Estampes cambrilenques / Febrer de 2004

Són els que enguany (any 2004) compleix la Congregació de la Puríssima Sang de Nostre Senyor Jesucrist i la Mare de Déu dels Dolors. Certament que ara, entitats diferents: la Congregació de la Sang per un costat i la Confraria dels Dolors per un altre, però històricament no era pas així, sinó una única societat religiosa amb les dues advocacions aptes per als homes i les dones de Cambrils. Segons hem pogut deduir dels nostres esbrinaments, la separació va venir després del 1939 restant la Congregació per als homes i la Confraria per a les dones i, llavors, només les dones casades.

Ja en una altra ocasió, en commemorar-se el segon centenari de la Congregació, vaig publicar en aquestes mateixes pàgines de la Revista, en el número 8 de la primera època, l’abril del 1954, tot just quan aquesta començava el que hauria de ser el seu ja llarg camí, una «estampa» glossant aquesta important efemèride en la vida religiosa de la vila. Ara, ja dins el temps quaresmal, durant el qual se celebraran la majoria dels actes que rememoraran aquesta data certament important, volem tornar a fer-ne esment tot fent notar que la Congregació és, sens dubte, l’entitat més antiga de les que avui tenen vida a Cambrils.

Trobem en el decret de l’arquebisbe fra Francesc Armanyà, signat el 19 de juliol del 1787, el text pel qual s’aprova la constitució de la Congregació i se li assigna un dels altars laterals del santuari de la Mare de Déu del Camí

D’entre els llibres que es guardaven a l’Arxiu Parroquial de Santa Maria de Cambrils, tanmateix força ric en documentació i avui dipositats a l’Arxiu Arxidiocesà de Tarragona, a partir del segle XVII, eren remarcables dos llibres manuscrits, un de comptes i un altre d’actes, corresponents a la Congregació dels quals es pot extreure pràcticament tot el que avui es pot saber de la història de la Congregació. En aquest segon llibre hi consta el decret de l’arquebisbe fra Francesc Armanyà, signat el 19 de juliol del 1787, pel qual s’aprova la constitució de la Congregació i se li assigna un dels altars laterals del santuari de la Mare de Déu del Camí, tot indicant, però, que el santuari no ha de restar solament a la disposició de la Congregació sinó només l’altar, i que de cap manera els actes propis de la Congregació no han d’entorpir l’assistència del conjunt dels fidels a les funcions de missa, explicació de la doctrina i d’altres que puguin celebrar-se a l’església. Consta també en el manuscrit de referència el diploma d’agregació de la Congregació a l’orde dels Servites amb data del 22 de maig de 1783 i el reconeixement com a any fundacional el de 1754. També s’hi transcriuen les ordinacions o estatuts de la Congregació aprovats per l’arquebisbe Romuald Món i Velarde el 16 d’agost del 1815 i, finalment, les actes i deliberacions de la junta de govern des del 12 de juny del 1814 fins al 15 de març del 1896, la majoria signades pel que va ser secretari de la Congregació, el senyor Carles Clanxet.

Les ordinacions o estatuts consentits i jutjats aptes per l’autoritat del prelat tarragoní constitueixen tot un cos reglamentari que compilava tot un conjunt de disposicions pensades per a un òptim desenvolupament de la vida de la Congregació com a entitat al servei de l’església i al mateix temps mirant el perfeccionament de la vida espiritual dels congregants i novicis, que avui més aviat anomenaríem aspirants. Certament que en la diversitat de les normes que recopilen els 18 capítols de què consten, hi ha apartats que xoquen amb la mentalitat del nostre temps, doncs no en va han passat quasi dos-cents anys de la seva posada en pràctica fins avui i no cal dir com en aquest llarg espai de temps han canviat el tarannà, la cultura i les maneres de pensar i també les maneres de viure. Tot plegat fa que certes disposicions que dicten aquells estatuts constitueixin avui unes notables curiositats.

Repassant-los una mica podem veure com els aspirants han de passar un cert temps, un any per regla general, de noviciat abans de ser admesos com a congregants i després de la professió hauran de portar l’escapulari dels Dolors cosit al vestit. També, que el dia de la professió hauran de confessar i combregar (si els és possible, aclareix l’apartat), i que hauran de donar la caritat de 18 sous i 9 diners catalans. Assenyalen també que quan assistiran als exercicis propis han d’estar al temple «amb molta compostura, silenci i decència... preguntant, responent i votant amb el major respecte i urbanitat».

A les processons era obligat d’anar-hi, de manera que «els que no assistiran a alguna de les dites processons sense haver exposat abans la seva legítima causa, hauran de donar a la Congregació una lliura cera o el seu valor»

En el capítol quart es diu que «es deuran celebrar tots els anys dues festes, a saber en el Divendres de Passió i en la tercera dominica de setembre», i en el capítol següent detalla que «deuran fer-se tots els anys tres processons: la del Diumenge de Rams a la tarda i Dijous i Divendres Sant a la nit», especificant els vestits i complements reglamentaris com per exemple que en la processó del Dijous Sant aniran amb la seva «vesta, sabates, mitges i guants blancs» i en la del Divendres Sant, negres, «no poden ser el ròssec de la vesta ni més ni menys que de nou pams de llarg». A les processons era obligat d’anar-hi, de manera que «els que no assistiran a alguna de les dites processons sense haver exposat abans la seva legítima causa, hauran de donar a la Congregació una lliura cera o el seu valor».

La Congregació tenia també uns fins socials, tenint fins i tot un germà infermer, i així veiem com en el capítol vuitè, apartat 3, es diu que «sempre que algun congregant es trobés malalt, després que facultatiu hagi declarat la seva malaltia, deurà passar un avís atent al germà infermer per poder disfrutar dels beneficis espirituals i temporals que deu fer-li la Congregació» i en l’apartat 4 afegeix que «queda a càrrec del germà infermer el disposar, per torns, les vetlles pels germans malalts i així mateix assenyalar per portar les atxes que acompanyaran el Santíssim Viàtic a les cases dels congregants, i portar les atxes i el cadàver d’aquests a la sepultura». Cas ben curiós és el que assenyala l’apartat sisè del mateix capítol quan disposa que «estarà obligat tot congregant profés que hagi tingut la sort del número que es traurà, assistir amb la seva vesta corresponent i una vara negra a la mà, a acompanyar algun reu al suplici o a un càstig públic a què l’hagi condemnat la justícia».

Afortunadament els temps han canviat, s’ha abolit la pena de mort, s’han derogat els càstigs públics i la seguretat social s’encarrega d’assistir els malalts mèdicament, encara que la caritat cristiana en el tracte, la visita i les atencions sempre restaran d’actualitat i seran recomanables. La Congregació ha cancel·lat aquests aspectes dels seus estatuts, però manté els fins primigenis, que són la solidaritat germanívola i el foment del respecte i la devoció a la sagrada Passió de Jesucrist i als Dolors de la seva, i nostra, Mare. Ho avalen la seva llarga història i la forta empenta de què frueix en el moment actual.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques