Estampes cambrilenques / Desembre de 1953

No és la gran festa de Nadal, la festa més íntimament casolana, de les canvien en el decurs dels anys. Potser és la que es manté més fermament arrelada als costums tradicionals i típics de la nostra terra i una de les que més alt aixeca l'estendard de la més pura espiritualitat religiosa; naixement de l'Infant Jesús i missatge angèlic de pau a tothom de bona voluntat, entendreix extraordinàriament el cor dels homes i fa que, almenys un dia a l'any, tots ens sentim vertaderament germans i inclinats a estimar-nos i servir-nos mútuament.

No ha experimentat, doncs, canvis fonamentals el Nadal cambrilenc, en els cinquanta anys que portem del segle actual (segle XX).

En la nit preciosa del Nadal del Senyor, després d'haver passat la vetlla prop de l'encesa llar, fent cagar el tió amb la mainada, el poble acudia a la Missa del Gall que es celebrava a la parròquia (anys després s'aniria celebrant a l'església del Sagrat Cor dels Germans de les EE.CC.) i amb el cor curull d'emoció, cantava aquelles misses pastorils, acompanyades de panderetes, simbombes i ferrets, que el `Motu Proprio' del beat Pius X sobre música sagrada, del qual se celebra aquests dies el cinquantè aniversari (22 de novembre de 1903) va suprimir. A l'adoració del `Niño', amb delerosa frisança la gent cantava aquella meravellosa col·lecció de cançons nadalenques, que constitueixen, avui, un vertader tresor en la música popular catalana.

Després venia aquell àpat popular, fraternal i alegre, que era el ressopó. Avui, d'això tan nostre, figureu-vos!, hi ha qui té la poca-solta de dir-ne `soireé'.

El dia de Nadal, després d'anar a besar la mà als avis i padrins, es reunia la família a l'en-torn de la ben proveïda taula per despatxar el tradicional gall, a qui no ha pogut suplantar, avui encara, cap altre cap d'aviram, ni tan sols el gall dindi.

La tarda es dedica a anar a visitar pessebres. A colles, el jovent i els qui no ho eren tant recorrien les moltes cases del poble que tenien exposat el seu pessebre, cantant i ballant a l'en-torn seu, fins que es feia l'hora de sopar. Gosaven de justa fama d'esplèndids i eren molt visi-tats i elogiats en aquell temps els pessebres de les cases de Maria Miret i de Carles Clanxet.

Després de sopar no faltava el ball a 'cal Favara' o 'el Gec'. Aquells rigodons i aquells llancers del nostres pares i dels nostres avis! Anys després, en fundar-se la societat El Porvenir, més vulgarment coneguda per La Cadira, aquesta entitat acaparà l'interès dels cambrilencs, en matèria de festes i espectacles.

El dia de Sant Esteve, com totes les altres festes nadalenques, era celebrat amb tota solemnitat, i continuaven les visites als pessebres a la tarda, i a la nit era costum de tots els anys 'anar a teatre' en els locals abans esmentats, que tenien cura de portar excel·lents companyies de teatre català, com no ho fan avui els empresaris de les nostres sales d'espectacles, més atents al rutinari i fàcil negoci del cine.

Heus aquí una evocació llampec del Nadal a primers de segle. No han canviat gaire els costums del nostre poble, però hem de procurar que es conservin les coses bones que resten, que es mantingui el foc sagrat de la tradició cristiana; desterrem del nostre llenguatge el mot forà de 'soireé' i en el seu lloc reposem el nostre ressopó; desterrem també els arbres de Nadal i els papàs Noel i passem davant dels ulls meravellats dels nostres infants l'espanyolíssim pessebre i cantem, corejant als àngels joiosos, l'eternal Glòria a Déu en les altures, per fer-nos mereixedors de la pau, promesa als homes de bona voluntat.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques