Aquest centre, el seu funcionament i la seva millora foren la gran preocupació del mestre, però no sols d'això s'ocupava, sinó també de la millora dels hospitals d'ultramar, que els vaixells que feien el trajecte estiguessin ben equipats de metges i material sanitari, i que cirurgians, professors i alumnes del Col·legi anessin a estudiar als millors centres de l'estranger amb l'obligació d'informar de les pròpies conductes i dels coneixements que anaven adquirint, així com la d'anar comprant els nous llibres que sobre matèries mèdiques i quirúrgiques anessin sortint a França i a Anglaterra; moltes vegades els pagava Virgili del seu peculi particular.

El nou d'agost de 1756 moria a Vilallonga la mare de Virgili, que fou enterrada a l'ermita de la Mare de Déu del Roser i el 1758 el rei firmava una Reial Ordre en què nomenava Virgili cirurgià primer de la Reial Cambra: s'havia acabat el contacte directe de Virgili amb el Col·legi de Cadis, la seva gran obra; el nomenament representava per al mestre un gran triomf personal, però també potser un greu perjudici per a la seva obra.

Virgili hagué de marxar precipitadament de Cadis a Madrid per malaltia greu de la reina Bàrbara de Bragança, a la qual no pogué salvar de la mort, ocorreguda el 23 de juliol de 1758. La mort de la reina afectà molt Ferran VI, que tingué un tan gran decaïment que morí després de molts sofriments el 10 d'agost de 1759, tot i la molta cura i atenció amb què el cuidà Virgili, que no podia oblidar les grans mercès que d'ell havia rebut. Succeí Ferran VI el seu germà Carles III que, d'entrada, va 'jubila? Virgili de tots els seus càrrecs de palau, fet que encaixà amb gran dignitat. La tranquil·litat de no tenir càrrecs va permetre al gran cirurgià pensar en la promoció de noves empreses, i així nasqué el projecte de creació a Barcelona d'un col·legi de cirurgia semblant al de Cadis.

El projecte fou comunicat a diferents personalitats influents í, presentada la idea al rei, aquest va aprovar el projecte i disposà la creació del Col·legi, i s'encarregà a Virgili la direcció de la seva construcció i funcionament. Corria el mes de setembre de 1760 i Virgili quedava encarregat no sols de buscar l'emplaçament del nou edifici, sinó d'atendre la seva construcció, els pressupostos del Col·legi, la bona marxa de les classes, la visita als hospitals, i en general tot el que es referia al seu funcionament en tots els ordres. Les obres del nou Col·legi començaren el 7 de gener de 1762 i, acabat, fou solemnement inaugurat el 29 de març de 1764 pel capità general de Barcelona, marqués de la Mina. Virgili, dintre de les seves possibilitats, més aviat limitades, tingué cura de l'esmentada marxa del nou Col·legi, però no li mancaven tribulacions com, per exemple, el fet de saber que el Col·legi de Cadis no funcionava com ell ho hauria volgut i les lluites continuades amb la Universitat de Cervera.

No obstant això, encara tingué forces per col·laborar molt activament en la fundació d'una tercera institució en tot semblant a les de Cadis i Barcelona: el Reial Col·legi de Cirurgia de l'Amèrica Hispana, establert el 1768 a l'Hospital d'Indis de Mèxic, a proposta del virrei, marquès de Cruïlles. El treball de Virgili fou excepcional, tant en el camp de la pràctica com en el de l'ensenyament, del qual quedà bona mostra en el seu interès per la fundació de centres pioners. El Dr. Ferrer fiu que "els Reials Col·legis Virgilians, en si mateixos, i per la seva influència en el canvi operat en la mentalitat dels seus brillants deixebles, han sigut el motor de la major revolució assolida a Espanya en el progrés de l'estudi de la Medicina".

Però tant d'esforç de treball i d'inquietuds esgotadores necessàriament havien de minar la salut del gran home de ciència; els viatges marítims de la seva joventut en les pèssimes condicions en què es feien en el seu temps, els molts viatges entre Cadis i Madrid i entre aquesta ciutat i Barcelona, fatigues i malalties, preocupacions i desenganys, i el pas del temps acabaren amb la fortalesa física de Pere Virgili, que l'any 1770 hagué de demanar permís al rei per fer una cura de repòs i d'aigües termals. Visqué encara sis anys mig impossibilitat i amb la tortura moral de veure's oblidat i marginat. El 6 de setembre de 1776 moria a Barcelona aquell que en vida s'havia guanyat per sempre la corona de la immortalitat. El nostre Gimbernat, que el sobrevisqué quaranta anys, el succeí en molts dels seus càrrecs i empreses. Virgili fou primer cirurgià de cambra de Ferran VI, Gimbernat ho fou de Carles IV; Virgili fundà els Col·legis de Cadis i Barcelona, Gimbernat fundà el de Madrid i veié establerts, segons els seus plans, els de Santiago i Burgos. Usandizaga pogué dir: "La creació d'aquests Reials Col·legis de Cirurgia, obra admirable de dos grans catalans: Virgili i Gimbernat, fou el més important succeït en la Medicina espanyola en tot el segle XVIII."

L'admiració de Gimbernat pel seu mestre i amic no tingué límits i entre altres coses manà de col·locar un bust de Virgili en tots els Reials Col·legis de Cirurgia. Encara, en l'Amfiteatre de la Reial Acadèmia de Barcelona, es conserva aquest bust, i enfront seu, avui, pot veure's el que la docta entitat féu posar en homenatge a Gimbernat el 24 de març de 1974. Juntes, presidint la Sala Magna de la Reial Acadèmia, les figures d'aquells dos grans homes, amics, tarragonins, que més van treballar en el seu temps per l'enaltiment de l'art de curar.

Dins de poques setmanes es celebrarà el segon centenari de la mort de Pere Virgili. Era una data que no podia passar desapercebuda en el quefer cambrilenc del qual la nostra revista vol ser ressò. Cambrils, d'aquesta manera, vol unir-se a l'homenatge que, indubtablement, li han de retre el seu poble nadiu, Tarragona i la nació sencera.

Merescut ho tenia!