Dones valentes i lluitadores incansables que han dedicat gran part de la seva vida a viure a l’ombra de la mar. Les dones han tendit a ocupar llocs poc visibles en el món de la pesca, però no per això són menys importants. Sense les remendadores cambrilenques, l’ofici de pescador seria, si més no, inviable.

Anna Piñas: «Per remendar hi has de posar cos i ànima»

«És una feina molt artesanal», comença a explicar l’Anna Piñas, remendadora des de fa més de quaranta anys. «La família sempre ha sigut el que ens ha mogut fins aquí. Gairebé totes les que hi som hem treballat per ajudar els fills, pares, marits, germans...», apunta l’Anna, vestida d’un blau marí potent que va a joc amb la mascareta de bordats cambrilencs. Asseguda a un dels primers bancs de la confraria i mirant com alguns pescadors jubilats remenden —«justament avui la Quima no hi és. Ella és a la que trobaràs per aquí sempre»—, comença a comentar aspectes tècnics de l’ofici: «no hi ha cap xarxa igual. A més de ser una feina molt minuciosa i que requereix molt de cap, és molt matemàtica», diu, «hi has de posar cos i ànima». I així, amb aquestes declaracions encara a la llengua, prop del moll del port hi passeja un senyor amb bicicleta. Aixeca la mà cap a l’Anna i ella li correspon, educadament, preguntant per la família. Justament és així com ella defineix l’ofici: «som una família perquè ens ajudem. No es tracta de què la nostra feina sigui més o menys reconeguda, es tracta de saber que som aquí perquè ens mou exactament el mateix: l’amor i la mà estesa pels nostres.»

Segons explica, tots els que volten per la confraria estan lligats, d’una manera o altra, a la mar. Per a ella, ho significa tot: «ho he fet tot per l’aigua, m’he desviscut per aquest Mediterrani. Els millors anys de la meva vida han sigut al seu costat, i encara ara sempre hi torno. Tant jo com el meu marit li devem el que som». Aquí a Cambrils, moltes de les famílies que volten per la zona marítima són famílies lligades a la pesca. I només cal veure quantes mans se saluden –tot i la mascareta— durant la conversa.

«Nosaltres, les dones, portàvem tota la feina d’administració de les barques, la casa, l’economia, els nens –que la majoria teníem—… era, més que una feina, la nostra manera de viure.» I la majoria, segons assevera l’Anna, ho han vist des de petits, a casa. «Sí que és veritat que potser ens hem quedat a la rereguarda, però jo he sigut feliç. He après moltíssim, he estimat moltíssim i he conegut dones molt valentes. Perquè, encara que no ho sembli, és una feina dura».

Quan parlem de discriminació entre homes i dones, es posa les mans al cap: «i tant que hi ha hagut distinció entre les feines, perquè unes s’han considerat més d'homes i altres més de dones –com la de remendar—, però tot i això la nostra és una feina molt valorada. Estem molt coordinades amb la feina dels pescadors, la de damunt les barques, i per descomptat cap de les dues és superior a l’altra». Ara, l’Anna, amb una mirada plena de gratitud i de nostàlgia, afirma que «jo no hagués fet una altra cosa. Mentre remendes s’aprèn molt de tot, però sobretot de la mar i de la vida, i de la convivència amb les persones que representen un dels serveis més essencials de Cambrils».

Una referent vital: la Quima Font

La Quima Font és la referent de tota una vida. I només cal que et fixis en la tranquil·litat amb la qual fa la seva feina per saber que no voldria haver fet res més. «Això és la meva vida. Des dels 7 anys que vaig començar a aprendre l’ofici, no m’he n’he desfet mai.» Filla, germana i esposa de pescadors, sempre ha viscut la seva vida entre xarxes i olor de mar.
«La  gran virtut que m’ha acompanyat sempre és que jo he sigut molt tossuda. Això m’ha permès tenir sempre els ulls –i els cinc sentits— on tocaven», explica, calmada i dedicada a la labor, la Quima. Des que he arribat, no ha deixat de treballar. I asseguda a la seva cadira, ben abrigadeta perquè la brisa del mar, al matí, refresca, ella va parlant mentre no deixa de moure les mans, i d’aquesta manera s’entén com pot seguir aquí gairebé vuitanta anys després.  

«Aquesta és una feina que comporta molta responsabilitat. S’ha de ser tossut i s’ha de voler aprendre, perquè no es pot fer tot en només un dia», coincideix amb l’Anna quan diu que és essencial dedicar-s’hi efusivament, en cos i ànima. «De jove sí que la gent –potser sense voler, fins i tot— m’ha anat posant obstacles. Més d’un cop m’havien dit: «això tu no ho faràs, Quima», i jo sempre callava. I callava perquè jo sabia que podia, perquè sempre he confiat en mi. I mira, ara. Poques dones a tot Catalunya hi ha que sàpiguen de les arts de pesca com jo». «Sí que és veritat que aquesta professió comporta molta competència: però sempre és interpersonal, no de gènere. No importa que siguis home o dona, sempre es vol ser el millor —suposo que com a tot, també—».

Quan parla de les noves generacions i del futur de la professió, no amaga als ulls una miqueta d’inquietud. S’explica: «abans sí que hi havia un jornal, però era poc, clar. Ara ja s’ha perdut, igual que la voluntat d’aprendre. L’ofici jo sé que es perdrà, i em sap greu. Però no podem fer-hi més. Jo ja li he dedicat la vida i sé que és una feina molt dura, no és comparable a oficines o els locals d’ara».

La Quima, que va estar premiada per la Conselleria d’Agricultura i Pesca de la Generalitat de Catalunya, és conscient que la seva labor, ara per ara, és única.  També sap que tot Cambrils la venera, i que el món de la pesca li està en deute. Ha dedicat la vida a allò que l’ha omplert, i sap que sempre serà reconeguda per ser qui és. Entre aquestes barques tothom l’estima. Mentre es parla amb ella, s’entén com aquest sentiment de pertinença a la mar pot arribar a quedar-se a viure per sempre més dins d’un mateix.