Estampes cambrilenques / Març de 1976

El temps quaresmal, del qual ara només en queda el nom i unes poques fórmules si un no hi posa una mica l'esperit, era abans un espai de temps de penitència rigorosíssima en tots els aspectes de la vida: els dies de dejuni eren molts, en els dies d'abstinència era prohibit de menjar carn, peix, ous i lacticinis i tota vianda extreta del cos dels animals, així com de vi i altres licors; els tríbunals eren tancats i també els llocs de diversió; era proclamada la treva de Déu i les armes eren deixades, i fins i tot era recomanada l'abstinència en la vida conjugal. La gent feia penitència pública, s'encaputxava, s'assotava pels carrers (encara queden alguns llocs d'Espanya on es practiquen aquests estils de penitencia, si bé crec més com a mitjà d'atracció turística que com a mitjà per al foment de l'esperit penitencial); moltes de les vesprades s'acabaven amb processons religioses i els bons predicadors tenien l'habilitat d'emplenar les esglésies. Era l'època medieval.

Josep Iglesias en la seva obra «Scala Dei», fa constar que el menjar blanc, aquestes postres delicioses i tan característiques de la nostra comarca, va ser un invent del monjo cuiner del monestir cartoixà

Deixant a part tot això, només parlarem avui de menjar. Tot el que abans hem dit quant als àpats, amb el temps s'anà suavitzant. Per als fidels senzills i corrents eren permesos primer el peix, després el ous... L'abstinència estricta, aquella que no permetia menjar més que algunes verdures, aigua i pa, anà quedant per a les comunitats religioses, en les quals els frares portaven una vida del tot ascètica, tot esperant les alegries, per al cos i per a l'ànima, de la Pasqua de Resurrecció.

Josep Iglesias, l'il·lustre historiador reusenc, en la seva obra Scala Dei, fa constar que el menjar blanc, aquestes postres delicioses i tan característiques de la nostra comarca, va ser un invent del monjo cuiner del monestir cartoixà que donà origen al nom de la comarca prioratina. El bon frare, cansat potser de menjar les verdures, pa i aigua manades durant les setmanes quaresmals, va idear de condensar per ebullició el suc de les ametlles picades, hi afegí el midó corresponent i ho aromatitzà tot amb llimona o bé canyella. E1 resultat final va ser tan saborós que la recepta ja no es perdé. Molts devien ser els anants i vinents que deurien paladejar la fórmula de l'invent prioratí, i aquesta deixà de ser un secret monàstic per passar al domini dels pastissers i de les bones mestresses de casa que, en el curs dels anys, han anat explotant la recepta, sigui com a negoci o com a postres casolanes destinades a satisfer el paladar més exigent.

Dues coses han restat clares: el menjar blanc, així com fer-lo i menjar-lo, ha continuat essent cosa genuïnament tarragonina i especialment característica de les comarques del Priorat i el Baix Camp; han estat a més unes postres que no han traspassat els límits del temps que originà el seu invent, la Quaresma i el temps prequaresmal.

El mateix Iglesias ens conta com el frare traginer feia tres viatges setmanals des de Scala Dei a Cambrils per proveir-se de peix (no podem oblidar l'estret lligam que hi havia entre Scala Dei i la nostra vila ja que, i d'això n'hem parlat en altres 'estampes', pràcticament tota la que avui coneixem com a partida de Vilagrassa i que en aquells temps era un terme rural independent, depenia, i valgui el contrasentit, quasi totalment del prior del monestir cartoixà que senyorejava aquell terme). També el mateix frare anava cada quinze dies a Reus per abastir-se de tonyina, moixama, congre salat i d'altres productes de més aguant, tot i que durant el temps quaresmal, per raó del rigor a l'abstinència i dels dejunis prescrits, aquests viatges a Cambrils i Reus s'estalviaven.

Evidentment, si "a falta de pan buenas son tortas", sense carn, sense peix i sense altres viandes on clavar la dent, no devia anar malament del tot un platet de menjar blanc!

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques