Estampes cambrilenques / Maig de 1984

Si digués que els temps canvien podria pensar-se que dic una bajanada. És evident que el temps canvia poc o gens; els que sí que canviem som els homes que, en això de canviar, hi tenim una vertadera fal·lera. Una de les grans pors dels nostres dies és la de quedar-nos ancorats en l'antigor, que ens diguin 'carrosses', 'retaules' i altres mots que avui sovintegen, especialment entre el jovent. No sóc dels que creuen que "cualquier tiempo pasado fue mejor", però tampoc dels que afirmen que res del d'abans és bo i aprofitable. Sempre i arreu hi ha bo i dolent, i hem de tenir molt clar que sense la gent d'abans, els seus pocs o molts estudis, els seus treballs i el seu esforç, avui no seríem on som, ni gaudiríem dels avantatges de què tant ens gloriem i que tant ens esclavitzen, val a dir-ho. El que sí que és cert és que tot evoluciona.

Fa pocs dies, en una coneguda revista vaig veure dos còmics-acudits en un dels quals es veia un bressol amb un estri a la capçalera que aguantava un televisor que 'distreia' l'infant nounat i en l'altre un parc dels que es fan servir per posar-hi els infants quan ja es planten drets o comencen a caminar; tot el parc era ple de joguines llençades per terra, però l'infant 's'entretenia' mirant ja les pel·lícules que 'donaven' a l'aparell de televisió que els pares havien tingut cura de posar-li al davant. És el signe dels temps moderns; almenys de moment.

Abans, les mares, que no tenien tanta 'feina' com ara però que treballaven més, eren especialment amatents quan criaven els seus fills petits. Antoni Bori i Fontestà ens ho fa veure amb acolorides i tendres pinzellades:

Res del món hi pot haver
que arribi mai a valer
lo que val aquesta dona,
alegre com un estel,
pura com el blau del cel,
i com els arcàngels bona.

Amb delícia i bell consol
ella ens gronxa en el bressol
i ens adorm en els seus braços;
ella ens ensenya a resar,
a creure en Déu, a estimar
i a donar els primers passos.
 

Adormir-se en els seus braços i gronxar en el bressol significava quasi sempre cantar unes cançons ingènues i plenes de tendresa, encara que amb una melodia planera i repetitiva que feia entrar el son a l'infant. I ensenyar a resar volia dir fer aprendre a l'infant unes oracions senzilles i candoroses que tenien la virtut de quedar gravades per sempre més en la ment de les persones. D'aquestes oracions i d'aquestes cançons, el costumari i els reculls dels nostre país en conserven una riquíssima mostra i moltes d'elles, a casa nostra, han arribar pràcticament fins a nosaltres. Qui no ha sentit i qui no recorda cançons com:

El nin és petit,
ja mig adormit,
la mare se'l mira;
no el deixa mai sol
i junt al bressol
joiosa suspira
—Fes nones, reiet,
fes nones, fill meu,
que ets un angelet
que m'ha enviat Déu.
El besa a la cara,
el besa en el front;
petons d'una mare
el més gran del món.

O aquesta:

—Dorm, filla meva, que et vetlla la mare;
dorm sense pena, turment ni recel,
que a bressolar-te davallen encara
aquí a la terra els àngels del cel.
No ploris, no, filla meva estimada;
i et duré ametlles i coca ensucrada
i et duré neules, confits i torrons.

La fe és senzilla i la devoció als sants més populars del calendari cristià impregnaven fortament el cançoner de bressol. Vegem-ne unes mostres:

Sant Jaume, Patró d'Espanya,
feu aclarir tot el món,
que tinc la bugada estesa
i la pasta bona al forn
i els xiquets que són a casa
ploren que tenen son.

I aquesta tan popular:

Sant Joan, feu-lo ben gran,
Sant Martí, feu-lo dormir,
que son pare n'és al camp,
sa mare n'és al molí,
sa tieta n'hi feia sopes,
sopetes en un tupí;
la cullereta és de plata
i el plateret n'és d'or fi,
les estovalles de seda
i el tovalló de setí.

L'infantet no vol callar
ni al bressol ni a la cadira,
sinó a la vora del foc
a la falda de la dida.

Les pregàries, especialment a la nit, eren també plenes d'una ingenuïtat i d'una tendresa remarcables; però en res divergien de les creences del poble. Potser aquesta és la més coneguda:

En aquest llit em ficaré;
confiat hi dormiré
pel meu Àngel ben guardat
i amb la Verge al meu costat
que em diu: ...dorm, reposa,
no tinguis por de cap mala cosa;
si cap mala cosa et vol tocar,
la Verge Maria te'n guardarà.

Nostre Senyor prenc per pare
la Mare de Déu per mare;
Sant Josep per companyó;
bona nit que Déu nos dó.

Són tot un monument a un temps que difícilment tornarà. Els vents que avui bufen són del tot diferents...

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques