Estampes cambrilenques / Agost de 1996

Una mica per casualitat i llegint un treball de la Rosa M. Manote, publicat a Quaderns d’Història Tarraconense l’any 1992 amb el títol de «Restes d’un tabernacle tarragoní del segle XIV, procedent de Vilafortuny», em vaig assabentar de la troballa a l’església de Mas d’en Bosc d’aquesta joia escultòrica del gòtic de la qual, suposo que sense saber-ne ningú res, el rector Mn. Boronat a través o en col·laboració amb el senyor Francisco Curt Martínez, en va fer donació al Museu Marès de Barcelona.

Com que no coneixem la gènesi dels fets, continuem suposant que la deurien trobar en fer les darreres obres a resultes de les quals va desaparèixer la petita sagristia que hi havia al fons del presbiteri. Amb l’obra, aquest es va engrandir una mica, i la sagristia es va fer nova en un lateral, aprofitant un petit tros de l’antic cementiri que existeix encara al costat de sol ponent de l’església i damunt la porta del qual és esculpida la data del 1799.

D’aquest treball artístic no en sabem ben bé la procedència i desconeixem si formava part de l’antic retaule major de l’església de Santa Maria de Vilafortuny, i quan expressem aquesta denominació ens referim sempre a Mas d’en Bosc i no pas a l’església moderna de la nova urbanització, destruït l’any 1936, o a l’església més antiga encara de la mateixa denominació que s’aixecava més a prop de la costa

Esperonada la meva curiositat, en el meu darrer viatge a Barcelona vaig visitar el Museu Marés, interessantíssim per la seva meravellosa col·lecció d’art escultòric, en especial imatges marianes i calvaris de les diferents escoles castellanes i catalanes, i certament allí vaig poder admirar la peça que ens ocupa i que és a la sala tercera de la cripta, tot just a l’acabament de l’escala que hi baixa, a mà dreta, col·locada a la paret per mitjà de suports.

D’aquest treball artístic no en sabem ben bé la procedència. Desconeixem si formava part de l’antic retaule major de l’església de Santa Maria de Vilafortuny, i quan expressem aquesta denominació ens referim sempre a Mas d’en Bosc i no pas a l’església moderna de la nova urbanització, destruït l’any 1936, o a l’església més antiga encara de la mateixa denominació que s’aixecava més a prop de la costa i que en més d’una ocasió va ser saquejada i definitivament destruïda pels pirates sarraïns, com la de Barenys, fet que va obligar a aixecar-ne una de nova més cap a l’interior, que és l’església actual que segurament data del darrer quart del segle XVI i, més concretament encara, del 1575, en què l’arquebisbe Gaspar, cardenal Cervantes de Gaeta, va donar permís als fidels de Vilafortuny i de Barenys per edificar una església nova al mas de l’Oliver, en substitució de les esglésies antigues d’aquestes demarcacions.

Amb aquesta construcció van desaparèixer definitivament la parròquia i l’església de Barenys. L’historiador Blanch, en el seu Arxiepiscopologi, ho comenta així: «També el 3 d’octubre de l’any 1575 concedí als masovers dels térmens de Barenys i Vilafortuny que poguessen fer una capella prop del mas de N’Oliver ahont poguessin ohir missa los diumenges y dies de festa, no obstant la unió que dites l’Iglésies se era feta, ço és, la de Barenys a Cambrils y la de Vilafortuny a Vilaseca. Y que dita Iglésia se fes de les pedres y manobra de les igIésies eren antigament en dits llochs, las quals se avien de enderrocar per estar molt prop del mar y a perill de moros».

Probablement el tabernacle esculturat del qual parlem procedia d’aquesta primitiva església i va ser traslladat a l’església actual sense que, segurament, pogués aprofitar-se per a la configuració del nou retaule, el destruït l’any 36, i restés arraconat o colgat en alguna dependència.

De la peça escultòrica que ens ocupa en fa una detallada descripció la mateixa autora, que transcrivim totalment perquè la trobem molt encertada i ho fa amb un bon sentit crític i amb coneixement del tema. La fotografia ens ajudarà a comprendre’n la descripció. Diu així la Rosa M. Manote:

De forma rectangular, aquesta petita escultura consta de dos elements prou diferenciats: a la base, a faiçó de bancal, hi ha la representació de cinc imatges de mig cos amb atributs encara discernibles, que corresponen, d’esquerra a dreta, a sant Pere, la Verge Maria, Crist com Home de Dolors (Ecce Homo), sant Joan Apòstol i Evangelista i sant Pau.

Les tres centrals apareixen encerclades per medallons quadrilobulats i les extremes sota arcades de mig punt; els carcanyols que separen els primers estan decorats amb motius vegetals molt estilitzats.
En el cos principal, s’obre un ampli portal amb les restes d’una antiga claraboia, que ha deixat la seva empremta en el llindar, en forma de profunds forats quadrangulars. L’ampli arc central està flanquejat per dos àngels, dintre dels nínxols poc rebaixats i rematats en forma d’arc apuntat. Porten llarga túnica cenyida a la cintura i àmplies ales replegades, i sostenen sengles candelers. Representats de tres quarts, conflueixen, mitjançant el gest, vers la part central de l’obra. La part superior del plafó apareix profusament decorada amb pinacles damunt dels àngels, pilars i motllures, elements tots ells contornejats de frondes.

L’estat de conservació de l’obra no és bo: en general està molt fracturada i les figures que hem esmentat presenten mutilacions grandíssimes que afecten principalment els rostres. Conserva encara petites restes de policromia.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques