Estampes cambrilenques / Març de 1997

Un dels costums més arrelats al nostre país és sens dubte el de la mona de Pasqua. Quan els lectors tindran davant els ulls aquestes lletres, segurament ja haurà passat la diada de la Pasqua de Resurrecció, ja que enguany és un dels anys en els quals la Pasqua, entorn de la qual giren totes les festes movibles del calendari cristià, és més aviat en el temps. Però en haver entrat en el cicle pasqual, tota hora és bona per parlar d’allò que més caracteritza, a part dels solemnes esclats litúrgics propis d’aquests dies, la celebració de la Pasqua que aquí, a casa nostra, és essencialment el cant de les caramelles i la mona.

Les primeres, d’una llarguíssima tradició al nostre país, dissortadament fa anys que no es canten a Cambrils i certament cal dir que és un fet llastimós perquè donaven al poble un caire festiu del tot extraordinari en una nit que, juntament amb la de Nadal i la de Sant Joan, és totalment diferent de les de la resta de l’any pel seu significat i el ric costumari que comporten consagrat des de temps immemorials en la part més fonda i emotiva del tarannà popular.

En un principi, les mones eren un simple pastís casolà fet amb ous, sucre i farina, una mica a l’estil de la coca, també de llarga tradició a Catalunya, amb formes diverses, encara que les més usuals fossin rodones o ovalades fins a un cert punt a tall de tortell

Avui, però, deixarem aquest aspecte musical de la Pasqua, per fixar-nos en aquesta faiçó, potser més material, però no menys rellevant dins el costumari pasqual, que és la de plegar i menjar la mona. Hem dit que és un dels costums més populars i arrelats de Catalunya i, a la vegada, podem afirmar també que és un dels que als nous catalans, aquelles persones que han vingut a casa nostra procedents d’altres parts de l’Estat, menys els ha costat d’acceptar i als quals amb plenitud s’hi han adherit.

Històricament cal dir que el costum és molt antic ja que, amb el mateix nom de mona, el trobem ja citat en el segle XV. També ho és la pràctica tradicional que aquesta sigui l’obsequi pasqual dels padrins als fillols. Altra cosa és l’evolució que ha sofert l’elaboració de la mona en el decurs dels anys que, evidentment, això sí que ha comportat canvis essencials. En un principi, les mones eren un simple pastís casolà fet amb ous, sucre i farina, una mica a l’estil de la coca, també de llarga tradició a Catalunya, amb formes diverses, encara que les més usuals fossin rodones o ovalades fins a un cert punt a tall de tortell. El que mai no podia mancar a una mona eren els ous durs enganxats a la pasta. Respecte a la quantitat dels ous, el costum general era de posar-ne tants com anys tenia el qui havia de rebre la mona, encara que mai no passava de la dotzena. Cal dir, però, que a Cambrils aquest devessall d’ous no era pas corrent i les mones tradicionals no acostumaven a tenir-ne més de quatre o cinc com a màxim. També hem d’afegir que abans les mones es feien o bé a casa mateix o a cal forner.

Certament avui els canvis en la presentació de les mones han estat substancials tant en el fons com en la presentació. La mona de pasta casolana s’ha convertit en un pastís llaminer fet a les pastisseries i cobert, en lloc dels ous tradicionals, amb crema, nata, mantega i fruites confitades, encara que no podem deixar de reconèixer que cada any més es torna a demanar la mona d’abans que tornen a fer a les fleques. També ha canviat l’ornament, que dels ous ha passat força a les figures de xocolata, que prenen les més diverses formes: des dels ous, animalons de tota mena i pilotes de futbol, fins a les representacions de rostres coneguts o de fantasia que en l’any darrer hagin estat d’actualitat.

És cosa sabuda que la Pasqua de Resurrecció és la més gran solemnitat de tot el món de religió cristiana, amb totes les seves diverses confessions, siguin aquestes catòliques, reformades o ortodoxes. Per això també la seva celebració té caire universal, potser amb tons litúrgics diferents, i també amb diversos costums populars, però és una celebració festiva extraordinària i formidablement participada. La prova n’és el devessall de costums que aquesta celebració comporta en els més diversos països del món, un dels quals es refereix a la gastronomia en un amplíssim sentit. Un dels més estesos en el nostre món mediterrani, potser per reminiscències de l’àpat pasqual dels jueus, és la menja del corder o del cabrit al forn o a la brasa. Certament que després de les abstinències quaresmals que abans eren molt rigoroses i, a més, la gent les observava molt seriosament, abellís de bo una suculenta menja carnal. Un vers ho deia ben gràficament: «Pasqua és arribada, Pasqua de Resurrecció, que tots puguem menjar el xai amb alegria i abundor».

De primer plat, sopa amb brossa o canelons i, per postres, coca, aquella coca que les mestresses de casa feien amb la mateixa pasta de fer les mones. De totes maneres potser la menja més acostumada a gran part d’Europa i també d’Amèrica aquestes festes de Pasqua són els ous, normalment durs, potser perquè són més fàcils de conservar i tenen més resistència als cops. Tanta importància es dona als ous de Pasqua en alguns països que aquests són l’únic obsequi que els padrins ofereixen als fillols i, a més, el costum es generalitza quan aquests són també oferts a altres familiars i també als amics. Si es donen els ous sols, volem dir sense pastís, aquests acostumen a ser decorats amb colors vius, d’una manera senzilla o com una obra d’art, depenent del gust de qui ho fa o de les possibilitats econòmiques de qui ha d’adquirir-los.

Certament que després de les abstinències quaresmals que abans eren molt rigoroses i, a més, la gent les observava molt seriosament, abellís de bo una suculenta menja carnal. Un vers ho deia ben gràficament: «Pasqua és arribada, Pasqua de Resurrecció, que tots puguem menjar el xai amb alegria i abundor»

El cert és que en els països del nord, del centre i l’est d’Europa, la decoració dels ous de Pasqua és una manifestació artística d’una gran força i d’una excel·lent qualitat, ja que els ous es mostren profusament decorats amb dibuixos geomètrics, florals i fins d’iconografia d’una gran policromia, de manera que en molts d’aquests països la decoració dels ous de Pasqua forma un capítol gens menyspreable dins la història de l’art. Tan arrelat i popular és aquest costum en aquests països que dels ous naturals s’ha passat a decorar ous de fusta, que es venen en abundància en els comerços d’objectes d’interès turístic. Jo mateix en un viatge a Rússia, Ucraïna i Estònia en vaig portar un bé de Déu, amb els quals vaig obsequiar familiars i amics. Ells mateixos també ho fan i amb aquests ous fins i tot obsequien personalitats polítiques, religioses i civils. Els ous de Pasqua són tota una institució, amb mona o sense.

És difícil d’arribar a esbrinar l’origen del pastís i del costum de donar-lo per Pasqua. Hi ha qui diu que l’origen del mot ve del Marroc en la llengua del qual el terme mona significa present o obsequi, i és que en aquell país era costum de donar-ne una als ambaixadors i persones notables, especialment a l’hora d’emprendre un viatge. Sigui com sigui, la mona s’ha fet una cosa molt nostra i ens ajuda a tots, petits i grans, a sentir-nos aquests dies «contents com unes pasqües», que aquesta sí que és una expressió ben nostra.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques