Estampes cambrilenques / Abril de 1993

Ja fa temps, més de vint anys, l'octubre de 1972, que en el titular d'una 'estampa' em preguntava públicament si hi havia alguna relació entre Cambrils i Scala Dei, el famós monestir, i, mentre deplorava l'estat d'abandonament en què llavors es trobava l'històric recinte, feia una relació dels documents que havien llegat els frares de la cartoixa al municipi de Cambrils, enregistrats a l'arxiu de la Casa de la Vila, i sembla que potser irremeiablement perduts, si no surten embolicats en alguns dels lligalls que van d'Herodes a Pilat, fins que l'arxiu trobi en un definitiu i ben disposat lloc d'ubicació l'espai adient per a la seva conservació i disponibilitat de consulta, o, si no sorgeix cap miracle, en les cremes de documents que va sofrir el poble durant les guerres carlines, o potser en les diverses vendes o 'regals' fets als drapaires en més d'una ocasió, ben lamentables per cert, i d'una manera força irresponsable. La relació figurava en els manuscrits de l'historiador Josep Serra i Dalmau, que en feia una transcripció sense comentaris, només dient que "aquesta nota l'hem copiada, quasi al peu de la lletra, d'una senzilla nota escrita en dos fulls de paper que hi ha a l'arxiu”, tot afegint que "el que desgraciadament no havem trobat és cap dels documents que en ells es mencionen, els quals documents, el mateix que molts altres, han desaparegut per ignorància o amb malícia".

Tots sabem com els grans cenobis, les ordes religioses i les mitres estaven lligades al poder temporal, i moltes vegades potser es preocupaven més de les economies i dels béns de què eren propietaris que del seguiment de la doctrina evangèlica, sense voler dir que aquesta fos descurada del tot i encara que no podem jutjar els fets d'aquell temps amb uns ulls d'avui; per la història sí que podem deduir que, almenys, les preocupacions per les coses de la terra i per les del cel eren compartide

Avui, vint anys no han passat debades, les restes del monestir han passat de mans privades a organismes oficials que han tingut cura, de moment, d'esbrossar el recinte, netejar-lo d'esbarzers i flora boscana, treure les restes de terra i enderrocs acumulats i deixar-lo en condicions perquè pugui ser visitat sense necessitat que a un hom se li enrojolin les galtes de vergonya davant de tanta deixadesa. Ho vaig poder comprovar l'any passat en una nova visita que vaig fer-hi en ocasió de la presentació del llibre d'Ezequiel Gort, Història de la Cartoixa de Scala Dei, una obra excel·lentment documentada i escrita amb l'erudició i l'elegància de què sempre dóna mostra el seu autor, doctor en Geografia i Història i bon coneixedor de les nostres comarques. El llibre va ser editat per la fundació Roger de Belfort i és una obra extensa, de més de quatre-centes cinquanta pàgines.

En els diferents apartats d'aquesta interessant història es troben força dades i dates que fan llum als interrogants que més amunt apuntàvem, però que en la seva majoria fan referència a la lleuda, rendes censals, drets i donacions, com ja fiem notar en 'l'estampa' a què ens hem referit. Tots sabem com els grans cenobis, les ordes religioses i les mitres estaven lligades al poder temporal, i moltes vegades potser es preocupaven més de les economies i dels béns de què eren propietaris que del seguiment de la doctrina evangèlica, sense voler dir que aquesta fos descurada del tot i encara que no podem jutjar els fets d'aquell temps amb uns ulls d'avui; per la història sí que podem deduir que, almenys, les preocupacions per les coses de la terra i per les del cel eren compartides. En aquell temps i durant molts segles, XIV i següents, i fins ben entrat el dinou, els grans monestirs eren rics, amb tota mena de béns patrimonials.

Només referint-nos a Scala Dei, Gort diu que el monestir tenia cases, a part de Tarragona, també a Lleida, Reus, Prades, Barcelona i Girona, i també béns en forma de terra, molins, boscos i d'altres a llocs com Arbolí, la Febró, Cornudella i Siurana. A més d'una jurisdicció directa sobre els pobles que componien el Priorat.

Però no era només això. Els donatius i deixes sovintejaven; la bona gent creia que donant diners compraven el cel i no creiem que es fessin molts esforços per tal de desfer el malentès. Llavors, amb aquests diners es compraven drets i censals que acostumaven a donar bons rèdits, i els monestirs i els prelats podien seguir comprant i fent que la bola es fes cada vegada més grossa.

Cada època de la història ha tingut les seves pròpies línies econòmiques, i en aquest aspecte Gort ens diu que "cal destacar la qüestió dels censals com a forma de procurar-se unes rendes fixes anuals". Els censals, en Dret Civil, poden definir-se com l'obligació que té una persona de pagar indefinidament una pensió anual a una altra i als seus successors, en virtut d'un capital rebut per qui la contrau, comptant, però, que aquesta obligació és redimible per qui n'és titular. Aquesta és la teoria; però a la pràctica, en els temps que comentem, més aviat de vaques flaques, els censals s'eternitzaven i moltes vegades, a Cambrils en tenim força exemples, el censaler es quedava amb la propietat de terres o cases, i es donava també la particularitat que, algun cop, el censal només donava per cobrir els baixos o alguna dependència de la finca; així, un propietari podia tenir una habítació dins de la casa del veí o una quadra a la casa circumdant.

La lleuda per tal de gravar les mercaderies que eren transportades pel camí públic que anava des de Móra i Gracia fins a Cambrils, per continuar després cap a Barcelona havia de pagar-se al batlle reial de Cambrils que, naturalment, devia representar el monarca. Sembla que el monestir de Scala Dei va adquirir aquests drets sobre la lleuda l'any 1370, i a partir d'aquest moment hi hauria persones contractades pel prior que s'encarregarien del cobrament d'aquest tribut

Així, doncs, aquesta era una de les formes més comunes de proveir l'economia del monestir, i Gort diu que entre la documentació ha localitzat "uns seixanta llocs, escampats pel Camp de Tarragona, les muntanyes de Prades, el Priorat, la Ribera d'Ebre, les Garrigues, el Segrià, l'Urgell..., però probablement van ser moltes més de seixanta les localitats que a la pràctica figurarien a la nòmina de Scala Dei".

Una altra de les fonts d'ingressos de la cartoixa, a partir de la segona meitat del segle XIV, van ser els drets sobre la lleuda del Camp de Tarragona. Sobre aquesta qüestió de la lleuda també vaig escriure una 'estampa' el mes d'octubre de 1975, en la qual em referia a l'establiment de la lleuda fet pel rei Jaume I l'any 1258 per tal de gravar les mercaderies que eren transportades pel camí públic que anava des de Móra i Gracia fins a Cambrils, per continuar després cap a Barcelona. La lleuda havia de pagar-se al batlle reial de Cambrils que, naturalment, devia representar el monarca. Sembla que el monestir de Scala Dei va adquirir aquests drets sobre la lleuda l'any 1370, i a partir d'aquest moment hi hauria persones contractades pel prior que s'encarregarien del cobrament d'aquest tribut, el pagament del qual, com tots els altres en tots els temps, era força impopular, de manera que, qui més qui menys, tothom feia de manera d'esquivar-lo; això va ser ocasió de no poques raons i plets, inacabables molts d'ells, i així la qüestió de la lleuda i les dificultats de cobrament encara subsistien l'any 1514, durant el qual el prior Joan Ros va fer gestions davant del rei Ferran el Catòlic perquè concedís a Scala Dei un nou privilegi sobre la lleuda, cosa que va aconseguir. Es van concretar els llocs en què aquesta havia de cobrar-se, entre els quals novament hi era Cambrils, a més del terme de Vilagrassa, damunt del qual el monestir hi tenia drets directes. Mes les dificultats pel cobrament van continuar i per aquesta raó sovintejaven les topades entre els pagesos i els frares, originades pels fraus dels uns i les exigències dels altres. I també plets que acabaven, normalment, amb sentències favorables als cartoixans. Així trobem sentències contra la vila de Cambrils el 1545 i el 1546. També va haver-hi friccions entre els frares i els pescadors sobre el preu del peix que els primers compraven a la costa.

Finalment també cal parlar, encara que sigui molt breument, dels capbreus, que eren com una espècie de registre de drets amb la finalitat d'evitar les prescripcions. En aquest aspecte, doncs, tenim constància que des del monestir s'ordenà la capbrevació dels drets sobre Cambrils el 21 de març de 1628, i el 30 de març a Montbrió, que feia poc temps que s'havia segregat de Cambrils, i als Teixells, i el 3 d'abril a Vilagrassa.

Amb tot això ja es veu que sí que hi havia hagut relació entre Cambrils i Scala Dei, i força!

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques