Article publicat a Revista Cambrils el mes de setembre de 1998
La nostra revista
Estampes cambrilenques / Setembre de 1998
No és gaire corrent que nosaltres mateixos parlem de la Revista, però sempre hi ha excepcions. Són cinc les vegades, i amb aquesta la sisena, que en els respectius quinquennis he fet comentaris sobre la publicació: 20 anys, 25, 30, 35 i 40 anys han estat objecte d’una glossa per la meva part. Ara, sincerament, m’havia fet el propòsit de no tornar a insistir-hi perquè, vulguis o no, en tot o en part, la paràfrasi ha de ser semblant.
Però, a l’hora de la veritat, en commemorar-se aquest mes (setembre de 1998) el 45è aniversari de l’aparició per primera vegada de la nostra revista, he decidit de trencar el primigeni propòsit i tornar a insistir sobre el tema. Principalment per dues raons, una de tipus personal i una altra d’evocació.
La primera és que el més segur és que sigui la darrera vegada que ho pugui fer. A la meva edat és difícil afegir-hi quinquennis i, encara que la vida i la mort són en mans de Déu, tampoc no és convenient de fer propòsits a llarg termini. Com tampoc no és fàcil d’endevinar si, en cas de continuar viu, tindré possibilitats o ganes d’escriure. Aprofitem-ho, doncs, ara.
No m’ha passat mai pel cap, cosa que d’altra banda no seria difícil, de fer el recompte de les persones que, d’una o altra manera, han col·laborat en la confecció de la Revista a partir d’aquell estiu del 1953 en què va gestar-se la seva publicació. Amb tota seguretat més d’un centenar llarg
La segona raó és l’evolució extraordinària que ha fet la Revista aquest darrer quinquenni i fins i tot abans. Evolució, naturalment, cap a bé. Si ho mirem objectivament ens adonarem que en el curs dels seus 45 anys de vida la Revista sempre ha caminat cap endavant. Només cal que hom miri, en cas de tenir-la, tota la col·lecció des dels seus inicis i ben clarament es podrà observar com, això sí, a poquet a poquet, ara augmentant les pàgines, ara millorant el contingut, ara augmentant-ne la part gràfica, ara introduint-hi el color i així podríem continuar, la nostra publicació ha fet la seva via, potser només amb la part fosca dels seus anys d’interrupció entre el 1965 i el 1971.
Però també cal reconèixer que ha estat en els darrers anys que ha anat avançant a pas de gegant. La direcció d’en Josep M. Ferrando, persona jove i il·lusionada, la renovació de la quasi totalitat del cos de redacció, amb personal ampli, jove i ben preparat, una economia sanejada i uns mitjans tècnics absolutament posats al dia, han donat els seus fruits i d’això n’ha pervingut el reconeixement de la tasca ben feta a dos nivells: el popular i l’oficial. Les subscripcions i la venda de la Revista han anat augmentant i els premis, importants, han estat abundants: Premi Ventura Gassol 1993, Premi Avui 1994, altra vegada el Ventura Gassol el 1996 i el que és el més important de tots, el Tasis-Torrent, el 1997, atorgat per la Diputació de Barcelona a la millor revista que s’edita a tot Catalunya. Això ens estalvia de fer més comentaris. La Revista avui té una perspectiva falaguera i més si es posen en joc la voluntat de millora —la voluntat humana, volem dir—, que hi és, i la tècnica que cada dia avança d’una manera del tot imprevisible.
Aquesta és la realitat del moment a la nostra publicació. Però tampoc ens resistim en aquest moment joiós d’un aniversari important, preludi d’un relativament proper mig segle de permanència de la Revista en el context social de Cambrils, d’evocar la tasca que en el seu desenvolupament han realitzat molts cambrilencs al llarg d’aquests 45 anys, sense desmerèixer tampoc l’aportació que han fet persones potser no nascudes a Cambrils però que sí que han estimat el poble i han apreciat la funció que la nostra revista ha tingut i té en el camp de la cultura, de la informació i del desenvolupament general de la vila.
No m’ha passat mai pel cap, cosa que d’altra banda no seria difícil, de fer el recompte de les persones que, d’una o altra manera, han col·laborat en la confecció de la Revista a partir d’aquell estiu del 1953 en què va gestar-se la seva publicació. Amb tota seguretat més d’un centenar llarg. Amb aportacions esporàdiques uns, amb seccions fixes uns altres, uns que han perseverat anys i panys, altres que s’han cansat aviat i uns tercers que no s’han fatigat mai. Entre tots, però, ho hem fet tot i, cal dir-ho per als que potser no ho saben, sempre i del tot desinteressadament, sense cap altre objectiu que servir el poble. S’ha de reconèixer el mèrit que això té, d’una manera especial avui que tot està materialitzat i la frase de servir el poble surt a cada pas, sense dir, però, que és un servei pel qual es cobra una compensació.
Cal remarcar també que, tot i ser veritat això que entre tots ho hem fet tot, hi ha persones que s’han hagut de responsabilitzar d’anar al davant i donar la cara davant l’Administració i la burocràcia, davant l’empresa a qui s’havia atorgat la impressió i davant els subscriptors i els lectors. Aquestes persones han sigut els directors. Un càrrec que mai no s’ha tingut com el que mana sinó que generalment s’ha compartit polsant l’opinió dels redactors i col·laboradors a fi de consensuar en el possible l’orientació i el treball.
El temps no passa en va i, déu-n’hi-do, 45 anys. Per això, de tota aquella gent a qui més amunt ens referíem, un bon nombre s’ha anat quedant pel camí.
D’entre aquests darrers cal fer esment dels dos directors que ja ens han deixat. En Ramon Mauri i Piñol, bon col·laborador dels primers temps, especialment en temes relacionats amb la mar, i l’Emili Teixell i Moretó, del qual el mes que ve s’acompliran els 25 anys de la seva mort, l’octubre del 1973. L’Emili Teixell era un home molt lligat a La Salle com a congregant marià. Després, en fundar-se l’Associació d’Antics Alumnes l’any 1953, va involucrar-s’hi en diferents aspectes, un dels quals va ser la Revista, en la qual hi va col·laborar molt, especialment en la secció d’esports, activitat que l’entusiasmava. Quan l’any 1965 la Revista va començar a fer aigües per diferents motius, l’Emili va intentar per tots els mitjans que això no succeís, sense, però, assolir-ho. Van ser sis anys o quasi d’incerteses, de converses i d’intents en els quals l’Emili sempre va anar al davant, movent tots els fils, fins que el maig del 1971 i sota la seva direcció la Revista emprenia aquesta tercera etapa que tots esperem que sigui la definitiva. L’Emili, gran persona, bon treballador i realment enamorat del seu Cambrils, va tenir i mantenir en tot moment la intuïció que la Revista era una de les grans conquestes del Cambrils de la segona meitat del nostre segle i que, per damunt de tota mena de dificultats, calia mantenir-la i millorar-la. Com n’estaria, de content, si pogués veure els canvis positius que ha fet la Revista en aquests 25 anys que fa que ens va deixar físicament però no en el record, que mantenim ben viu tots aquells que vam tenir la sort de tractar-lo i estimar-lo.
45 anys de la Revista. Quin goig! Déu vulgui que la seva perdurabilitat resti garantida en el nou segle i el mil·lenni que comencem, per al bé de Cambrils i amb l’esforç i la bona voluntat de tots.