Ferran Esteve Dolcet (Reus, 1950) és un autor nascut a Reus i resident a la vila de Cambrils des de fa una trentena d’anys. Lligat des de fa més de sis dècades a la literatura i al món dels llibres, fa dos anys va capbussar-se de ple en el món de l’escriptura, presentant el seu primer llibre: On està el nord?. Enguany, però, ha decidit publicar –pocs dies abans de Sant Jordi— la seva segona obra: Sopar de tardor a París.

Revistacambrils.cat ha entrevistat l’autor d’aquestes 176 pàgines plenes d’intriga, casualitats, amors –i desamors— i, sobretot, d’estones ben divertides. Es veu des de lluny que al Ferran l’acompanya una llum mediterrània molt transparent, sobretot dins la mirada que se li entendreix quan comencem a tocar el tema que més l’apassiona: la literatura.

-Per començar i posar-nos una mica en context. Qui és Ferran Esteve?
 
Jo, de naixement, soc reusenc, però fa més de trenta anys que Cambrils va acollir-me com un cambrilenc més. Vaig néixer l’any 1950, en plena dictadura franquista, i la veritat és que el món de les paraules m’ha acompanyat sempre, tot i que vinc del món dels números, de les finances, la comptabilitat i les assegurances. Però he estat tota la meva vida un lector compulsiu. La veritat és que m’hagués agradat molt poder-me haver posat abans a escriure, però fa set anys, quan em vaig jubilar, vaig veure que aquell era el meu moment.

-Quina és la teva trajectòria?

El meu primer llibre –On està el nord?— es va publicar ara fa dos anys i es tracta d’un recull de reflexions ficcionades i motivades per experiències personals a través de la història del nostre país. Faig un recorregut llarg, des dels anys 50, per explicar anècdotes i sensacions que he anat sentint al llarg de la meva vida.
Ara m’he animat amb el segon. Feia uns tres anys que m’hi dedicava exhaustivament, i la veritat és que tenia ganes d’ensenyar-lo. Durant la meva vida també he anat escrivint molts relats curts, que ara per ara resten publicats al web de relats en català (https://relatsencatala.cat).
Tanmateix, voldria remarcar que també estic acabant un tercer llibre, que penso que sortirà a la llum cap al 2023.

-Llavors, per entrar en matèria: què ens trobarem a Sopar de tardor a París?

Aquesta és una història dolça, divertida i humana. És una novel·la coral de sis personatges amb històries entrelligades que s’acaben creuant durant un sopar a París. Ens toparem amb històries d’amor i de desamor, cops de sort, malícies,  intrigues, sorpreses i incògnites que les pàgines aniran desvetllant. El que a mi m’interessa és que el lector passi una estona divertida, i, sobretot, que la lectura li resulti amena. Sopar de tardor a París és una obra molt irònica i sarcàstica on hi ha cinisme, també. I moltes situacions irreverents.

-I on podem trobar-lo?

De moment, a les llibreries locals de la zona hi és. A més a més, el llibre està disponible a la biblioteca de Cambrils i de Reus, i pròximament es podrà trobar a diferents biblioteques a Catalunya. També el dia 22 de maig es presenta el llibre a Reus, a la llibreria Llegenda, situada a Raval de Santa Anna, 57.

-Quant tardes a escriure un llibre?

Doncs jo, més o menys, tardo de dos a tres anys a escriure un llibre. Amb dedicació exhaustiva, evidentment, i amb un horari estricte posat de dues a tres hores diàries. Però no em malinterpretis, tampoc és que m’obligui. No són moments de feina, per a mi. Simplement gaudeixo dedicant-me físicament i mentalment aquest temps per deixar volar la meva imaginació.

«No hi ha res que m’inspiri més que el simple fet d’escriure»

-D’on surten totes aquestes històries?

La veritat, no sabria dir-ho. A mi em resulta molt fàcil pensar-les perquè sempre em venen al cap moments amb els meus amics, la família, alguna escena d’una pel·lícula o d’un documental, d’una lectura acabada o recordada... Són llocs d’on recurrentment agafo les sensacions i les emocions, i, a partir d’aquí, em dedico a escriure. No hi ha res que m’inspiri més que el simple fet d’escriure. Primer, em ve la idea. I, després, m’assec i em poso a escriure. És evident que amb el temps la imatge mental em varia, però si jo no em posés a escriure, no m’inspiraria. És una feina massa minuciosa com per a deixar-la en mans de l’atzar. També tinc dos espais idíl·lics on em concentro i escric: la terrasseta de casa i un despatx més tancat, per quan fa més fred.

-Segueixes un patró o escrius desordenadament?

No, no.  Jo ho he de fer tot seguit. Després ho reviso, clar, perquè sempre canvio coses i m’agrada rectificar-ho tot. Però no soc d’escriure fent salts a la història, m’agrada ser ordenat amb els meus pensaments.

-Escrius en català?

Sempre. I mira que he estudiat tota la meva vida en llengua castellana, i que, per tant,  és la que més domino. Vaig intentar escriure en castellà i em vaig adonar que m’era dificilíssim mostrar –i, sobretot, plasmar— els meus sentiments. Amb el temps he arribat a comprendre que la llengua materna és la que et fa desenvolupar les emocions.

-Tens autors o obres de la literatura predilectes o que et marquin un camí?

La veritat és que no. Jo he tingut èpoques de tot. He tingut, per exemple, una mania extrema amb les biografies, n’he llegit moltíssimes. Després, però, també m’agrada molt la novel·la històrica i l’assaig, i direm que estic obsessionat amb la Segona Guerra Mundial. Algun dia m’agradaria comprendre què va passar amb el Nazisme.
Si em preguntes per autors, et diré que no tinc cap de predilecte. M’agrada conèixer tota mena d’escriptors, evito els concrets, perquè no m’agrada focalitzar-me en les grans firmes o els noms clàssics. Soc més d’anar a buscar temes. Sí que és evident que he llegit els clàssics, però no són els que m’inspiren, no m’hi sento gens identificat.

-Què t’inspira, doncs?

A mi m’inspira el dia a dia: les amistats, els moments, el cinema i els documentals... soc molt de cinema, jo. M’encanta, perquè em fa sentir menys sol al món. És una manera de veure que els problemes que tenim no són aïllats, i que sempre hi ha maneres de trobar la sortida. Ajuda a veure altres punts de vista i a no frustrar-te. A mi el cinema i la lectura m’han fet veure que el patiment humà és un patiment comú i universal, i que sí que té cura.

«Vull que la gent no deixi de banda els llibres i que lluitin contra la mandra que, a vegades, deixa la literatura en segon pla»

-Quines expectatives tens amb Sopar de tardor a París?

Jo no busco res més que no sigui la diversió dels lectors, i sobretot posar-los damunt de taula una lectura amena. M’agrada saber que puc aportar el meu granet de sorra en fer desconnectar les persones dels seus mal de caps i de l’estrès del dia a dia. Els escriptors potser estem massa capficats en voler que els lectors reflexionin i que la nostra obra els canviï o els toqui moralment. Jo, ara per ara, només vull que passin una bona estona, perquè la vida no s’ha de basar sempre en reflexionar, també hi ha d’haver moments de gaudi. Sobretot el que jo vull és que llegeixin, que la gent no deixi de banda els llibres i que lluitin contra la mandra que, a vegades, entre tanta sobre informació i tantes opcions recreatives com tenim ara, deixa la literatura en segon pla.

-Creus que l’hàbit de llegir s’ha perdut amb l’auge de l’entorn digital?

Pel que jo puc dir,  al meu voltant la gent segueix llegint. Potser sí que ha canviat la manera de fer-ho: ara és molt més habitual veure com els llibres passen a ser en format digital. Entenc, però, això sí, que també una gran part de l’hàbit l’adoptes a casa.

-El primer llibre (On està el nord?) sí que és una autoedició. Però aquest segon ja l’has publicat amb una editorial darrere

Sí, la veritat és que costa moltíssim trobar editorials que confiïn en un autor local. S’hauria de tenir més confiança amb la literatura independent que s’allunya dels grans noms mediàtics i dels autors clàssics, perquè hi ha molt potencial que queda sota la runa. Això, el que provoca, és que els autors petits tinguem un marge de millora inexistent, perquè mai rebem ni feedback ni ens donen oportunitats. Això sí, per sort hi ha editorials petites –com Terra Ignota, qui m’ha editat aquesta segona obra— que aposten pels autors locals i independents.

-Quina creus que és la recepta per tenir èxit en el món de la literatura?

La sort. La paraula clau és sort. I la frase seria la de «ser al lloc oportú en el moment oportú». I no en tinc cap mena de dubte. És evident que has d’estar preparat, i sobretot tenir un bagatge darrere, però sense sort no pots sobreviure al món editorial. A més, la cultura, en aquest país, està molt deixada de banda. I és una pena... perquè és el motor d’una societat sana.