Estampes cambrilenques / Febrer de 1997

En acostar-se la festa de Sant Josep, mai no serà de més portar el record d’aquest sant, la devoció al qual va ser «explosiva» durant el segle passat i la primera meitat de l’actual, a aquestes pàgines. No serà la primera vegada que ho faci. Sempre, però, en relació amb l’hospital municipal de la nostra vila, del qual n’era titular. Almenys així sembla demostrar-ho la titularitat de la capella, existent encara avui —si bé sense ús.

Que la capella ja existia anteriorment a l'any 1886 en un altre indret de l’hospital i que era dedicada a sant Josep en són una prova uns goigs que l’historiador Josep Serra i Dalmau assegura que va trobar, segurament manuscrits, i que ell mateix afirma «conservo com una relíquia», dedicats al gloriós patriarca.

A l’hospital, que va servir com a tal fins a l’any 1936, van fer-hi unes certes reformes a mitjan segle passat. Entre elles, la reforma de la capella de l’establiment que, sembla, abans era en unes dependències interiors i que amb motiu d’aquestes obres i atès que la muralla que tancava el poble per la part esquerra del carrer Sant Plàcid en aquell temps no tenia cap utilitat, es va obrir la capella al públic a la part de darrere de l’hospital que dona al carrer Sant Plàcid, cosa que va facilitar l’accés directe dels fidels a la capella sense que haguessin d’envair la resta de dependències de l’establiment.

Aquesta capella, una vegada arranjada, va ser beneïda solemnement el dia de Sant Josep de l’any 1886. Que la capella ja existia anteriorment en un altre indret de l’hospital i que era dedicada a sant Josep en són una prova uns goigs que l’historiador Josep Serra i Dalmau assegura que va trobar, segurament manuscrits, i que ell mateix afirma «conservo com una relíquia», dedicats al gloriós patriarca.

Aquests goigs contenen quinze versos i la corresponent tornada i acaben amb l’antífona i l’oració, com és corrent en els goigs. Són escrits en castellà per un tal Padrell, de qui es desconeix la personalitat. Però Josep Serra opina que es podria tractar del superior dels frares agustins del convent de la Mare de Déu de Gràcia. Josep Serra afirma també que «sembla que estiguin escrits a mitjans del segle XVIII» i el que sí és cert és que el mateix autor els dedica al senyor Josep Antoni Gimbernat que, quasi amb tota seguretat, era el pare del famós cirurgià cambrilenc. El que no sabem és si aquests goigs van arribar mai a ser musicats, ni tampoc si els fidels van arribar a cantar-los.

Dèiem en començar que la devoció a sant Josep va ser viscuda molt intensament pel poble cristià i encara més a partir de la declaració del sant com a patró de l’Església universal, patronatge solemnement explicitat pel papa Pius IX l’any 1870. Aquest fet, afegit a l’obertura pública de la capella de Sant Josep de l’Hospital, va incrementar aquesta devoció entre els cambrilencs, especialment entre les dones, que seguint una llarguíssima tradició es trobaven cada diumenge a la tarda a la capella de l’Hospital on resaven el rosari i cantaven uns goigs, també en castellà, costum que va tenir vigència fins als anys trenta, ja que durant el període republicà la capella es va tancar.

Dels meus records d’infant i a causa de la proximitat de la capella amb la casa pairal dels meus avis, on vaig néixer i encara visc, em venen a la memòria els goigs que cantaven, la tornada dels quals feia:

Pues sois santo sin igual
y de Dios el más honrado,
sed José nuestro abogado
en esta vida mortal.

Darrerament he tingut ocasió de llegir el llibre San José, patriarca del pueblo de Dios de Francesc Canals i Vidal, Editorial Balmes, Barcelona, 1994, i en ell he llegit que aquests goigs es cantaven «comúnmente en Cataluña». De fet, personalment, l’afirmació no em podia sorprendre gaire ja que en la meva nodrida col·lecció de goigs de sant Josep, procedents de diferents esglésies, parròquies i ermites, confraries i gremis, n’hi ha no menys de divuit amb aquesta lletra.

Aquests goigs són antiquíssims i molt populars, sense que se’n conegui l’autor, almenys jo no he vist mai el seu nom imprès en cap dels exemplars que tinc. D’antics sí que ho són, doncs, i això sí que em va sorprendre. L’esmentat llibre explica les raons que aquests goigs van produir a Barcelona l’any 1743, quan un frare cistercenc del monestir de Poblet, fra Feliu Genover, que era mestre en teologia de la qual matèria va ser professor a la Universitat de Lleida i examinador sinodal dels bisbats de Lleida i Solsona, va trobar molt malament la frase inicial dels goigs —allò de «Pues sois santo sin igual...»—, que va discutir molt apassionadament tot afirmant que no era veritat i que cap sant no igualava en santedat a Joan Baptista, basant-se segurament en una frase de Jesús: «Entre els nascuts de dona, ningú no és tan gran com Joan Baptista».

Aquests goigs es cantaven «comúnmente en Cataluña», l’afirmació no em podia sorprendre gaire ja que en la meva nodrida col·lecció de goigs de sant Josep, procedents de diferents esglésies, parròquies i ermites, confraries i gremis, n’hi ha no menys de divuit amb aquesta lletra

L’home retreia textos de sant Ambròs i sant Agustí per refermar la seva tesi i en el seu escrit recomanava als senyors bisbes: «cada uno en su obispado, o reunidos en concilio provincial, prohibiesen cantar la mencionada estrofa en los gozos de san José...». L’opuscle del frare populetà va ser imprès a la impremta de la Universitat de Cervera i es deia «Verdad enteramente declarada. Mayoría de la santidad de san Juan Bautista entre todos los nacidos de mujeres». L’escrit era redactat en castellà.

El llibret va caure molt malament als frares carmelites de Barcelona, que van contestar a fra Genover amb un altre opuscle que es titulava «Joseph vindicado; discurso apologético contra un papel que un reverendísimo padre de cierta religión envio al convento de San Joseph de Barcelona intentando probar que debía borrarse de los gozos de san Joseph la vuelta que dice: Pues sois santo sin igual». En aquest llibret de rèplica, els carmelites, molt devots de sant Josep per inspiració i recomanació de la mare fundadora santa Teresa de Jesús, rebateren els arguments del frare cistercenc i retragueren escrits de sant Beda el Venerable, Jeroni, sant Anselm, sant Albert Magne, sant Tomàs d’Aquino, sant Hilari i sant Bernardí de Siena. Rèplica i contrarèplica. Nous escrits de fra Genover i nous escrits dels carmelites, als quals van donar suport els catedràtics del seminari de Barcelona, els pares mercedaris, el prior del convent de Santa Caterina dels dominics i els jesuïtes. Un enrenou d’aquells que marquen època.

Cadascú hi va dir la seva, basant-se en les opinions dels pares de l’Església, raons teològiques i altres arguments. No hi ha dubte que la comparació entre aquests dos grans sants és, mirat amb ulls d’avui, fins i tot esperpèntica. Ja deia Tomàs de Kempis que no s’ha d’especular amb els mèrits dels sants ni sobre quin és més gran. Com si els seus mèrits els humans els poguéssim pesar en una balança. Els carmelites deien que «no es tracta de treure al Precursor ni una mica de la seva glòria», però ells afirmaven que, com a bons fills de santa Teresa, havien de sortir «en defensa del nostre gran pare sant Joseph».

No sabem qui va «guanyar» ni com va acabar la qüestió. El fet provat, però, és que els goigs de sant Josep s’han anat cantant fins avui amb la lletra impugnada per fra Genover. Potser per l’avanç imparable de la devoció a sant Josep, que es va incrementar a partir d’aquells temps de les raons i encara més al llarg del segle xix i l’actual, com hem dit al començament.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques