Estampes cambrilenques / Juny de 1985

Certament, la repoblació del Camp de Tarragona, en el decurs de la segona meitat del segle XI i després que el comte Ramon Berenguer IV foragités les hosts de Mahoma dels darrers espais que a Catalunya encara ocupava, va ser tota prenyada de dificultats. El poblament de Cambrils, els primers intents volem dir, van fer-se en una mena d'estratègia sectorial referida al triangle Reus-Salou-Cambrils. Però val a dir que les temptatives van ser diverses i molt vacil·lants, potser perquè la seguretat dels llocs no era encara plena per les dificultats que comporta la costa marinera, sempre oberta a possibles invasions, o per la mancança d'aquella persona agosarada que volgués fer-se càrrec de l'empresa.

Va ser en aquest temps, 3 de setembre de 1152, que, en nom del comte de Barcelona, el príncep Robert va donar al cavaller Pons de Regomir el lloc de Cambrils amb l'obligació de construir-hi una torre forta, i li donà també la meitat del terme, amb uns límits molt imprecisos i reservant-se el comte l'altra meitat

En aquell temps era l'arquebisbe de Tarragona Sant Oleguer, que havia obtingut el títol per part del sant pare, el 1119. Oleguer feia d'arquebisbe de Tarragona sense moure's, però, de Barcelona i també de senyor feudal, tota vegada que el comte Ramon Berenguer III li va cedir el domini de la ciutat de Tarragona i de la seva contrada amb l'obligació de restaurar la ciutat i repoblar la comarca. Aquesta empresa era certament dificil i el sant no va veure's amb cor de fer-la. Llavors l'arquebisbe Oleguer, el 14 de març de 1129, va fer un pacte amb el cavaller normand Robert d'Aguiló, al qual va cedir els seus drets senyorials sobre Tarragona i la seva comarca, cosa que permeté a Robert d'anomenar-se príncep de Tarragona. Amb les moltes atribucions que havia atorgat l'arquebisbe a Robert d'Aguiló, van pujar-li els fums al cap, de manera que, a partir de 1131, l'arquebisbe Oleguer i el príncep Robert van començar a tenir problemes. Tampoc el nou comte Ramon Berenguer IV veia amb bons ulls les exagerades prerrogatives de Robert d'Aguiló, però aquest, home ambiciós i decidit, va mantenir-les durant molts anys.

Va ser en aquest temps, 3 de setembre de 1152, que, en nom del comte de Barcelona, el príncep Robert va donar al cavaller Pons de Regomir el lloc de Cambrils amb l'obligació de construir-hi una torre forta, i li donà també la meitat del terme, amb uns límits molt imprecisos i reservant-se el comte l'altra meitat. No sabem pas quins serien els resultats d'aquesta donació del príncep Robert, però és de suposar que van ser molt migrats o nuls ja que, segons Blanch ("Arxiepiscopologi" I, pàgina 93) el príncep de Tarragona, amb el consentiment de la seva muller Agnès i del seu fill Guillem, tornà a donar, només dos anys més tard (14 de setembre de 1154), el terme a un tal Bertran, que més tard prendria el nom de Bertran de Cambrils, perquè repoblés el lloc.

Tampoc aquesta donació seria definitiva i segurament no comptaria amb garanties d'efectivitat o no seria del grat del comte, tota vegada que aquest va prendre sobre aquest afer mesures dràstiques pocs mesos més tard. Prescindint del príncep Robert i segurament també de l'arquebisbe, que llavors era Bernat Tort, va procedir a atorgar la vertadera carta de població "als habitants de Cambrils", ja no a una determinada persona. Els concedia la lliure propietat de cases i terres, sense altres càrregues que les dels delmes i primícies. Ell es retenia la fidelitat, l'administració de la justícia i els forns, i remarcà que volia que aquesta donació fos "indemne, lliure i segura per tots els segles".

Certament, la família Aguiló i l'arquebisbe de Tarragona van continuar mantenint i engrandint les seves gelosies i incompatibilitats. El príncep Robert va morir el 1156 i l'arquebisbe Tort el 1163, però les raons no es van pas acabar. El successor d'aquest, Hug de Cervelló, i l'hereu del primer, Guillem de Tarragona, que encara es considerava l'amo de la ciutat í de la comarca, van continuar enfrontant-se, i tant es van enverinar les relacions que el 1171 l'arquebisbe Cervelló va ser assassinat, sembla, a instigació de Guillem de Tarragona. Aquesta malifeta i l'acció conjunta del successor de l'arquebisbe en la seu tarragonina, Guillem de Tarroja, i del rei Alfons I van anar limitant a poc a poc els drets i privilegis de la família Aguiló que, a última hora i segurament per avorriment, van haver d'allunyar-se definitivament de Tarragona. Començà un període de pau que va permetre una repoblació tranquil·la i un incipient desenvolupament de l'agricultura i de l'artesania.

A partir, doncs, de la carta de població, a Cambrils poc van incidir les desavinences de l'arquebisbe amb la prepotent família Aguiló. Els cambrilencs dels primers temps, amb la protecció dels comtes de bon principi i dels reis posteriorment, van anar treballant les terres i construint aquell petit poblet al qual Alfons I va atorgar un terme municipal ben delimitat, i al qual els seus successors, especialment el rei Pere III el Cerimoniós, van manar de fortificar construint torres i ja potser les primeres muralles que l'encerclaven.

També en el que podríem qualificar de vida civil es va deixar sentir la protecció dels reis, que s'anaven preocupant perquè Cambrils tingués unes estructures i uns mitjans per desenvolupar les seves activitats agràries, marineres i de comerç. I és així com, el 31 de maig de 1206, el rei Pere I el Catòlic dóna aquella famosa carta de protecció al mercat de Cambrils, i el 1258 el rei Jaume I el Conqueridor estableix la lleuda de Cambrils com a revaloració del peatge de les mercaderies que anaven de la vall de l'Ebre cap a Barcelona passant per Cambrils, on s'havia de fer el pagament. Són sistemes que avui diríem de 'promoció', en un temps en què la vida del poble quedava reduïda a uns pocs `focs', a un grup de veïns que, amb penes i treballs, van anar empenyent la vida cambrilenca amb carències i dificultats, moltes més de les que ens podem imaginar.

Però la seva valentia i esperit de treball i d'organització van produir fruits de prosperitat i d'engrandiment i, encara que de tant en tant sorgissin complicacions i maltempsades en forma de guerres, invasions, pestes, epidèmies i estralls de la natura, el caràcter fort i emprenedor dels nostres avantpassats va poder més que les dificultats que sorgien. El poble es va anar eixamplant i s'anaren millorant les seves condicions, fins a fer-se un poble pròsper, gran i amb capacitat per posar-se en condicions d'assolir unes metes que avui han vingut per altres viaranys. Però els fonaments es van posar com hem explicat.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques