Estampes cambrilenques / Març de 1956

La Quaresma és un dels temps de l'any més sobrecarregat de tradicions en desús. El cicle quaresmal era antigament representat per una vella de set cames, seca i magra, amb un pa sota un braç i un bacallà sota l'altre, símbols de l'abstinència i de l'austeritat que els nostres avantpassats sabien dur a terme en aquestes set setmanes penitencials.

També és cert que els nostres avis celebraven el Carnaval d'una manera espectacular i amb un cert desenfrenament, però respectaven el temps quaresmal amb un rigor i una exactitud difícilment comprensibles actualment, en què tot es practica amb la més gran indiferència.

Serrar la vella consistia a agrupar-se uns quants nois, que visitaven els seus parents i veïns amb una serra i un tronc i cantaven: "Serra, serra vella...", tot ballant després d'allò de "el Salis no té pa".

Els nostres avis podien celebrar amb tota propietat el dijous "gardero" (el nostre Dijous Gras) menjant amb fruïció truites de llonganissa i menjar blanc, ja que sabien que d'aquí a pocs dies després començaria un rigorós dejú durant el qual ni tan sols els ous ni els lacticinis eren permesos; i està clar que es complia totalment. Per aquest mateix fet es celebrava amb joia el pas per la meitat de la Quaresma i el dimecres després del tercer diumenge sortia la mainada a serrar la vella (la Quaresma).

Aquest costum, que venia de vell antuvi, va durar, encara que en decadència, fins a la nostra Guerra Civil de 1936, i consistia a agrupar-se uns quants nois, que visitaven els seus parents i veïns amb una serra i un tronc i cantaven: "Serra, serra vella...", tot ballant després d'allò de "el Salis no té pa". Els visitats es veien obligats a obsequiar els visitants amb ous, fruita, formatge, galetes, etc., o bé amb uns calerons, amb la qual cosa, al dia següent, el dijous, els organitzadors de la gira preparaven una opípara berenada al Pinar de la Llosa, o en algun altre lloc ja assenyalat. Que encantadores resultaven, vistes a través del temps, aquestes tradicions ingènues! Quin contrast tan violent amb els nostres temps, en què sembla que l'home no sigui mai nen.

Si el temps de Quaresma ha estat sempre de tradicions costumistes, la darrera setmana (és a dir, la Setmana Santa) n'havia vist arrelar una infinitat. Plenes de totes les gammes i matisos. Des de les autènticament pietoses com portar espelmes per fer llum al Monument o anar a buscar aigua beneita el Dissabte Sant, fins l'exhibicionisme infantil del Diumenge de Rams; des de l'íntimament familiar "d'anar a plegar la mona" fins l'extravagant de "matar jueus". D'aquesta darrera parlarem.

Tots els xicots del poble, pocs en devien faltar, es reunien a l'església armats amb els seus corresponents "petadors" (culates de fulles de palmera); en arribar el moment indicat i col·locats en dues fileres a tot el llarg del passadís central de l'església la quitxalla deixava anar els seus impulsos contra el paviment

En l'argot costumista cambrilenc s'anomena "matar jueus" a aquesta sèrie de sorolls més o menys prescrits per la solemne litúrgia catòlica d'aquests dies sants. I així veiem que, en finalitzar el cant del Miserere amb la corresponent oració en els laudes del Dijous Sant, es fa una mica de soroll amb els llibres o d'altres objectes exprés per a cada cas, els carraus, per exemple. Antigament es celebraven a la nostra parròquia amb tota solemnitat els oficis de Tenebres del Dimecres, Dijous i Divendres Sant. Tots els xicots del poble, pocs en devien faltar, es reunien a l'església armats amb els seus corresponents "petadors" (culates de fulles de palmera); en arribar el moment indicat i col·locats en dues fileres a tot el llarg del passadís central de l'església la quitxalla deixava anar els seus impulsos i tota la resta... Imagini-s'ho el lector... Que content deuria quedar el rector l'any que no havia de canviar les lloses del temple!

Això era el Dimecres i el Divendres, ja que el Dijous, per respecte al Senyor reservat a l'urna del Monument, es celebrava la mateixa cerimònia al pati exterior de l'església. L'apoteosi final venia el Dissabte de Glòria, quan en sonar l'alegre repic de les campanes la turbamulta infantil s'escampava pels carrers del poble, i picava amb totes les seves forces les portes de les cases. És clar que totes les tradicions tenen un origen raonable i lògic, i aquesta el té en la crida a l'alegria joiosa de la Pasqua! És clar que d'una crida a un terratrèmol...!

Resta, encara, per esbrinar el significat de la frase amb què s'anomenen tots aquests sorolls: "matar jueus'. Deu tenir el seu origen en alguna mare que devia dir al seu fill: "Pica fort, fill meu, que així mataràs els jueus que varen fer patir Nostre Senyor"? Pel que fa a això, perdoneu l'incís, em ve a la memòria aquella anècdota, força graciosa encara que sigui molt coneguda i rigorosament històrica, d'aquell cambrilenc que, en trobar el seu fill i dir-li que anava a "matar jueus', li explicà: "Mira, xiquet, més val que vagis cap a casa, perquè en aquest món encara no saps de qui t'has de veure goig."

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques