Article publicat a Revista Cambrils el mes de juliol de 1956
Tradicions en desús: «Els geps»
La secció «Estampes Cambrilenques» elaborada per Josep Salceda es va publicar a Revista Cambrils des del setembre de 1953 fins el maig de 2005
Estampes cambrilenques / Juliol de 1956
Abans d'entrar en matèria, cal que digui que en cap cas pretenc fer apologia del Carnaval, ans al contrari, només vull subratllar algunes de les manifestacions que s'hi esdevenien en el Cambrils d'antany.
En aquell temps (parlem de finals del segle XIX i començaments del XX) les festes carnavalesques ocasionaven a les famílies del poble el principal capítol de despeses pel que fa a festivitats; sense cap mena de dubte, molt més importants que les de la Festa Major, ja que eren tres dies de festa sense repòs i, per tant, de despeses contínues.
Diumenge a la tarda començava la festa amb el Ball de Fora. Quin record per als nostres vellets pensar amb el Salis tocant el Tirinnà al balcó de la Casa de la Vila!
El costum de què parlem, i per si hi ha algú que ho ignori, que no ho crec, consistia a apedregar-se a cops de taronja entre dos grups de xiquets que no podien ser més grans de dotze anys
Dilluns era un dia tranquil, com si diguéssim de descans.
Dimarts era la jornada culminant del Carnaval cambrilenc. Al matí, d'onze a dotze, a la plaça es celebraven 'els geps' amb l'assistència de tota la gent del poble que s'esgargamellava animant els contendents. Tenim notícia que, en ple segle passat, 'els geps' es realitzaven amb 'tronxos de col', però en els darrers lustres i fins que l'autoritat va prohibir aquest costum típic, es realitzaven amb taronges, de les quals s'abocava una carretada davant de l'Ajuntament i una altra a la part posterior de la plaça.
El costum de què parlem, i per si hi ha algú que ho ignori, que no ho crec, consistia a apedregar-se a cops de taronja entre dos grups de xiquets que no podien ser més grans de dotze anys. Només es podia batallar quan la dolçaina, el 'Salis' i el 'Caballitos', tocava el tirinnà des del balcó de l'Ajuntament, i quan parava era obligatori que també la canalla s'aturés; quan tornava a sonar, i ara frenèticament, també els contendents, al crit de guerra: fort!, s'anaven engrescant, fins que la festa arribava al seu apogeu. Ens diuen que hi va haver anys en què els 'geps' van disposar de més de quinze mil taronges. Com és natural, sempre hi havia els eterns bromistes que passaven i traspassaven molts cops la plaça amb una sàrria o cove al cap tot atraient la ira dels contendents.
Aquest costum fou suprimit, segons tinc entès, cap a l'any 1916 per l'alcalde Ferran Ortoneda.
A la tarda sortien dels locals, generalment les seus de les diferents societats, les comparses, tot desfilant, compostes de diverses carrosses adornades bellament, parelletes d'infants i parelles de joves convenientment disfressades, diverses bandes de música i, tot plegat, enmig del més espectacular malbaratament de llepolies i materials propis de Carnaval.
Les festes s'acabaven amb lluïts balls a cada local, en els quals l'animació no s'esgotava fins a mitja nit.
Només a tall d'informació, direm que durant alguns anys, no gaires si hem de ser sincers, se celebrà l'enterrament del Carnestoltes el Dimecres de Cendra, fet que hem de reprovar contundentment per la disbauxa incontrolable que produïa, però que, com dèiem, mai no va arrelar en el costumisme local.
El Ball de la Pinyata, sabor anyenc dels temps dels 'marinyac' i dels paltós, posava punt i final a aquestes festes de la solera més rància de l'antic Cambrils dels nostres avis.
