Estampes cambrilenques / Juliol de 1998

Aquest any (1998) s’acompleix el centenari de l’inici de la publicació de Tarragona cristiana, una obra importantíssima per al coneixement de la història de la província tarragonina, que va ser ensems l’obra més coneguda de l’Emili Morera i Llauradó, del qual també enguany s’acompleixen 80 anys de la seva mort, el 1918. Morera, llicenciat en Filosofia i Lletres i en Dret, periodista i historiador, va ser membre de la Reial Acadèmia de la Història, de Madrid, de la Reial Acadèmia de Bones Lletres, de Barcelona, i de la Real Acadèmia de Bellas Artes de San Fernando, també de Madrid. A Tarragona va formar part de nombroses entitats culturals, artístiques i literàries.

A l’obra «Tarragona cristiana» hi ha una trentena de cites relatives a Cambrils, totes elles, pràcticament, de caire històric, algunes molt conegudes i divulgades precisament mercès a aquesta obra centenària i d’altres de menys notòries i que com a tals han passat desapercebudes.

Després d’aquest imprescindible esbós biogràfic, hem d’endinsar-nos en els textos d’aquest tercer volum de l’obra cabdal de Morera, Tarragona cristiana, que darrerament hem tingut ocasió de llegir i perquè aquesta és la meva missió, especialment en tot el que l’autor fa constar referent a la nostra vila. A l’obra hi ha una trentena de cites relatives a Cambrils, totes elles, pràcticament, de caire històric, algunes molt conegudes i divulgades precisament mercès a aquesta obra centenària i d’altres de menys notòries i que com a tals han passat desapercebudes. En aquesta «estampa» intentarem donar relleu a les primeres i fer esment almenys de les que romanen menys a l’abast dels nostres lectors.

El dia 19 d’agost del 1472 va passar per Cambrils el cardenal Roderic de Borja, futur papa Alexandre VI, que vingué a la nostra terra —on el va rebre l’arquebisbe tarragoní Pedró de Urrea

Una de les circumstàncies que fa sobresortir Morera és que Cambrils era el lloc on les autoritats tarragonines venien a esperar els reis, els prínceps i les grans personalitats del moment, quan aquestes venien de Tortosa o València. El mateix passava quan els nous arquebisbes feien la seva entrada a l’arxidiòcesi per primera vegada, si accedien als límits diocesans per la part sud. L’autor en fa referència en la rebuda del rei Ferran d’Antequera, la seva esposa i el seu fill gran els darrers dies de novembre del 1412. També es va rebre a Cambrils la reina Maria, esposa d’Alfons V el Magnànim, el juny del 1421. El mateix va passar amb l’entrada del nou arquebisbe Gonçal d’Ixart, que procedia de València, el desembre del 1431.

El dia 19 d’agost del 1472 va passar per Cambrils el cardenal Roderic de Borja, futur papa Alexandre VI, que vingué a la nostra terra —on el va rebre l’arquebisbe tarragoní Pedró de Urrea— com a llegat a latere de Sixte IV per tal, entre altres missions, d’intentar posar pau entre el rei Joan II i la Diputació General de Barcelona. El 25 d’agost també va estar a Cambrils de pas el príncep Ferran, fill del rei Joan II i rei de Sicília, que seria en el futur el rei d’Aragó amb el nom de Ferran II el Catòlic.

Són relatats també en aquest volum dos episodis notables de la història de Cambrils que vaig tractar fa anys en aquestes mateixes pàgines, encara que trets dels llibres manuscrits de Serra i Dalmau, que ell sens dubte va treure de l’obra de Morera. Es tracta de la venda que de Cambrils va fer el rei Joan I a l’arquebisbe Ignasi de Vallterra el 4 de setembre del 1391 i del retorn de la vila al domini reial directe, el 27 d’abril del 1437. El tema va ser exposat a la Revista l’octubre de 1956 i és per això que no val la pena d’insistir-hi. L’altre esdeveniment és l’estada a Cambrils del príncep Carles de Viana el 7 de març del 1461, quan el seu pare, Joan II, que el tenia empresonat a Morella, el va alliberar i la reina Joana Enríquez en persona el va anar a buscar i el va acompanyar a Tarragona, primer, i a Barcelona després, de manera que el príncep Carles i la seva madrastra, la reina Joana, van fer nit a Cambrils. Aquest tema el vaig tractar a la Revista l’abril del 1958. Tots dos fets els podreu trobar també a les pàgines 23 i 33, respectivament, del llibre Quaranta anys d’Estampes Cambrilenques. Tampoc, doncs, cal repetir.

Altres aspectes de la història i de la vida dels habitants de Cambrils remarca Emili Morera amb força precisió. L’octubre de 1439, la reina Maria, en absència del seu espòs Alfons V, va fer gestions per convocar les corts catalanes a Tarragona, com en efecte ho va fer el 23 de febrer del 1440. Tot, però, se’n va anar en orris, primer perquè la reina es va posar malalta i després perquè es va canviar el lloc de celebració. La nova ciutat triada va ser Lleida, molt possiblement perquè el batlle de Lleida va escriure una lletra al veguer reial de Tarragona preguntant-li si era cert que a Reus, Valls i altres indrets del camp hi havia pesta, conjuntura que en aquell temps preocupava en extrem. La contesta va ser que només a Cambrils s’havien enregistrat defuncions per causa de malalties sospitoses. Van morir dinou nens d’1 a 12 anys, un jove casat de 24 o 25 anys i un altre nen a l’hora de trametre la contesta, el 15 de març. Sembla que l’epidèmia era de verola.

Emili Morera fa notar també les qüestions hagudes entre Cambrils i Vinyols, segurament pel cas dels Arcs, problema que va motivar la intervenció dels oficials del rei i de l’arquebisbe per posar pau. Era l’octubre del 1461.

Una part important del llibre és dedicada al regnat de Joan II, fill de Ferran d’Antequera i germà d’Alfons V. Era rei de Navarra i estava casat amb la reina Blanca d’aquest país, però aviat va enviudar. D’aquest matrimoni van néixer dos fills: Carles, el príncep de Viana, i Blanca, als qui, el 1457, va desheretar d’aquest regne. Rei de la corona catalanoaragonesa el 1458, es va tornar a casar amb Joana Enríquez, amb qui va tenir un fill, el futur Ferran II. Les desavinences de Carles de Viana amb el seu pare per la qüestió de la primogenitura catalana van ser continuades i Catalunya en tot moment es va posar al costat del príncep i en contra del rei. La mort del príncep Carles el 1461 no va apaivagar pas les coses sinó que els enfrontaments entre la Diputació General i el Consell de Cent amb el rei van encendre una veritable guerra civil i van provocar una crisi econòmica de les més greus de la història del nostre país. La guerra va durar deu anys, del 1462 al 1472.

Emili Morera fa notar també les qüestions hagudes entre Cambrils i Vinyols, segurament pel cas dels Arcs, problema que va motivar la intervenció dels oficials del rei i de l’arquebisbe per posar pau. Era l’octubre del 1461

D’aquesta època Emili Morera remarca dos fets notables. El primer, el 1464, és que un grup de cambrilencs partidaris del govern de Barcelona en contra del rei i ajudats per un grup de rebels d’Alcover van promoure un alçament i van obligar a refugiar-se a Tarragona als del bàndol contrari. Però, refets del primer ensurt, van venir els tarragonins i van posar cercle a Cambrils, que va rendir-se al cap de pocs dies. El segon esdeveniment, el 1470, és molt més fosc. Emili Morera afirma que a Montsó, on s’havien reunit les corts, Joan II va donar a Dionís de Portugal les viles de Sarral i Cambrils. El que no sabem és el perquè d’aquesta donació i com va acabar, perquè en cap altre lloc no hem llegit res relacionat amb aquest fet.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques