Estampes cambrilenques / Desembre de 2002

Aquest any (2002), dedicat a Mn. Cinto i a Antoni Gaudí, dues figures insignes de Catalunya, potser ha eclipsat alguna altra commemoració que també hauria estat oportú de celebrar, com aquest centenari de Josep Iglésies que avui pretenem de glossar. El passat mes de setembre es va escaure el centenari del naixement a Reus d’aquest brillant, i humil a la vegada, investigador de la història de la nostra comarca, i no això només, sinó també de la geografia i llegendes.

Quan va morir, el 18 de novembre de 1987, ja vam dedicar-li una de les nostres «estampes» explicant la seva biografia en general i remarcant especialment, pel que a la nostra vila es refereix, el seu llibret El setge de Cambrils del 1640. Avui, en ocasió d’aquesta efemèride del centenari, voldríem també dedicar-li un record, aquesta vegada centrat en els aspectes de la toponímia i la demografia, en els quals es va especialitzar. Ramon Amigo, un seguidor fervorós de les petges del mestre Iglésies, en l’ocasió de la mort d’aquest, va escriure: «Quan ens aturem a pensar en la quantitat d’obra d’investigació seriosa feta per Josep Iglésies, ens agafa una esgarrifança. A part d’atendre la seva indústria de la Riba, havia sentit curiositat per una colla de disciplines intel·lectuals: la geografia, la biografia, les narracions i llegendes, la història, la toponímia i la demografia, un tema que ha agabellat els seus últims anys».

Avui ens agradaria centrar-nos en l’extensa feina feta en els camps de la toponímia i encara més de la demografia, en els quals va ser un mestre activíssim

Es pot dir que és un retrat viu de la gran tasca realitzada per Iglésies i Fort al llarg de la seva vida, espremuda en pro de la cultura del país en tota la seva projecció.

Avui ens agradaria centrar-nos en l’extensa feina feta en els camps de la toponímia i encara més de la demografia, en els quals va ser un mestre activíssim. Va recórrer bona part del país, especialment les nostres comarques, amb els més variats mitjans de transport, segons els períodes de la seva llarga vida en molts temps de la qual aquests eren ben rudimentaris i sense descartar les llargues caminades a peu, fent-ne una radiografia exhaustiva, fruit de la qual van ser tota una sèrie de llibres, molts dels quals, en petits volums, van ser editats dins la col·lecció «Episodis de la Història» de l’editor Rafael Dalmau. Aquests volums petits han realitzat una important tasca divulgadora perquè el seu centenar de pàgines, més o menys, de cada volum han resultat fàcils de llegir i encara més de pair.

D’entre aquests petits volums, i cenyint-nos als apartats assenyalats, hem de remarcar La delimitació del Camp de Tarragona, El fogatge de 1365-70 i, un dels darrers, La població de Catalunya en la dècada 1950-1960. Entre aquests dos darrers ja es veu com la tasca d’Iglésies inclou els més amples períodes de la nostra història.

Però no tota l’obra de Josep Iglésies va ser del tipus descrit, preferentment il·lustratiu i de divulgació senzilla. La seva ampla producció va assolir cotes d’una importància cabdal en l’estudi demogràfic i estadístic amb obres molt extenses i perfectament documentades, com poden ser El cens del comte de Floridablanca, en dos volums de més d’un miler de pàgines entre tots dos, i Estadístiques de la població de Catalunya en el primer vicenni del segle xviii, en tres volums. En l’estudi d’aquestes obres, i fins i tot només mirant l’índex, es valora tot seguit l’enorme capacitat de treball d’aquesta gran personalitat del Baix Camp.

El seu estil és planer, característica ben difícil tenint en compte els temes que tracta. Les estadístiques sempre són matèria aspra i, encara que curiosa, no sempre és fàcil d’assimilar si no és presentada amb la pulcritud amb què sabia fer-ho el nostre home. Un home que, per altra part, era d’un caràcter del tot planer, d’una humilitat impressionant i d’una estima per la terra fora de mida.

En una efemèride de la seva vida va fer unes declaracions en què es mostrava tal com era: «No soc res més que un autodidacta. Abans de la guerra gairebé tots ho érem. Tot allò que en l’ordre cultural va produir de millor la Catalunya d’aquell període es va fer al vespre, quan cadascú plegava de la seva feina habitual». Iglésies coneixia prou bé els cercles on es movia l’esperit de la cultura de base, en què molta gent havia treballat en els diversos camps associatius, en el seu cas a Reus, però també en molts pobles on la cuqueta del saber i de l’expansió del que cada u sabia feia realitat el progrés de la cultura en els ambients en els quals alenava l’afany de coneixements, especialment en les poblacions petites, on, en aquell temps, eren molt difícils els estudis de segon grau i encara més els universitaris, per cursar els quals s’havia d’anar a Barcelona.

És possible que al jovent d’ara els estranyi una mica aquest plantejament, ja que viuen en un moment tou, parlem sempre en termes generals, en què els estudis no diré que siguin fàcils en si mateixos, però sí que ho són en el sentit que l’economia va baldera i que els tenen a casa, a Cambrils hi ha tres instituts de segon ensenyament i els universitaris a menys de vint quilòmetres. En tots dos sentits tot són facilitats i qualsevol pot arribar a tenir una carrera universitària si té capacitat i s’ho proposa.

En una efemèride de la seva vida va fer unes declaracions en què es mostrava tal com era: «No soc res més que un autodidacta. Abans de la guerra gairebé tots ho érem. Tot allò que en l’ordre cultural va produir de millor la Catalunya d’aquell període es va fer al vespre, quan cadascú plegava de la seva feina habitual»

Iglésies és un destacadíssim personatge del Camp de Tarragona, potser no prou reconegut en l’àmbit popular, i tampoc en l’ordre de les grans institucions ciutadanes se l’hi ha retut l’homenatge que els seus mereixements exigien, especialment amb motiu d’aquest centenari del seu naixement, potser, com dèiem en començar, una mica enterbolit per l’esclat de les commemoracions gaudinianes i verdaguerianes d’aquest any 2002. Cambrils potser també ha caigut en aquest oblit institucional i, encara que ja fa uns anys que va dedicar-li un carrer, possiblement hauria calgut un altre tipus d’homenatge amb més caliu humà, potser com a ell li hauria agradat.

Des d’aquí proposo públicament, i ho faré personalment, que almenys li sigui dedicada una de les conferències que setmanalment es fan a l’Aula d’Extensió Universitària de la Gent Gran de Cambrils, en què un dels prestigiosos professors universitaris de la Rovira i Virgili glossi aquesta personalitat que tant va treballar per donar a conèixer tot un devessall d’aspectes físics i històrics del país i especialment de la nostra comarca.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques