Estampes cambrilenques / Maig de 1992

Era el maig de 1887, ara fa cent dos anys. El Dr. Benet Vidal i Gimbernat havia fet construir el gran casal-convent amb la intenció de fundar una escola on poguessin educar-se els infants del poble. La meitat de la casa i de l'hort seria per a les germanes Carmelites de la Caritat, que tindrien cura de les noies, l'altra meitat seria pels pares de la Sagrada Família, que educarien els nois. Les religioses ja van ser presents a l'hora de beneir i inaugurar l'edifici; els religiosos no van venir fins mig any després.

Potser hauríem hagut de tocar aquest tema amb motiu de l'any centenari. Recordo que en aquells temps hi havia moltes coses pendents i no va ser possible fer-ho. El desembre de l'any passat, en ocasió de l'homenatge al P. Gené, em vaig proposar de fer-ho i ara, amb motiu d'aquest nou aniversari, potser serà el moment.

Un dels punts que cal remarcar és que les converses preliminars per arribar a un acord per mitjà del qual els PP. de la Sagrada Família es farien càrrec de l'escola dels nois les van portar personalment el canonge Vidal i el P. Josep Manyanet, fundador de l'Institut de Fills de la Sagrada Família. I potser que abans d'anar més endavant fem un elemental esbós biogràfic de P. Manyanet, que potser a Cambrils hem tingut massa oblidat.

En començar el nou curs 1887-88, el canonge Vidal va manifestar el seu desig que, com a un dels objectius que s'havia proposat, comencessin unes classes nocturnes per a nois més grans, ja que cal tenir en compte que en aquells temps molts nois d'11 i 12 anys ja treballaven, tant si eren pagesos com pescadors i, naturalment, en treballar ja no anaven més a l'escola, cosa que feia que la majoria restessin analfabets o poc n'hi faltés

Va néixer a Tremp el 7 de gener de 1833, el més petit d'una família que va tenir nou fills. Va estudiar a l'escola pública de Tremp les primeres lletres i més tard amb els Escolapis de Barbastre. Quan es va decidir per la vida sacerdotal, va entrar al Seminari de Lleida (1850) i el 9 d'abril de 1859 era ordenat prevere a la Seu d'Urgell pel bisbe d'aquella diòcesi Dr. Josep Caixal. El 1870 funda a Tremp l'Institut de Fills de la Sagrada Família i el 1874, a Talarn, la branca femenina del mateix institut. En vida ja va poder obrir col·legis dels dos instituts a diverses poblacions de Catalunya i, a més, va promoure eficaçment la iniciació de les obres de construcció del temple gaudinià de la Sagrada Família, de Barcelona. El 22 de juny de 1901 el papa Lleó XIII va aprovar l'Institut de Fills de la Sagrada Família i el 17 de desembre del mateix any moria el P. Manyanet a Barcelona. Va ser elevat a la glòria dels altars amb el grau de beat pel papa Joan Pau II, el dia 25 de novembre de 1984.

Com dèiem, doncs, el Dr. Benet Vidal va contactar amb el P. Manyanet i es va concertar la vinguda dels religiosos a Cambrils. L'Institut només tenia disset anys de vida i la fundació cambrilenca era de les primeres que realitzava el P. Manyanet, tot i comptant encara amb un grup de religiosos més aviat reduït. Potser tampoc de bell antuvi no es van posar unes bases fermes, es va actuar amb presses i no es van aprofundir prou les condicions de la fundació i els possibles punts de divergència en una casa que havia de ser compartida amb una altra institució religiosa; per això, aviat, van començar a sorgir dificultats, tot i que per part del poble l'acollida va ser del tot positiva.

El 2 de maig de 1887 va quedar constituïda la comunitat, que presidia el P. Joan Gregori, i tot seguit van començar les classes per als nois. En començar el nou curs 1887-88, el canonge Vidal va manifestar el seu desig que, com a un dels objectius que s'havia proposat, comencessin unes classes nocturnes per a nois més grans, ja que cal tenir en compte que en aquells temps molts nois d'11 i 12 anys ja treballaven, tant si eren pagesos com pescadors i, naturalment, en treballar ja no anaven més a l'escola, cosa que feia que la majoria restessin analfabets o poc n'hi faltés. Això no entrava en els càlculs del P. Manyanet que, en un intent d'arranjar dificultats, va procedir al canvi del superior, i substituí el P. Gregori pel P. Jaume Sarri.

El nou superior era un home pacífic i amb no massa caràcter, i potser d'això van voler aprofitar-se tant el rector de Santa Maria com la comunitat de les religioses veïnes, tots els quals van començar a exterioritzar gelosies: per l'èxit de les funcions religioses que es celebraven a la capella del col·legi, per qüestions de les competències en l'ús de la sagristia, per la quantitat de l'aigua que cada comunitat tenia assignada per regar els horts i per altres minúcies, de manera que la cosa no anava com havien planejat i desitjaven tant el superior general de la Sagrada Família com el propi canonge Vidal. Una mica avorrit de tantes trifulgues, el P. Sarri va demanar de ser substituït en el govern de la casa i ho era, efectivament, el febrer de 1889. El succeí el P. Josep M2 Sansa, potser no massa encertadament, ja que les cròniques diuen que era un home "de genio fogoso, exagerado y presuntuoso", cosa que en lloc de resoldre les dificultats encara les accentuava. Ja era greu que en tres anys s'haguessin hagut de canviar tres superiors. De totes maneres, no va ser solament el superior de la Sagrada Família el que va ser canviat: en un intent d'arranjar les coses i preveient que, més que la real envergadura dels problemes, eren les persones que estaven al davant de les comunitats els seus provocadors o enverinadors, la jerarquia va fer canviar el rector de Santa Maria, Mn. Francesc Casas, que fou substituït interinament per Mn. Blai Sans. També la M. Francesca Bosch substituïa la M. Victòria Granés, que havia estat superiora des de l'inici de la fundació. També els superiors de la Sagrada Família van novament substituir el P. Sansa pel P. Miquel Campanyà com a nou superior. Tot el personal nou, però, tampoc així va renéixer la pau.

Novament l'ús de l'església del col·legi i de l'aigua, gelosies amb el rector de la parròquia, la implantació d'un noviciat dels religiosos a la casa, un acostament actiu d'aquests a la parròquia del port, de no massa llunyana creació, i les continuades desavinences amb les filles de Joaquima de Vedruna, eren causes que no permetien acostar posicions, ben al contrari. A la parròquia hi va haver un canvi de rector, on va prendre possessió Mn. Carles Espinach, a qui, des de l'Arquebisbat, es van donar competències sobre la capella del col·legi, que van propiciar noves gelosies. A partir d'aquí es van multiplicar les qüestions i els incidents.

Abans de marxar de Cambrils (per anar a Reus) i com a comiat, els religiosos de la Sagrada Família van organitzar una vetllada al col·legi que, durant molts anys, va ser recordada a Cambrils, que sempre va donar suport a la comunitat, com ho proven les intervencions de l'Ajuntament al seu favor i les llistes de signatures que es van recollir per tal d'evitar-ne la sortida, sense que produïssin cap efecte.

Davant el caire que prenien les coses va venir a Cambrils (ja ens havia visitat en altres ocasions) aquell sant baró de Déu que era el beat P. Josep Manyanet i Vives, a qui la fundació del col·legi de Cambrils, inequívocament, havia ocasionat molts maldecaps i no pocs sofriments, en un intent d'arranjar la situació. Però res no aconseguí perquè les coses ja estaven prou enverinades i hi havien pres ja cartes el Dr. Benet i el mateix arquebisbe.

La primera mida que es va prendre va ser fer retirar el noviciat del convent, del qual sortiren els novicis el 28 de febrer de 1895. Després es va demanar al P. Manyanet que canviés el superior i, en no accedir-hi, el Dr. Vidal va manar que els religiosos es retiressin de la casa, que van abandonar el 15 de juliol del mateix any. Els religiosos es van instal·lar per uns dies a la casa número 6 del carrer de Sant Josep, davant del col·legi, que era propietat de Ramon Oriol i Casas, conegut popularment a Cambrils per Ramonet del Castell.

Abans de marxar de Cambrils (per anar a Reus) i com a comiat, els religiosos de la Sagrada Família van organitzar una vetllada al col·legi que, durant molts anys, va ser recordada a Cambrils, que sempre va donar suport a la comunitat, com ho proven les intervencions de l'Ajuntament al seu favor i les llistes de signatures que es van recollir per tal d'evitar-ne la sortida, sense que produïssin cap efecte.

Després d'uns anys, la solució es va trobar donant una nova residència a les germanes Carmelites de la Caritat i donant el convent antic, tot sencer, a una congregació religiosa laica: l'Institut de La Salle, que en res interferiria en els cultes de les parròquies ni en les competències dels capellans.

I així continuen les coses avui, al cap de quasi cent anys.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques