Estampes cambrilenques / Desembre de 1955

És indiscutible que, entre les festes de l'any, el cicle de Nadal és el més carregat de tradicions i costums, que es consideren quasi obligatoris pel seu grapat d'anys d'existència, segles fins i tot.

La Missa del Gall, litúrgicament establerta per l'Església, el ressopó, fer cagar el tió, els pessebres, els innocents, les cavalcades de Reis, els Pastorets, etc. Són costums, gairebé tots, tradicionalment admesos i seguits a tota Espanya i d'una manera particular a Catalunya.

Però avui ens fixarem només en dos d'ells, precisament els que donen títol a aquest modest treball: la diada dels innocents i l'home dels nassos. La primera, de caràcter general, encara que amb facetes netament cambrilenques; la segona, exclusivament local, atès que mai n'he sentit cap referència fora de Cambrils. La primera consagrada, deixant de banda, és clar, la seva significació religiosa dedicada a honorar la memòria dels sants nens martiritzats per odi a Jesús, a l'enganyifa humorística, a la mentida riallera, a la broma sana i l'entremaliadura innocent.

A Cambrils s'ha seguit, com a tot arreu, el costum d'enganyar bonament el proïsme donant encàrrecs falsos o, amb el pretext que li ha dit que el vol veure, fent anar un amic a casa d'un altre. Però, a més a més, i aquests entren més aviat en el terreny del costumisme local, existeixen les clàssiques innocentades: vetllades teatrals plenes d'un humorisme joiós, en les quals un grup d'alegres actors entretenien el públic que, d'altra banda, omplia el teatre, al qual anava ja predisposat a riure per no res. És clar que les persones de mitjana edat recorden cada innocentada que ha marcat època en els annals de l'humorisme local! Finalment, existia el costum de posar la llufa, que consistia a enganxar un ninot de paper en una agulla i clavar-lo a la roba de l'esquena, sense que la persona se n'adonés, és clar. Recordo que en la meva infantesa fins i tot hi havia qui ens oferia agulles i ens retallava llufes només per plaer de petar-se de riure de la fesomia que feia qualsevol senyora presumida en adonar-se que havia passejat la llufa al seu abric per mig poble.

L'última jornada de l'any era la de ‘l’home dels nassos'. Els pares deien a la mainada: "Mira noi, avui arriba l'home dels nassos, té tants nassos com dies té l'any." Si tenim en compte que sempre s'entenia l'any que finalitzava, qualsevol podia ser Thome dels nassos', ja que només en tenia un, de nas, atès que l'any aleshores només en tenia un, de dia.

Malgrat tot, com és natural, les ments infantils no estaven per divagacions estranyes i la xicalla cercava desesperada tot el dia l'enigmàtic personatge, el qual veien en la seva imaginació amb nassos pertot arreu i que, tot s'ha de dir, no apareixia enlloc.

Ara corria la veu que era a tal taverna, ara que l'havien vist passejar per tal carrer, ara que l'havien vist entrar a l'església, vaja, que l'exercici infantil corria tot el dia d'un lloc a l'altre, cercant allò que en realitat trobava: un home amb un nas. Durant alguns anys, a l'antic hostal del carrer de la Mare de Déu del Camí, l'hostalera, la Tereseta de l'hostal, mare del senyor Jaume Adell i de les seves germanes, va tenir l'humor d'asseure, a la sala gran de l'hostal, un ninot al qual posava nassos pertot arreu i que la mainada venia a visitar amb gran esvalot.

Avui, aquestes tradicions de rància solera ja estan francament en desús, arraconades a les golfes dels records passats, per causa d'aquest afany d'esnobisme que generalment sedueix la gent d'ara, fins a fer-los sentir quasi menyspreu cap a tot allò que no sigui d'importació estrangeritzant.

Quin humor més envejable el dels nostres avantpassats! Ells sabien donar a les festes casolanes de Nadal un gust delicat i ingenu, com delicat i ingenu, al mateix temps que adorable, és també el misteri de Betlem, que aquests dies estem commemorant.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques