Estampes cambrilenques / Abril de 1990

M'he resistit sempre i conscientment, tot i els trenta-sis anys llargs d'escriure 'estampes', a fer comentaris o exposar opinions, fets o simplement casos relatius a la passada Guerra Civil, de 1936-1939. M'ha semblat sempre un tema delicat i susceptible d'interpretacions que fàcilment es podien fer anar cap a l'esquerra o a la dreta, ja que costa molt de mantenir l'equilibri, perquè les passions polítiques van ser fortes i han estat duradores. Van ser quasi tres anys de lluita fratricida, amb molta sang innocent escampada i molt de dol, portat amb més o menys resignació per un gran nombre de famílies del nostre país, dol del qual no es van escapar moltes llars de la nostra vila. I això pesa i frapa fort.

La guerra va començar amb una revolta militar contra el govern legalment constituït. Amb tots els defectes i mancances que vulgueu, però legalment constituït. I la revolta del 18 de juliol, per reacció i en cadena, va desfermar odis, injustícies, venjances, crueltat i barbàrie. En les 'dues Espanyes', això és indiscutible, i en totes dues la ceguesa i la bogeria va durar mesos, en una primera tongada d'irresponsabilitat col.lectiva, no pas de tothom, és clar!, però sí de grups nombrosos, que els anys han ajudat a qualificar d'incontrolats, i la cosa no es va apaivagar del tot fins que ja feia molts mesos que la guerra era acabada.

L'Església del nostre país, que va ser en el seu col·lectiu una de les víctimes principals de la revolta, encara que no del tot neta de culpa, ara comença a triar els que en aquells malastrucs anys van morir víctimes de la violència, aquells que d'una manera comprovada van donar la vida per l'únic i exclusiu fet de la seva fe cristiana

A un costat van rebre tota classe de persones, però especialment propietaris, executius, gent de professions liberals i persones d'orientació política dretana i, per sobre de tot, una veritable legió de sacerdots, religiosos, religioses, seminaristes i novicis i tots aquells que feien olor clerical. A l'altre costat també la fúria va caure indiscriminadament, però especialment sobre obrers, sindicalistes, empleats i gent que s'havia significat per la seva tendència esquerrana o simplement republicana i, a casa nostra, catalanista. No cal dir que en els dos costats hi va haver excepcions, moltes i de moltes classes. És impossible fer-ne una definició exacta, perquè la culpa, en els llargs anys de gestació de la batussa final, va anar molt repartida. A la banda republicana, potser per diferent visió política o afany protagonista, va rebre molta gent que havia fet pública professió d'esquerranisme radical, i a la banda `nacional' es van afusellar catòlics significats com Carrasco Formiguera, i fins i tot capellans i religiosos, sobretot al nord, on fàcilment podien ser acusats de separatistes només pels seus ideals nacionalistes. L'alcalde d'Azcoitia va expulsar del poble els germans de La Salle per considerar funesta la seva permanència a la vila, l'orientació de les seves ensenyances i la seva passada contaminació amb la política i els directius del Front Popular. I a casa nostra tenim l'exemple del cardenal Vidal i Barraquer. L'odi creat va ser molt profund.

Ha passat ja més de mig segle i la perspectiva panoràmica comença a permetre de mirar les coses amb més objectivitat i, encara que resta el solatge dels amargs records en moltes famílies, els treballs que els estudiosos han anat fent van donant llum a les pàgines d'una història que segurament mai no quedarà clarificada del tot.

I entre aquests màrtirs n'hi ha un, molt proper a nosaltres perquè va viure un temps a Cambrils, va trepitjar els nostres carrers i visità més d'una vegada les nostres esglésies. Es tracta del germà Jaume Hilari, que el papa Joan Pau II beatificarà a Roma el dia 29 d'aquest mes d'abril de 1990, segon diumenge de Pasqua.

L'Església del nostre país, que va ser en el seu col·lectiu una de les víctimes principals de la revolta, encara que no del tot neta de culpa, ara comença a triar els que en aquells malastrucs anys van morir víctimes de la violència, aquells que d'una manera comprovada van donar la vida per l'únic i exclusiu fet de la seva fe cristiana i del seu testimoni de vida religiosa exemplar, sense que s'hi interfereixin ni motivacions polítiques de cap classe, ni, menys encara, actuacions ni opcions antievangèliques. En aquest sentit, aquells que tenim conviccions cristianes sabem prou bé com és d'escrupolosa i primmirada l'Església quan es tracta de la glorificació dels seus fills, i potser encara més quan es tracta de proclamar un martiri per la causa de la fe.

I entre aquests n'hi ha un, molt proper a nosaltres perquè va viure un temps a Cambrils, va trepitjar els nostres carrers i visità més d'una vegada les nostres esglésies. Es tracta del germà Jaume Hilari, que el papa Joan Pau II beatificarà a Roma el dia 29 d'aquest mes d'abril, segon diumenge de Pasqua. Aquesta beatificació ha fet que a honor del germà Jaume Hilari m'hagi determinat d'escriure aquesta 'estampa', que excepcionalment ha fet memòria dels dissortats moments que ens va tocar de viure durant la Guerra Civil. De la seva vida exemplar, en donarem una succinta referència, advertint però el lector que no confiï de trobar-hi res d'espectacular, i menys de prodigiós. El seu pas per aquest món només va seguir camins de treball, d'obediència, d'humilitat i de confiança en Déu.

Manuel Barbal i Cosan, que aquests eren el seu nom i cognoms civils, va néixer a Enviny (Pallars Sobirà) el 2 de gener de 1898, fill d'una família molt cristiana i força nombrosa. Ell mateix, en els seus escrits, va fer una sucosa descripció dels seus pares: "El meu pare és un cristià exemplar i model de ciutadans honrats. És irreprotxable en la seva conducta, paraules i procediments. És prudent i moderat en parlar i d'un esperit molt observador... La meva mare era una santa. Era el tipus i model de la mestressa cristiana. Visqué sembrant arreu dolcesa i amor... era soferta sense límit. La font de tendresa que no s'asseca mai..."

El mes de gener de 1908 el petit Manel va ingressar a l'escola elemental i pensionat dels PP. Paüls de Rialb; un any després feia la Primera Comunió a l'església de Sant Pere de Llessui. Aviat van despertar-se-li ganes de lliurar-se a Déu plenament i de primera intenció va entrar al Seminari de la Seu d'Urgell amb l'ànim de seguir la carrera eclesiàstica. Dotat d'una bona intel·ligència, treia notes excel·lents i repartia el temps entre l'estudi, la pregària i la reflexió. Amb l'esforç va assolir un bagatge cultural molt ampli. Dominava perfectament la llengua catalana i també la castellana i la francesa. Era un treballador incansable i físicament era un jove ben plantat, alt d'alçada, més aviat prim, bru, mesurat en els seus moviments i senzill en el tracte.

Als setze anys van començar els símptomes de la pèrdua de l'oïda. Aquesta feixuga creu el condicionaria tota la seva vida. Precisament aquesta sordesa incipient va motivar la seva decisió de deixar els estudis del Seminari. Però la seva voluntat de lliurar-se a Déu el van fer cercar una congregació religiosa on poder desenvolupar els seus ideals, i va escollir l'Institut dels germans de les Escoles Cristianes, en el qual va entrar el 26 de setembre de 1916. Va passar uns mesos a Mollerussa per aprendre francès, va ser destinat l'any següent al noviciat d'Irun, on va prendre l'hàbit religiós el dia 24 de febrer de 1917 i va rebre com a religiós el nom de germà Jaume Hilari.

Se'ns acaba l'espai i no podem detallar massa. Després del noviciat va ser traslladat novament a Mollerussa, on va ser prop de cinc anys i mig, un any a Manresa, un altre a Mollerussa, un a Oliana i, a partir de 1926, a Pibrac (França) on, amb vint-i-vuit anys, va fer la professió religiosa perpètua. L'any 1934 va ser traslladat a Calaf, on ja no va exercir l'ensenyament ja que la seva sordesa s'havia fet progressiva, i no podia fer més que treballs manuals. El 13 de desembre d'aquell mateix anys va venir a Cambrils. A la Casa de Sant Josep cuidava del treball al camp i a l'horta, on va ser-hi fins el 17 de juliol de 1936, en què va sortir de Cambrils amb la intenció d'anar a passar uns dies a Llessui amb el seu pare i germans.

No va poder arribar-hi. Els esdeveniments es van precipitar i la revolta el va atrapar a Mollerussa, on va ser pres el dia 23. Dos dies després va ser traslladat a la presó de Lleida, on va restar reclòs més de quatre mesos. Fou traslladat a Tarragona el 5 de desembre i portat al vaixell Mahón, que servia de presó. A Tarragona va ser jutjat per un tribunal popular, el 15 de gener de 1937, que el va condemnar a mort, ja que de cap manera va permetre que la seva condició de religiós fos dissimulada. La sentència va ser executada a primeres hores de la tarda del dia 18 a la muntanya de l'Oliva, als afores de la ciutat.

Al seu pare va escriure: "No m'han acusat de cap càrrec. Sóc condemnat a mort només perquè sóc religiós. No ploreu..." Va manifestar palesament el seu perdó a les persones que l'empresonaren i a les que el van jutjar i condemnar a mort, i abans de morir va exclamar: "Morir per Crist és viure, nois."

Tenim dubte si havien estat a Cambrils sant Salvador d'Horta o sant Antoni M. Claret, però, segur, el germà Jaume Hilari és el primer cambrilenc, encara que només ho fos per un any i mig, que puja als altars. Alegrem-nos-en, i donem gràcies a Déu que tinguem a la vila un nou intercessor en el cel.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques