agradaria crear una obra que no s’hagi vist mai abans. Tinc esperança, no la perdo. Tinc la fixació que, no sé com, algun dia sortirà l’obra que estic esperant.

Què és el que més li agrada de la seva professió?

Mira, jo, igual que la resta del món, necessito expressar-me. Per a mi, aquesta és l’eina per excel·lència. M’agrada ser artista, tot i que sóc conscient que no és una vida fàcil. Tinc moltes idees: vull fer exposicions, tallers... però no puc plasmar-les, no puc preparar-ho. He de treballar d’altres coses per subsistir. Quan no estic inspirat i no sóc creatiu, em sento buit. Tinc la necessitat d’expressar-me i de comunicar-me, i quan no em surt, em frustro. Sóc una persona molt introspectiva, tancada, i l’art i la pintura és la manera que tinc d’estar amb mi mateix, de conèixer-me i comunicar-me. L’art, per a mi, més que una eina, és una sort.

Què creu que pensa la gent quan es troba davant d’una obra seva?

L’experiència em diu que allò que pinto i que vull transmetre arriba a la gent. S’accepta la pintura i s’accepta allò que hi plasmo. M’han expressat admiració i estima, i jo ho valoro molt, perquè això significa que els hi agrada el que veuen, que hi creuen. M’agradaria poder posar un segell a la meva obra, un missatge. Poder portar una altra cultura aquí i que la gent la respecti, que faci l’esforç de parar-se a mirar. Les cultures s’han de respectar i estimar. No poden xocar entre elles, va en contra de la seva naturalesa.

Què li ha aportat Cambrils en el seu recorregut artístic?

Des que sóc aquí, veig art en qualsevol cosa. Em comunico amb mi mateix a través del mar, del cel, les constel·lacions. Em resulta molt fàcil trobar-me. Ara, Cambrils és casa meva, és on trobo la inspiració.