Estampes cambrilenques / Març de 1985

El costumari forma part de la mateixa ànima del poble. És com el solatge que va deixant el vi bo, les mares de la bóta. És aquella manera de fer de la gent d'un poble establerta per un llarg ús. Evidentment, els costums són canviants per tota una sèrie de condicionaments.

L'evolució dels pobles, els mitjans tècnics, una economia més o menys desenvolupada, la instrucció de les masses, els avenços en els camps de la informació, de les comunicacions, dels transports i una llarga corrua de qüestions fan que unes maneres de fer que avui són vàlides no ho siguin demà, i que unes coses que avui són impensables demà puguin ser d'ús comú perquè s'han inventat, descobert o posat en marxa uns mitjans o uns esquemes del tot imprevisibles en un moment donat.

Per això uns costums es perden, perquè deixen de rebre el suport que els donava vida i uns altres es conserven perquè encara hi ha unes motivacions vàlides, o almenys acceptables, pel comú de la gent. I això en un ample ventall de camps.

En altres ocasions hem parlat dels costums, especialment d'aquells que estan lligats a unes determinades èpoques de l'any o a unes celebracions festives concretes. Hem parlat de les del cicle nadalenc, de les del Carnaval, de les de Quaresma i Setmana Santa, Fira-Barris, Sant Joan, Festes Majors, etc. Certament, en el nostre costumari encara queden coses per comentar, tot i que el costumari és específicament limitat, ja que moltes coses que fem a Cambrils com de costum tradicional són també costums dels pobles veïns i fins i tot, en sentit més ample, de la comarca.

El pa, l'aliment més popular anys enrere i del qual avui hi ha gent que ni el tasta (fins i tot hi ha qui en fa escarni, pel mateix motiu de ser un article certament essencial), havia fet que entorn d'ell s'establissin tota una sèrie de costums, que avui, pràcticament, han desaparegut

Avui potser serà oportú parlar dels costums relacionats amb el menjar. És un tema amplíssim que segurament no esgotarem. I té la particularitat, com dèiem abans, que també en aquest camp uns costums es perden i uns altres es conserven. Es conserven, per exemple, menjar crema per Sant Josep, el menjar blanc a la Quaresma, la mona per Pasqua, panellets per Tots Sants, torrons per Nadal... En canvi, s'han anat perdent bastant els bunyols de Sant Antoni, la coca amb farina, les borranyes, els cargols per la Fira...

El pa, l'aliment més popular anys enrere i del qual avui hi ha gent que ni el tasta (fins i tot hi ha qui en fa escarni, pel mateix motiu de ser un article certament essencial), havia fet que entorn d'ell s'establissin tota una sèrie de costums, que avui, pràcticament, han desaparegut. El pa mai es comprava pel dia, com es fa avui; les famílies, encara que només fossin dos o tres de colla, l'anaven a comprar a mitges arroves i a arroves (una arrova, aquí a casa nostra, eren deu quilos). Els masovers, que no venien massa sovint al poble, i els pescadors, que mai no sabien si a la nit estarien en condicions de retornar a port, acostumaven a comprar-ne dues arroves. El pa, sempre, i com que difícilment les peces feien el pes just, hom donava la 'torna', que era un bocí de pa que anivellava la pesada i que feia il·lusió a les criatures, especialment si era en forma de panet petit o si a la seva elaboració s'havia donat un cert to 'artístic' (barret de capellà, cargol, etc.).

A les cases ja hi havia un lloc determinat on es posava una post de fusta en la qual s'anaven arrenglerant els pans; precisament d'aquí ve la dita tan popular, encara que molta gent n'ignora l'origen i el significat, de "no hi ha un pa a la post" quan es vol significar el cas de necessitat o de misèria

A part que el pa ja es comprava en quantitat, encara el cap de casa o la mestressa tenia bona cura d'eixugar-lo només amb la finalitat que si era una miqueta dur no se n'abusés en el consum. Per això a les cases ja hi havia un lloc determinat on es posava una post de fusta en la qual s'anaven arrenglerant els pans; precisament d'aquí ve la dita tan popular, encara que molta gent n'ignora l'origen i el significat, de "no hi ha un pa a la post" quan es vol significar el cas de necessitat o de misèria. Si per aquelles coses, en anar a comprar el pa, aquest era calent encara, la mestressa tenia bona cura d'anar a casa la veïna amb una pregunta que era clàssica: "Em pots canviar un pa calent per un de fred?" I, si tant s'assecava, s'aprofitava per fer-ne sopes, aliment també molt popular abans. Qualsevol menja era bona per a aprofitar el caldo i fer sopes. Es feien sopes de fesols, amb brossa (només les grans diades), de bròquil, de farigola, d'ou, de peix (normalment de crancs), d'all, de ceba...

El pa, pel mateix fet de ser un aliment bàsic, anava del lloc més alt al més baix de l'escala de valors. En el primer aspecte era fins i tot venerat: es beneïa per Sant Blai i era costum (que es conserva encara avui en moltes famílies) de fer una creu a la sola de la peça amb el mateix ganivet o amb la mà abans d'encetar-la. També era costum de besar-lo quan en plegaves un bocí que t'hagués caigut a terra; també es besava la llesca de pa que es lliurava a un pobre captaire que te'l demanava per amor a Déu. En l'altre aspecte, els rosegons secs es donaven al bestiar i era costum, ben curiós per cert, en la pagesia d'anar 'a captar' un bocí de pa a casa d'un veí quan hom comprava una mula o un altre animal de tir o de conreu, perquè deien que això 'donava sort' i l'animal vivia anys i amb salut. També s'acostumava a donar pa sucat amb vi a les lloques, quan aquestes covaven els ous, perquè les mestresses deien que aquest aliment augmentava la calor de les gallines.

En un to despectiu hi havia qui deia que un treballador podia passar amb pa i ceba. I els pobres delinqüents que eren agafats fent alguna malifeta important, hom els condemnava a pa i aigua. I aquells que, per qüestions d'enveges, malvolença o d'altres sempre injustificades, se'ls extorquia o se'ls feia la vida impossible, es deia que se'ls prenia el pa de la boca.

L'anecdotari i el refranyer de la nostra terra són rics en matèria de menges i també, concretament, del pa. No ho podem esgotar en tan poc espai; avui no hem pogut parlar més que del pa i encara que d'altres vegades hem escrit sobre menjars, el tema no s'ha exhaurit, i potser un altre dia hi tornem. Precisament perquè el menjar és un element del qual no podem prescindir i perquè han menjat i menjaran des del nostre pare Adam fins al darrer home que viurà a la fi dels temps, el tema és pràcticament inesgotable, tant si ho considerem des de la visió de la diversitat i preparació de tot l'amplíssim ventall de menges (siguin aquestes de caire tradicional o revestides d'aquell 'tic' d'esnobisme que tant atrau la gent d'avui, que sembla que considera poc menys que inacceptable menjar dos dies seguits una mateixa menja) com si ho considerem des del punt de vista del costumari i de la tradició. En tot hi ha molt camp per córrer.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques