Estampes cambrilenques / Maig de 1986

Ja fa bastant més de trenta anys, en aquestes mateixes pàgines (febrer de 1954, núm. 6, "Dos exemples d'amor a Cambrils: els senyors Serra i Clanxet"), vaig fer memòria d'aquesta personalitat per la qual, ja llavors, sentia una fonda admiració, perquè els seus familiars m'havien donat el goig de poder llegir els seus apunts històrics sobre la vila. A mi que, de molt abans, m'estaven apassionant la història, el costumari i tot allò referit a les arrels del nostre poble, la tasca realitzada per Serra i Dalmau em va colpir fortament, potser perquè llavors era pràcticament el que sobre Cambrils havia llegit de més interès i també perquè se'n desprenia una estima i una fal·lera que denotaven com aquell home sentia en ei seu ànim un gran afecte per les coses del poble que l'havia vist néixer.

El seu nom, les seves opinions i les cites a la seva obra, en el curs d'aquests més de trenta anys d'escriure sobre el present i, encara més, sobre el passat de la vila a la nostra revista, han sortit moltes vegades en els meus textos perquè en l'obra de Serra i Dalmau hi he trobat fonts de coneixements valuosos i orientacions que m'han servit de molt. Ara el seu nebot, Joan Serra i Dalmau, ha escrit, en un treball que és encara inèdit, una biografia bastant detallada d'aquesta personalitat que va viure a cavall dels segles XIX-XX.

El noi era llest i aplicat, molt atent a les lliçons que impartia el mestre i receptiu de les ensenyances que rebia. Era obert de caràcter, amic dels seus companys d'escola i dels nois del veïnat, molt bellugadís i una mica nerviós, fet que no permetia que s'estigués massa quiet. Era, però, bo de cor i despert d'enteniment.

I és aprofitant aquesta biografia, de la qual generosament se m'ha fet a mans un exemplar, que m'agradarà de fer un esbós de la vida i de l'obra d'aquest home que, encara que fa quasi setanta anys que és mort, no ha perdut actualitat per als estudiosos de Cambrils i, en canvi, ha estat massa oblidat pels responsables de la política i l'administració locals. Crec que, encara que l'any 1954 donés una pinzellada biogràfica d'aquest il·lustre cambrilenc, no serà de més que ara en donem notícia més àmpliament.

Josep Serra i Dalmau va néixer el dia 12 de gener de 1874, fill de Josep i de Gertrudis, els dos cambrilencs, pastisser ell, mestressa de casa ella. La seva infantesa es desenvolupà com la de tots els infants d'aquell temps: entre els jocs de carrer i l'escola pública (no n'hi havia pas cap més en aquell temps), que regentava un gran educador cambrilenc, el senyor Joan Ardèvol i Olivé, de qui molt encertadament es donà el nom (l'any 1961) al primer col·legi públic que es va construir a la vila.

El noi era llest i aplicat, molt atent a les lliçons que impartia el mestre i receptiu de les ensenyances que rebia. Era obert de caràcter, amic dels seus companys d'escola i dels nois del veïnat, molt bellugadís i una mica nerviós, fet que no permetia que s'estigués massa quiet. Era, però, bo de cor i despert d'enteniment.

El rector, Mn. Josep Grau, va adonar-se aviat de les qualitats del noi i el convidà a fer d'escolà, cosa a la qual tant ell com els seus pares van avenir-se de bon grat. Els anys de contacte amb les coses de l'Església i segurament els consells del bon rector van obrir el seu esperit a una certa vocació al sacerdoci i, en acabar els estudis elementals a Cambrils als dotze anys (en aquells temps la cosa no donava per més), va demanar als seus pares el permís necessari per ingressar al Seminari de Tarragona: era l'any 1886 i el Seminari era el camí, almenys de moment, de molta de la futura gent il·lustrada de l'època. Abans, però, va haver de vèncer la resistència del seu pare, que era clar que no tenia previst el clergat com un futur per al seu fill.

Aviat va integrar-se de ple a la nova vida, però, de manera sobtada, una sotragada forta va ferir el seu cor d'adolescent: la seva mare havia mort d'un atac de cor el dia 2 d'octubre, poc temps després del seu ingrés al centre d'estudis diocesà. No va passar res. Després de fer una lògica companyia al seu pare i al germà petit durant uns dies, se'n tornà al Seminari, on començà i acabà els estudis de batxillerat amb notes més que excel·lents. Alternà també amb molt de profit els seus estudis amb la música. I va arribar l'hora d'iniciar els estudis eclesiàstics superiors, que va començar il·lusionadament.

Però tot d'una, als vint-i-un anys, i quan ja en portava nou d'estudis al Seminari, va adonar-se que Déu no el cridava pas al sacerdoci i, exposat el cas als superiors, va deixar aquell centre en acabar el curs. Va començar el següent, comptant amb la vènia del pare i l'ajuda d'algun familiar, a la Universitat de Barcelona, on es matriculà a la Facultat de Filosofia i Lletres. Va treballar amb fermesa de voluntat, aprovà els cursos amb normalitat i molt bones notes, fins i tot alguna matrícula d'honor, i va rebre a la fi la llicenciatura en Filosofia i Lletres. Però aixe, no el va omplir del tot i es proposà de seguir la dificil aventura d'aconseguir el doctorat. L'empresa no era fàcil i va haver-hi de treballar de valent. Però va assolir el cim, va desenvolupar la tesi d'una manera magistral i amb tot mereixement va ser-li atorgat el títol de doctor de Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona; va ser investit amb tota solemnitat pel magnífic rector, que era en aquell moment el Dr. Manuel Duran i Bas. Era l'any 1900, tenia vint-i-sis anys i era el primer cambrilenc en la història del poble que obtenia aquell guardó universitari, almenys en aquesta especialitat.

A la primera convocatòria, es va presentar a oposicions per tal d'aconseguir una càtedra tot i que eren molts els candidats i les oposicions molt renyides, el nostre home les va guanyar a pols. Varen atorgar-li la càtedra de Filosofia i Lletres en un institut de batxillerat a la ciutat de Villena (Alacant).

Al començar el curs 1901-02 Josep Serra va prendre possessió de la seva càtedra en el col·legi-institut de la Mare de Déu de les Virtuts, advocació mariana de la patrona de Villena, i allí, desenvolupant d'una manera eficient i brillant el seu paper d'educador, va guanyar-se un gran prestigi com a pedagog i una profunda estima generalitzada per part dels villenencs. Aquesta mateixa eficiència i dots educatius van fer-li assumir, primer, la secretaria del col·legi i el 1907 la seva direcció.

Aquests càrrecs, la seva cordialitat i el gust per les converses sobre la natura, la història i l'art l'integraren molt aviat en la societat villenenca i en els seus cercles intel·lectuals i artístics, i participà en totes les seves manifestacions culturals. Dintre d'aquests ambients es casà, el 1902, amb Estefania Hernàndez, una noia filla d'una família molt coneguda i de bona posició social, del matrimoni amb la qual tingué dos fills: Francesc i Josepa, que va morir molt joveneta.

Serra i Dalmau, a més de freqüentar els ambients culturals de Villena i de prendre part d'una manera activa en els seus cercles, no va oblidar tampoc ni els seus col·legues d'estudis, amb els quals mantenia contactes epistolars, ni Cambrils, on venia cada estiu amb la seva família, ni altres instàncies culturals de més alta volada, com podien ser les seves relacions amb Mn. Cinto Verdaguer.

Va saber aprofitar les seves estades a Cambrils primer per fer salut i reposar de la intensa tasca que desenvolupava durant l'any, però també per mantenir les velles amistats i, especialment, per estudiar la història del poble conversant amb persones grans, visitant les torres de guaita, el castell de Vilafortuny, els arxius de l'Ajuntament i de la parròquia, i fins i tot fent algun viatge a Barcelona per consultar el arxius de la Ciutat Comtal, especialment el de la Corona d'Aragó. Fruit d'aquelles investigacions va ser el descobriment, en el Mas d'en Piquer, de Vilagrassa, d'una pedra amb l'escut de Scala Dei, segurament de l'època en què aquella actual partida del terme de Cambrils era un terme rural independent o, millor dit, depenent del Priorat d'aquella cartoixa famosa; va recollir també molta documentació, que va anar copiant en unes llibretes, els manuscrits de les quals han estat importantíssims per als estudiosos de la història de Cambrils. Un cop posades en net van esdevenir tres volums el primer dels quals, dissortadament perdut avui, tractava de llegendes, poemes, costumari cambrilenc, contes d'infància, refranys i altres temes variats. E1 segon tracta de curiositats, comentaris sobre monuments, edificis, torres i carrers i còpies de documents trets dels arxius de la vila. El tercer tracta particularment de la història i les efemèrides de Cambrils: epidèmies, pedregades, huracans, rierades, descripció de fets històrics i curtes biografies de fills il·lustres del poble.

Aquests són els grans mèrits pels quals Josep Serra i Dalmau mereix el reconeixement del Cambrils. La seva intenció era, evidentment, que aquests documents fossin publicats després de la pertinent ordenació i reelaboració. La seva mort prematura va impedir-li aquest goig. Però el seu estudi, restringit en no ser impresos els texts, és encara avui d'una gran utilitat.

Anem a cloure, però, la seva biografia. A més d'aquests treballs sobre Cambrils, Serra i Dalmau va escriure també molta poesia, en català i en castellà, en les estones que quedava lliure de les tasques de la direcció del i de la càtedra que desenvolupava, i que no va deixar mai. Va participar també en multitud d'actes culturals, entre els quals destaquen els d'homenatge a Rupert Chapí, el gran músic, fill de Villena, i les festes de l'arbre. Va escriure la lletra i la música de l'himne de Villena, estrenat per la banda municipal d'aquella ciutat l'any 1909 i que encara avui es toca i es canta, si bé en la seva instrumentació per a banda el va ajudar el mestre Carrascosa.

En la seva vida privada va tenir la dissort que morís la seva esposa l'any 1911. Dos anys més tard va contraure un nou matrimoni amb la professora Virtuts Cartagena, de qui va tenir una filla, Josepa.

La vida continuava amb una nova felicitat familiar, entre la docència, la vida social i el conreu de l'art, de la literatura i dels estudis històrics a Villena i a Cambrils, i això va durar uns quants anys.

Però la felicitat en aquest món és escadussera. Un constipat mal portat el va obligar a allitar-se la primavera de l'any 1918 i encara que, de moment, la cosa no era alarmant i semblava que ho curaria un repòs absolut i perllongat, el cas és que la malaltia es va agreujar i derivà cap a una forta pneumònia. Els medicaments de llavors no eren com els d'ara i, encara que hi va haver consultes mèdiques i molt d'interès, la malaltia anà fent el seu curs inexorable i minant els pulmons del nostre home.

Serra, malgrat la gravetat del seu estat, tenia el cap clar; comprenia que no es curaria i que el desenllaç s'acostava. Va ser quan va pregar insistentment a la seva esposa que el portessin a Cambrils, on volia passar els darrers dies de la seva vida i morir-hi. I encara que ella va resistir-s'hi perquè no el veia en condicions de fer el viatge, a la fi va donar-li aquesta darrera satisfacció. Ben abrigat, va ser portat a l'estació en un carruatge. Va fer el viatge en tren acompanyat de la seva esposa i del pare d'un dels alumnes. A l'estació de Cambrils l'esperava el seu germà Joan amb una tartana, on varen acomodar-lo. En passar per davant del santuari de la Mare de Déu del Camí, de la qual era un fervent devot, van parar un instant la tartana i en Serra va mirar l'ermita per darrera vegada amb una pregona emoció que va fer-li saltar llàgrimes dels ulls.

A casa dels seus pares van allitar-lo i pocs dies després, havent rebut la unció dels malalts, l'únic sagrament que va poder rebre, va morir. Era el 27 d'abril de 1918. Tenia quaranta-quatre anys, i estava en la plena maduresa de la seva capacitat intel·lectual, de la qual es podia esperar tant encara. I era un home que va estimar Cambrils plenament, amb constància, delit i dedicació. I Cambrils, d'alguna manera, hauria d'agrair-li-ho.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques