La COVID-19 ho ha remogut tot, però hi ha qui, malgrat la por i la incertesa, s’ha quedat a primera línia per no deixar que s’enfonsi el vaixell. A part de tots els equips de serveis essencials que ja coneixem, els voluntaris també han sigut una peça clau en l’engranatge humà destinat a frenar l’impacte de la pandèmia.

Càritas i Creu Roja han sigut la sístole i la diàstole de totes aquelles persones que, veient com col·lapsava la línia telefònica dels serveis socials, no tenien cap lloc on anar a demanar ajuda. Si una cosa ha posat en evidència la pandèmia, ha sigut que la bretxa econòmica i social s’ha esquerdat fins als límits més crítics.

Càritas Santa Maria, una vintena de voluntaris

Són una vintena els voluntaris de Càritas Santa Maria que donen forma al cor solidari de la nostra vila. Tots ells tenen clar que la base d’una societat coherent i estructurada ha de començar amb la voluntat d’ajudar, amb l’empatia i la solidaritat. Tres paraules claus en el vocabulari de tots els que fan possible que hi hagi un refugi on acollir la gent més fràgil. La Maria és voluntària de l’entitat, i, asseguda davant l’ordinador, amb el telèfon a la mà, i la mirada fixa en la seva feina, no perd ni un segon per dir: «arran de la pandèmia, tot ha canviat». I amb aquest «tot» es refereix a la manera que tenen de treballar i d’organitzar-se. Entre papers, trucades, i correus electrònics, explica que tot va capgirar-se en un moment, i que va ser urgent la necessitat de reinventar-se per poder seguir aportant el seu granet de sorra. «Ara sembla que siguem secretàries o oficinistes», diu la Roser, que també és voluntària, «abans venien aquí, podíem atendre les persones individualment, parlar, escoltar què necessitaven... ara, com a molt, només parlem per telèfon. En pocs casos atenem personalment, la major part de les hores les dediquem a omplir i organitzar documents». Aquest és un dels factors que més ha afectat les voluntàries, perquè, com elles repeteixen contínuament, «l’esperit de Càritas és escoltar, no omplir papers». Sembla que amb la pandèmia han de fer el cor fort per seguir vetllant per les persones des de l’altra banda –la del telèfon–, que es veu molt més freda i llunyana que la que tenien interioritzada.

Víctor Mangrané (Creu Roja): «Ara per ara, les xifres són alarmants, la situació no té pinta de millorar»

Per la seva banda, Víctor Mangrané, responsable de Creu Roja a Cambrils, ens acull al seu despatx del carrer Cristòfol Colom. Allà ens explica com ha sigut de difícil encarar aquesta situació durant tots aquests mesos: «ningú ho podia preveure, va canviar tot d’un dia per l’altre. A hores d’ara, em sembla d’una valentia absoluta no haver abaixat la persiana cap dia». Segons explica, van ser moments plens d’incertesa, sense material, i amb vides que depenien del rumb de l’organització. Van haver d’adaptar-se el millor possible per poder seguir oferint el seu servei, que remarca d’essencial. Cada cop més persones truquen a les portes de la Creu Roja per demanar un carro de menjar, atenció sanitària... «Ara per ara, les xifres són alarmants, la situació no té pinta de millorar», sentencia el Víctor. Una situació molt greu que desemmascara un fet que, fins ara, es deixava de banda: la desigualtat existeix i és imperativa.

Dolors Sabaté (Càritas Sant Pere): «La gent pregunta abans per la feina que pel menjar»

Dolors Sabaté és una de les responsables de Càritas Sant Pere. Amb els ulls melangiosos, no para de repetir: «la situació és molt preocupant». Han doblat –igual que Càritas Santa Maria i Creu Roja– l’atenció usuària en aquests darrers mesos. Ho porten bé, diu, però la preocupació és extrema. «No m’agrada veure patir la gent, i aquests dies te’n fas un fart. La gent pregunta abans per la feina que pel menjar, perquè saben que és l’únic que pot donar-los estabilitat», afirma la Dolors. El menjar, segons la voluntària, és el més fàcil de solucionar, però el problema ve d’arrel: sense feina, no hi ha estabilitat econòmica; i sense estabilitat econòmica, no es poden assumir les necessitats bàsiques.

«Atendre i escoltar»

Més que l’ajuda econòmica, la clau és saber «atendre i escoltar». La Maribel, voluntària a Càritas Santa Maria des de fa anys, defensa incansablement aquest mantra, igual que tots els seus companys. «La gent té moltes ganes de parlar, d’explicar les seves coses», diu la Maribel, «la meva feina més essencial és la d’escoltar, perquè és la millor teràpia». Per la seva banda, i en igualtat de condicions, la Dolors expressa: «no m’agrada veure patir la gent, m’emporto molts dels seus problemes a casa». Ajudar és una labor difícil si el vent va en contra. En aquest sentit, la vida i la subsistència dels més vulnerables s’ha enfosquit fins a límits incalculables amb el xoc de la pandèmia, i els voluntaris han hagut de fer mans i mànigues per poder arribar a tot.

A Creu Roja, per la seva banda, també creuen amb en aquest esperit: «intentem fer-ho el millor possible, sempre des d’una perspectiva humana», afirma el Víctor. Una perspectiva humana que guia els voluntaris cap al seu objectiu comú: ajudar les persones. «Fem una cosa bona pels altres, no seríem aquí si no creéssim en l’esperit humà», sentencia.

La Roser, des de la seu de Càritas de dalt la vila, diu: «no estem aquí per jutjar. El que volem nosaltres és facilitar les coses a les persones més dependents, que se sentin escoltades». Un tracte proper, una mirada càlida i uns braços oberts són la recepta que segueixen.

Els usuaris, satisfets i agraïts

Ser a primera línia no és fàcil des de cap perspectiva, però encara menys des de la d’usuari. Revistacambrils.cat ha entrevistat una ex-usuària de Càritas que ha preferit mantenir l’anonimat. En la conversa, explica que per a ella els voluntaris com la Dolors són la seva família: «m’han ajudat molt. Per a mi, la Dolors és com la meva mare. M’ho ha facilitat tot moltíssim». La noia explica que sempre que ha necessitat un cable, se li ha donat la mà: «hagués sigut molt difícil sense una mà amiga. A vegades només necessites saber que hi ha algú que està disposat a ajudar-te pel simple fet que ets persona, sense tenir en compte la teva procedència».

En aquest sentit, la exusuària explica que primer les ajudes van ser alimentàries, i, sobretot, de roba: «els meus fills havien d’anar a l’escola, però no tenien ni un xandall», expressa, dolguda, «no podia suportar veure com es sentien diferents només pel fet de trobar-se en una situació de vulnerabilitat. L’únic que volia era que els meus nens estiguessin en igualtat de condicions que la resta».

Sens dubte, afirma, l’ajuda rebuda més important ha sigut la de trobar feina: «gràcies a això, ara puc ser independent», afirma, «puc donar qualitat de vida als meus fills, que era el que abans em feia patir. Només volia estabilitat per poder oferir-los una vida digna». Gràcies a aquest fet, la seva situació ha fet un canvi radical, i ara pot seguir amb un ritme de vida que li permet anar al supermercat i no patir pel fet d’haver de comprar quelcom de més.

En contra dels prejudicis

Els voluntaris són conscients que molts cops la seva feina està plena de prejudicis. En aquest sentit, el responsable de Creu Roja comenta que la falta d’empatia provoca que, molts cops, la gent es confongui: «la nostra feina és ajudar. Tot el que va més enllà, se’ns escapa», explica, «de fet, no podem controlar què fa la gent després, a casa seva. La nostra funció està coberta, que és ajudar, la resta no és cosa nostra», defensa el Víctor, «és clar que som persones, com tothom, i també cometem els nostres errors, però jutjar algú sense haver-se calçat primer les sabates de l’altre no és just. Ni per la persona ni per nosaltres, els voluntaris».

Per la seva banda, la responsable de Càritas Sant Pere també expressa la seva disconformitat per certs comentaris: «sempre acceptem crítiques constructives, però les destructives no les volem ni escoltar. Amb el tema de la immigració, per exemple, sempre hem rebut molta crítica. Nosaltres estem farts d’explicar que hi ha molta burocràcia de per mig, i que els papers són els mateixos per les persones immigrants que pels de casa, han de passar pels mateixos filtres. És evident que nosaltres no tenim preferències, només volem oferir ajuda, fer la vida més fàcil a tot aquell que ho necessiti».

Quan el món es torni a omplir de primeres vegades, tots els voluntaris tindran la consciència tranquil·la d’haver sigut l’encarnació de la solidaritat i la justícia. Tots ells també han volgut agrair que la joventut cambrilenca hagi tingut la valentia de venir a ajudar en plena primera onada, quan la por ofegava i el silenci semblava empassar-s’ho tot.

És gràcies a totes aquestes persones que ha sigut possible que el teixit humà de les ONG estigui al peu del canó durant tots els mesos de pandèmia; s’ha donat la mà a tot aquell que necessitava aixoplugar-se de la pluja enmig de l’onada de fam més mortífera del nostre país des de feia dècades. Tot i que la sensació de vulnerabilitat i la desesperació han facilitat que la llum al final del túnel quedi sota runa, els voluntaris, però, portant a l’ànima l’empatia necessària que es necessita per ser on són, han complert el seu objectiu primordial: no deixar ningú enrere. Una lliçó vital d’empatia i valor enmig dels temps més tèrbols d’aquestes últimes dècades. La «SOLIDARITAT», així, en majúscules, enguany ressona per tots costats.