Estampes cambrilenques / Abril de 1958

Carles de Viana, fill primogènit del rei de Navarra (i després d'Aragó) Joan II i de Blanca de Navarra, va néixer a Peñafiel el 29 de maig de 1421.

Morta Blanca, Joan II esposà Juana Enríquez, dona entremetedora i cruel, fet a partir del qual van començar els infortunis del desgraciat príncep, fruit de les fortes desavinences entre pare i fill, promogudes i acuitades per la madrastra. El rei va arribar a desheretar el príncep Carles i, aleshores, ell es va rebel·lar contra el seu pare i inicià una lluita sagnant que va posar en peu de guerra tot Catalunya, la qual era, decididament, partidària del príncep.

El cronista, Guillem de la Bruna, que narra les jornades d'aquest viatge, ens diu que a les set de la tarda del dissabte 8 de març entrava Carles a Cambrils

Joan II va aconseguir capturar el seu fill i, el 2 de desembre de 1460, el va empresonar i el va anar traslladant, successivament, del castell d'Aitona al d'Ascó i d'aquest al de Morella (Castelló). Les Corts de Lleida i els representants de Fraga es van apressar a demanar la llibertat del príncep; ben poc després es revoltava Catalunya i, davant l'amenaça que Mallorca, Còrsega i Sicília s'hi afegissin, Joan II es va veure obligat a alliberar el seu fill (25 de febrer de 1461). Carles va travessar triomfalment Catalunya per anar a Barcelona enmig de rentusiasme popular, aclamat com a lloctinent general del Principat i successor legítim de tots els regnes d'Aragó.

En aquest viatge triomfal per terres catalanes, el príncep de Viana va passar per Cambrils. El cronista, Guillem de la Bruna, que narra les jornades d'aquest viatge, ens diu que a les set de la tarda del dissabte 8 de març entrava Carles a Cambrils, "acompanyan lo dit senyor CXV homens d'aquells que havien pres sou. I eren de Tortosa molt polida gent e bé armats”.

El cronista no en diu res, de l'estada, i nosaltres quasi li ho agraïm, ja que ens dóna peu a fer volar la imaginació i podem traslladar-nos, in mente, a aquella tarda primaveral de 1461 i a aquell Cambrils de reduïdes dimensions, envoltat per fortes muralles i vetllat per esveltes torres emmerletades, com ens el presenta F. Vall, amb els seus carrers guarnits i el seu petit nucli de veïns (segurament no n'hi hauria, en aquelles dates, més de 800) aclamant frenèticament el jove príncep, de qui, com bons catalans, eren decidits partidaris. De nit es deurien encendre grans foganyes i les teieres, carregades de l'espetarregant combustible, il·luminarien fantasmagòricament els carrerons estrets del barri antic, l'únic que hi havia en aquells temps a la nostra població. Les festes deurien durar fins ben entrada la nit, i el matí següent la nostra església es vestiria amb els seus millors guarniments per acollir la presència, cristianament devota, del pietós Carles de Viana, acomodat sota sever dosser de domàs carmesí.

Oïda la santa missa, el príncep sortí de la nostra vila perquè, segons ens conta l'esmentat cronista, "demà diumenge tiraran a Tarragona".

Com hem dit anteriorment, la seva entrada a Barcelona va ser apoteòsica i, perquè no hi hagués res que enterbolís la felicitat i l'alegria del poble, la Generalitat va humiliar prèviament l'orgull de Joan II i de la seva esposa fent-lo signar la denigrant obligació de no tornar a posar els peus en territori català.

Malgrat tot, la felicitat en aquest món dura poc. I així va ocórrer al malaguanyat príncep, el qual, en aquell mateix any de triomfs, moria santament el 23 de setembre a la ciutat comtal, enverinat, segons alguns, pel metge Joan Verach en complicitat amb la reina Juana Enríquez, i, segons els altres, en la versió històricament més acceptada, víctima de la tuberculosi als quaranta anys d'una vida agitada i desgraciada.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques