Estampes cambrilenques / Abril de 1987

Per fi ha esclatat en públic la tempesta que feia dies es venia covant com a resultat de la venda d'una bona colla de feixos de l'arxiu del Jutjat de Pau de la vila, feixos que comportaven una molt considerable quantitat de quilos de paper que, per altra part, representen centenars i centenars de documents. La cosa s'ha convertit en un escàndol quan les emissores de ràdio n'han donat referència i l'Agència EFE l'ha passat als diaris que cobreix. "El Periódico", "Avui", "Diari de Barcelona", "Reus diari", "Diari de Tarragona" i d'altres n'han donat notícia exposant el nombre dels documents (uns set-cents), el preu pagat pel drapaire, a qui van ser venuts i les dates d'origen: segona meitat del segle XVIII i al llarg del segle XIX, a més d'alguns més moderns.

En el que no estaven d'acord els comentaristes és d'on va sortir l'ordre de desfer-se dels documents; però el fet real és una desfeta i un greuge al poble de Cambrils, que ha vist amb pena com era lliurada a la destrucció una part de la seva documentació històrica a preu de paper inútil.

Amb posterioritat a la Setmana Santa, en el curs de la qual es va esbombar la notícia, es va convocar una roda de premsa a escala reduïda (a la qual la nostra revista no va ser convidada), en el curs de la qual el jutge, Ferran Vidiella, va dir que ni l'alcalde, ni l'Ajuntament tenien res a veure amb l'assumpte i que ell, i d'això se'n feia responsable, assessorat pel secretari del Jutjat, va donar l'ordre de cremar-los.

El fet real és una desfeta i un greuge al poble de Cambrils, que ha vist amb pena com era lliurada a la destrucció una part de la seva documentació històrica a preu de paper inútil

Com que vaig queixar-me d'aquesta desconsideració amb la nostra revista, a les poques hores se'm feia a mans la nota feta pública pel Jutjat, acompanyada d'una carta exculpatòria de l'alcalde. En aquesta nota el jutge diu que: "Estava fent-se el trasllat de la documentació de l'arxiu del Jutjat, als nous locals situats al carrer del cardenal Vidal i respecte als papers que hi havia a l'habitació del corredor pertanyents al Jutjat, el senyor Jutge va preguntar al secretari senyor Carlos Velilla què es feia amb aquests documents i el Secretari del Jutjat va contestar que per la seva antiguitat i condició es podien cremar. Aleshores els membres de la Brigada que intervenien en el trasllat li van preguntar al senyor Jutge si els podien vendre a un drapaire, cosa que el senyor Vidiella va dir que no hi havia inconvenient. Afegeix que el Sr. Batlle ni cap altra persona de l'Ajuntament van tenir cap intervenció en aquest assumpte i que per tant les imputacions que fa la premsa són falses."

Així tot ha quedat molt fi i molt diplomàtic; les responsabilitats han estat ben delimitades i queda clar que s'ha actuat dins la legalitat, segons la qual es veu que, quan els papers tenen uns certs anys, fent de què es tracti pot desfer-se'n perquè legalment són caducats".

Però és aquí on en consciència ens sembla que cal fer unes obligades consideracions. No hi entenc, en lleis, però em penso que tota persona èticament ben formada estarà d'acord amb mi en el principi que no tot el que és legal és permissible o, almenys, és el més bo. En l'antigor, els escribes i fariseus de què ens parla la Bíblia eren, pel que sembla, més legalistes que la mateixa llei i, no obstant, tot sovint Jesús els deia que eren uns hipòcrites i uns sepulcres blanquejats. Tots sabeu que massa vegades ens aferrem a la 'lletra de la llei' i en bandegem l'esperit que és, al cap i a la fi, el que val i és positiu.

A Cambrils, en aquest sentit, som uns desgraciats perquè els nostres arxius s'han vist massa vegades depredats, unes vegades per guerres i revoltes i altres perquè "s'ha hagut de fer lloc". No, no és aquesta la primera vegada que ha sortit la documentació dels arxius de Cambrils per fer cap al drapaire. És cosa històricament demostrada.

El senyor jutge diu, almenys així ho reflecteix la premsa (vegeu "Diari de Tarragona", 23 d'abril), que els documents venuts al drapaire "no tenen cap valor històric". Ens sap greu estar en desacord amb el senyor jutge, però el que nosaltres diem és que tota documentació, més o menys antiga, escrita cal·ligràficament i amb caire de document públic o privat, individual i únic, és vàlida de cara a la història del poble i s'ha de respectar i guardar, perquè sempre hi pot haver l'estudiós que en sabrà treure profit.

No he tingut ocasió de fullejar aquesta documentació, però, diguin el que diguin aquests papers, estic segur que d'un estudi aprofundit, una vegada laboriosament classificats i ordenats, en podria sortir més d'una tesi doctoral o més d'un treball de l'ordre que reclamen les bases dels Premis d'Assaig que tan encertadament convoca l'Ajuntament des de fa uns anys. En els arxius, senyors, en molt pocs casos hi ha documents inútils i "sense valor històric".

A Cambrils, en aquest sentit, som uns desgraciats perquè els nostres arxius s'han vist massa vegades depredats, unes vegades per guerres i revoltes i altres perquè "s'ha hagut de fer lloc". No, no és aquesta la primera vegada que ha sortit la documentació dels arxius de Cambrils per fer cap al drapaire. És cosa històricament demostrada. I això només vol dir una cosa i és el poc interès que d'una manera continuada hi ha hagut a Cambrils per la conservació dels nostres arxius, per tenir-los en les condicions d'integritat, dignitat i seguretat que requereix el lloc on es guarda tot allò que representa i és la història del poble. Certament, no tots els documents que s'hi guarden tenen la mateixa importància, però en el seu conjunt tots en tenen en un grau altíssim.

Creiem que hi ha dos factors que influeixen en el poc afecte que tenim als nostres arxius: la poca gent que en fa ús i el poc espectaculars que són les inversions que s'haurien de fer per tenir-los una mica com Déu mana. Ningú no em negarà que és molt més rendible, políticament i en altres sentits, la construcció d'un camp d'esports, per posar un exemple qualsevol, que condicionar degudament un arxiu. Però avui està clar i ben demostrat que a Cambrils hi ha diners per a tot, fins i tot per a les coses més inversemblants, i l'Ajuntament els gasta pròdigament. Això és inqüestionable. Haurem de demanar almoina per condicionar els arxius locals? Haurem de fer cursets especials perquè ens deixin clar què vol dir la paraula Cultura, així, amb majúscules?

Perquè el que és cert és que aquesta paraula, avui, omple la boca de molta gent, però massa vegades em recorda l'acudit aquell de la `democràcia', de la qual el subjecte deia "que no sabia què era, però que sabia que se n'havia de tenir".

Esperem, confiem que a la fi se'ns obrin els ulls i tinguem pietat de la cendrosa de la nostra cultura, que són els arxius. Vendre els documents de l'arxiu al drapaire, al frec del segle XXI, és inconcebible i és un crit que clama al cel. A veure si amb aquest crit se'ns treu la son dels ulls i veiem clar el camí a seguir perquè mai més ens haguem d'avergonyir davant de tot el país.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques