Amb només vint-i-cinc anys, el cambrilenc Jordi Aluja va complir el seu somni de dedicar-se professionalment al món del futbol. Enguany ha assolit el repte de veure com el seu equip ha ascendit a Primera Divisió enmig d’una temporada marcada per la pandèmia mundial. Jordi Aluja (Cambrils, 1995) és entrenador assistent i preparador de porters de l’equip finlandès KTP Kotka, recentment ascendit a la Veikkausliiga, la Primera Divisió d'aquest país nòrdic. Després d’una temporada futbolística esquitxada per les afectacions mundials de la COVID-19, ha decidit parar uns dies a Cambrils per agafar aire, carregar piles, i tornar a treballar.

Durant les vacances ha obert les portes del seu –deixeu-me dir privilegiat— terrat a la revistacambrils.cat, amb la voluntat d’explicar la seva experiència professional. La conversa, però, agafa un dinamisme gairebé nostàlgic al parlar del seu canvi personal, la capacitat d’evolució que ha marcat la seva carrera i la motivació intrínseca que li ha permès agafar les regnes del seu futur més pròxim.

-De quina manera comença la teva carrera professional?

-Jo vaig tenir la sort què els meus pares em van donar total llibertat per escollir el meu camí, és una cosa que saben que els hi agrairé sempre. Vaig anar a estudiar el primer i segon curs d’entrenador a Tarragona. Va ser allà on vaig conèixer l’Oriol Mahedano, el company que em va proposar marxar a Cambodja amb ell a fer de segon entrenador a l’Angkor Tiger Football Club, a Siem Reap.

-I entenc que, això, va suposar un canvi bestial en la teva perspectiva laboral

-Sí, i tant. Però la decisió de marxar la vaig prendre bastant de pressa. Recordo que vaig trucar a mons pares i em van dir que no ho podia desaprofitar. He tingut molta sort, perquè el meu entorn m’ha donat la clau per entendre que el més important per tenir èxit en allò que fas és sentir que la teva gent et recolza. Que el teu entorn accepti les teves decisions és indispensable per créixer, tan personal com professionalment.

-Què et trobes un cop arribes a Cambodja?

-Vam aterrar i la primera imatge que em va creuar la ment va ser dos nois pujats a una moto i sense casc. Vaig pensar: «Jordi, on t’has fotut.» Realment em vaig imaginar dos anys molt llargs davant meu, però en cap moment me n’he penedit. La vida i la gent d’allà és molt diferent, i l’experiència que he guanyat és bestial.

-Com va ser l’adaptació a la teva nova feina?

-Els primers dies van ser bastant complicats, sobretot pel tema de l’idioma. Teníem un traductor, però jo havia d’estudiar abans d’anar als entrenaments, sobretot per saber les paraules tècniques. La comunicació sí que va ser complicada, però vam acabar fent un vocabulari entrenadors-jugadors: teníem la regla interna de facilitar-nos mútuament les coses el màxim possible. Un cop passat aquest tràmit, els dos anys van passar molt ràpidament.

-Què és el que et fa aterrar a Finlàndia, un lloc radicalment diferent a Cambodja?

-L’última part de la temporada del 2019 vam fitxar un jugador espanyol que prèviament havia estat a Finlàndia. Jo vaig anar a parlar amb el primer entrenador de l’equip per dir-li que sentia que el meu temps allà s’havia acabat, perquè no tenia opció de millorar. Vaig decidir que havia de moure fils per no quedar-me estancat, i aquest nou jugador em va ajudar a trobar contactes al país nòrdic. Va enviar missatges al seu representant i pel meu perfil em van agafar. També va ser una decisió molt ràpida.

-Per què marxar i no buscar les mateixes oportunitats aquí?

-Cambrils és el meu lloc, i crec que ha de ser la meva destinació final. Aquí, al país, la meva feina és poca i precària. Llavors em plantejo constantment: «per què no marxar i aprendre idiomes, noves cultures, tenir una altra visió del món?» Sento que ara és el moment perquè no tinc responsabilitats. Però també sé que Cambrils és casa meva i el lloc on vull estabilitzar-me.

-Què t’emportes de Cambrils, quan marxes?

-Menjar, però sobretot m’emporto la vida. Es fa difícil perquè a Finlàndia se socialitza a partir del mes de maig, quan surt el sol. Ara, de fet, quan arribi, l’única vida social que tindré serà anar al supermercat i als entrenaments. Com a molt, pots anar al cafè, però res més. Allà no trobaràs ningú que s’assegui al teu costat a parlar, o a passar l’estona, és tot molt diferent. El que m’emporto és el tracte de la gent perquè és el que més trobo a faltar quan no soc aquí.

-Què li diries a algú que vol la teva vida?

Primer de tot, i sonarà a tòpic, jo he tingut molta sort. Jo estava estudiant i una persona se’n va recordar de mi set anys després de conèixer-me. Un cop tens l’oportunitat, la clau és intentar-ho i intentar no defallir, donar-ho absolutament tot. Sempre hi haurà coses que aniran en contra o que costaran més, però s’ha de saber focalitzar, sobretot focalitzar els objectius.

El que penso que és més important és la predisposició. Si vols que les coses et vagin bé, has d’estar disposat a fer que et vagin bé. Sobretot això, escoltar poc. Si tu ho vols fer, lluita-ho i fes-ho.

-Quina és la diferència més significativa del Jordi que va marxar fa 3 anys al d’ara?

-En l’àmbit laboral soc molt més ordenat. Emocionalment, per contra, he sigut sempre molt estable. Potser el que sí que et diria és que he après a prioritzar. Al final has de ser conscient què quan vens aquí tens poc temps per veure a tothom, però tinc la sort de saber a qui tinc –i a qui vull tenir—al costat.

-Ets competitiu?

-Sí, però relativitzo bastant. Soc més competitiu en la meva vida personal que en la professional. Però sí que és veritat que ser competitiu m’ha ajudat a tirar endavant tot això.

-Quina creus que és la teva millor qualitat com a entrenador?

-El meu primer entrenador de Cambodja un cop em va dir: «la millor qualitat que tens és que és molt difícil corrompre’t.» Sí que és veritat que m’afecten les coses, també, però crec que en aquest sentit sóc molt racional i tinc la capacitat de pensar amb el cap fred, de ser professional quan toca ser professional.

-I quelcom que tinguis a millorar?

-Lluito per no ser desordenat. Sóc terrible en aquest sentit. Hauria de ser més eficient en certes coses, sobretot en la vida; en la feina sóc més seriós.

-El Jordi de 10 anys s’imaginava tot això?

-Sí. Tot i que jo m’imaginava jugant a futbol, essent futbolista.

-Has apartat la idea?

-Sí. En el meu cas, quan vaig començar a entrenar ja ho vaig veure clar. Al final has de prioritzar: jo volia créixer i dedicar-me al futbol, i vaig veure que era molt millor fent d’entrenador que de jugador. I no passa res. La feina que tinc és la que vull.

-Un referent?

-Com a jugador?

-Com el que sigui, un referent a la vida.

-Algú que m’hagi motivat és sense dubte el meu germà. És qui m’ha fet costat sempre, des de la confiança. La família sempre hi és, i, en el meu cas, han estat sempre on tocava. Els hi estic molt agraït perquè s’han desviscut pels meus somnis. Han estat sempre incondicionals.

-Creus que tens la vida dels teus somnis?

-No.

-Què li falta?

-Per sort tinc pocs problemes, però és evident que la vida no pot ser mai perfecta. Per exemple, enguany ha sigut una passada en l’àmbit professional perquè vam pujar a primera. Tot i això, el club va tenir molts problemes econòmics, ha estat el més afectat de la categoria per la COVID-19. Fins i tot vam estar a punt de desaparèixer. Era tot dramàtic. Però ho mires amb perspectiva i el fet d’haver suportat tot això ha sigut una passada. Durant la quarantena, la majoria dels que formàvem part del club ens vam haver d’apanyar. Jo vaig anar fins i tot a construir cases, a moure material, a netejar carros del supermercat, a llençar brossa... Coses que aquí potser no faria. Però tampoc no podia tornar, aquí al març la cosa estava molt pitjor.

-Quin ha sigut, de moment, el repte més gran de la teva vida?

-Jo crec que l’ascens a primera d’enguany. Va ser molt bèstia perquè ens faltava molt poc per acabar la lliga i si guanyàvem els tres últims partits, pujàvem directament. Quedaven tres jornades i ens enfrontàvem contra el penúltim: van venir a casa i vam perdre u a quatre. Va ser un drama perquè se’ns va enfonsar tot, però Kotka no va rendir-se mai. A causa d’aquesta derrota va deixar de dependre de nosaltres mateixos aconseguir l’ascens directe i vam haver de jugar-nos-ho tot en dos partits més. La tornada del play-off va ser frenètica perquè veníem d’un empat a zero a casa: jugàvem al camp contrari i anàvem perdent u a zero quan, a falta de set minuts per acabar el partit, vam marcar el gol de l’ascens. Crec que en la vida havia sentit tanta eufòria. Em vaig sentir culpable fins i tot de celebrar massa el gol, perquè encara quedaven set minuts de partit i podia passar de tot.

-Quina és la diferència més abismal entre els equips que has entrenat?

-A Cambodja tenen molt interioritzat el respecte, sobretot als europeus. Allà va ser la meva primera experiència en un equip sènior i em van respectar com el que més. Per altra banda, a Finlàndia les diferències són més aviat tècniques. Al final tot és cultural.