Estampes cambrilenques / Octubre de 2002

Explicàvem el mes passat (setembre de 2002) tots, o més ben dit, alguns dels tràmits burocràtics que, com en tota obra pública, s’han de donar abans d’iniciar-la. Tanmateix potser el tema va resultar un xic pesadet perquè les instàncies, els projectes, les aprovacions i altres endimàries prèvies sempre són laborioses i gens atractives. Però s’han de fer, primer, perquè així ho marca la llei i, després, perquè és natural que les coses no es facin a la babalà sinó perfectament estudiades a fi que, a l’hora de la realització, resultin d’una efectivitat contrastada i sense entrebancs.

Per fi el director-cap del servei va signar la memòria i el projecte de la carretera de Cambrils a Montbrió el 30 de setembre de 1872

La segona part de l’«estampa» sobre la carretera de Montbrió esperem que serà més digestiva i distreta perquè, en bona part, ja s’entrarà en detalls.

Per fi el director-cap del servei va signar la memòria i el projecte de la carretera el 30 de setembre de 1872 i, segons sembla, les obres ja marxaven, seguint l’acord de la Diputació del gener del 1871 i potser només, més tard, va afegir-se la rectificació de l’amplada de la via. Diem això perquè en una acta de l’Ajuntament de Cambrils, corresponent a una sessió celebrada el dia 27 d’aquest mes i any, hi ha un acord que diu textualment:

En este acto solicitaron audiencia una comisión compuesta del director-jefe de Caminos Vecinales D. Luis Cervera y los señores Carbó y Martí los cuales presentaron una orden de la Excma. Diputación Provincial de fecha 25 del mes en curso en la que se ordena a la Municipalidad para que facilite a la misma los peones, estacas y cuantos auxilios sean necesarios para el desempeño de la rectificación del camino vecinal de ésta a Montbrió, ofreciendo el abono de todos los gastos que ocurran con cargo al presupuesto municipal, a lo que la corporación plena se conformo.

Això concorda amb un apartat de la contracta de l’obra que diu que els preus dels jornals, dels quals més endavant parlarem, s’han fixat comptant que els treballadors hauran d’anar proveïts de les eines i utillatge corresponents i pel que es veu l’Ajuntament no tan sols havia d’aportar les eines sinó també els jornalers.

Es van treure les obres a subhasta per 41.966,12 pessetes i la realització de la carretera es va dividir en dues seccions: la primera, que comprenia tot el traçat dins el terme de Cambrils, de 5,160 quilòmetres, i la segona, que anava del límit del terme fins a la població de Montbrió del Camp, d’1,300 quilòmetres.

Hem trobat també una llista de preus que val la pena d’exposar per la seva curiositat, per exemple, que un metre cúbic de rajoles valia 15 pessetes. També hi ha una relació dels jornals que cobraven els diferents treballadors. Cal recordar que estem al 1872. Peó xiquet o mosset: 0,80 cèntims, peó jornaler: 1,50 pessetes (els clàssics sis rals), treballador rajoler: 2,50 pessetes, peó picapedrer: 4 pessetes, fuster: 3 pessetes, paleta: 3,50 pessetes, manobre: 1,75 pessetes, carro amb una animal: 5,50 pessetes, i carro amb dos animals: 9 pessetes, però sempre comptant que en els preus assignats als mitjans de transport hi anava inclòs el jornal del carreter.

Com quasi sempre passa en les obres públiques d’una certa envergadura, també en el nostre cas el pressupost es va quedar curt, i així veiem que aquest que, com hem dit, era de 41.966,12 pessetes, es va haver d’incrementar fins a 46.483,75 pessetes, i encara s’hi van haver d’afegir 467,83 pessetes de despeses imprevistes, 2.339,18 de despeses de direcció i administració i 4.210,30 de benefici industrial, de manera que el cost, suposem que definitiu, va ser de 53.801 pessetes amb 30 cèntims, desfasant-se de l’inicial en 11.835,18 pessetes, que és quasi una cinquena part per sobre el previst en un primer moment.

Com que, de sempre, mai no hi ha hagut res nou sota el sol, veiem com després de més de cent-trenta anys l’Administració cau en els mateixos vicis derivats essencialment de la fluïdesa del diner i continuen fent-se les obres a trams i a terminis i així, ara, s’està fent l’arranjament de la carretera objecte del comentari d’aquests dos mesos. Sí que és veritat que el més important de tot és que l’obra es realitzi, però la lentitud sempre és un factor exasperant.

En la recerca de dades a l’arxiu de la Diputació vaig trobar també, de la mateixa època, documentació sobre una altra carretera provincial, el projecte de la qual la feia sortir de Cambrils per anar a Prades. El nom oficial era aquest: Cambrils-Prades, i era previst que passés per Vinyols, Riudoms, Maspujols, l’Aleixar, Vilaplana, la Mussara i la Febró. El pla venia aprovat des del 8 de novembre de 1872. Com veiem, els mateixos anys en què es construïa la carretera de Montbrió.

La memòria de l’estudi efectuat pels serveis tècnics porta la data de 26 de novembre de 1877. Com en el cas anterior, era també previst de fer-la a trams i el setembre de 1878 va sortir a subhasta el tram Maspujols-l’Aleixar-Vilaplana. La subhasta es va realitzar el 31 d’octubre al Palau de la Diputació Provincial amb un preu inicial de 61.263,62 pessetes.
Avui he hagut d’agafar el mapa de carreteres per esbrinar quina és aquesta carretera, ja que no n’hi ha cap que vagi així, com diu l’enunciat, de Cambrils a Vinyols per la carretera de Montbrió, i agafant el desviament del Parc Samà, però en el temps de què parlem, el parc no hi era, ni els jardins ni el palau. Resta, doncs, la incògnita de saber quan, com i de quina manera es va fer el tram de Cambrils a Vinyols per, des d’aquesta població veïna, anar enllaçant amb els diferents pobles que figuren en el nom oficial de la carretera que més amunt hem esmentat.

Cal fer constar també que, contra el que era costum llavors de fer passar les carreteres per la llera en travessar barrancs i rieres, en el cas que ens ocupa sí que es va preveure de fer un pont sobre la riera de l’Aleixar de 14 metres de llum i 10 d’alçada, i un altre sobre la riera de Vilaplana de 14 metres d’alçada. Res no sabem de la solidesa d’aquests ponts i si han pogut aguantar l’embat de les aigües quan el cel s’enfada. Però bo és que de cop ja es fessin.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques