Encara que potser el nostre biografiat no va posar mai els peus a Cambrils, no per això deixa de ser un personatge lligat a la vila, si no directa, sí indirectament, perquè va estar molt vinculat a una de les personalitats més destacades de la nostra història: Antoni de Gimbernat, de qui Pere Virgili fou metre i amic. Els contactes entre els dos homes de ciència foren altament profitosos cara al bé de la humanitat sofrent i els lligams només els trencaria la mort. Aquesta amistat i aquesta compenetració són prou perquè la personalitat de Virgili sigui interessant per a tot cambrilenc. I és aquest el motiu pel qual el portem a aquesta pàgina d'«estampes cambrilenques», amatent sempre a recollir allò que volen ser els batecs del cor del poble expressats en la seva història. I creiem que podem portar-l'hi amb raó i amb tot honor.

Pere Virgili i Antoni de Gimbernat són dos personatges bessons: ambdós fills de la terra, de tots dos foren pagesos els pares i els padrins, tots dos sentiren des de joves, encara que per diferents camins, la crida de la ciència i la passió per un art fins llavors desconegut: la cirurgia. I, en la culminació de les seves vides fins i tot la providència volgué que ambdós nasquessin, o almenys fossin batejats, en un mateix dia: el 15 de febrer, de 1699 Pere Virgili, de 1734 Antoni de Gimbernat. A la fi de la seva vida els dos es veieren postergats per enveges i malícies i, perquè no faltés res en aquest quadre de semblances, després de morts es perderen les seves restes mortals, que foren llançades al fossar comú, de Madrid les de Gimbernat i de Barcelona les de Virgili. El simbòlic paral·lelisme és quasi perfecte.

Pere Virgili i Antoni de Gimbernat són dos personatges bessons: ambdós fills de la terra, de tots dos foren pagesos els pares i els padrins, tots dos sentiren des de joves, encara que per diferents camins, la crida de la ciència i la passió per un art fins llavors desconegut: la cirurgia

Així fou d'important la vida de Virgili: fill de Pere Joan Virgili i de Francesca Ballvé, nasqué a Vilallonga del Camp, hereu d'aquest matrimoni que l'esperava amb il·lusió després de quatre anys de casats. Naturalment, el pare veia en ell el continuador de la seva tasca en la pagesia i en el cultiu d'aquelles terres que corresponien als seus esforços produint el pa i el benestar de cada dia.

Res no sabem de quan era petit: jugaria i faria entremaliadures com la resta d'infants, si bé sens dubte ja sobrepassaria amb intel·ligència el comú dels seus companys. Un fet cal remarcar en aquesta època de la vida de Virgili. Tenia ell tretze anys i ja havien nascut cinc dels germans, el darrer dels quals, en Ramon, fou apadrinat per l'esposa del metge de la vila Dr. Jaume Esteve, que sembla que mantenia una bona relació amb la família Virgili i molt especialment amb l'adolescent Pere, que en diferents ocasions l'havia acompanyat a fer alguna cura o visitar algun malalt. Aquest any 1712 una desgràcia comunitària uniria encara més el metge amb el seu jove amic. Una gran tempesta i un aiguat dels que fan època van desbordar el barranc que passa pel costat de Vilallonga, i s'emportà tot el que es va posar pel davant: eines, carros i utillatge, a l'ensems que bèsties i persones morien ofegats. Al Dr. Jaume Esteve va tocar de recollir els cadàvers i transportar-los, i a la vegada de fer l'autòpsia als veïns morts. I en aquesta tasca, entre desagradable i caritativa, només el va ajudar el jove Virgili, del qual es conta que l'endemà, al tros, va dir al seu pare: "Pare, la meva feina és una altra."

El pare, que ja tenia altres nois que de grans podrien ajudar-lo, es conformà amb la voluntat d'en Pere i va enviar-lo a l'Hospital de Tarragona, on entrà com a infermer. A Tarragona conegué l'existència, a Montpeller, d'una de les més famoses escoles d'Europa, que tenia una prestigiosa secció de cirurgia amb amfiteatre anatòmic i excel·lents mestres. Cap allà marxà Virgili que, més tard, aniria també a París.

El 1724, ja cirurgià, retornà al nostre país i ingressà als Reials Exèrcits. El seu primer destí fou Tarragona i d'aquí passà a València, si bé per poc temps. Esclatada la guerra amb Anglaterra, anà a Gibraltar com a cirurgià segon ajudant de l'hospital que s'establí enfront de la ciutat. Allí tingué ocasió de mostrar els seus dots i allí conegué Joan Lacomba, cirurgià major de l'Armada, que el convencé de passar-se a la Marina, cosa a la qual potser l'atià el fet que a Cadis hi havia l'Hospital Reial de l'Armada. El 1727 anà amb Lacomba a Cadis i el 1729 o 1930 començà a viatjar com a cirurgià de l'Armada, i també romangué tres anys a París perfeccionant el seu saber. Tornà a anar embarcat fins l'any 1745, en què realitzà la seva darrera navegació.

Ja molt vell Lacomba, el 1747 el substituí Virgili i, convertit pràcticament en cap del Cos de Cirurgians de l'Armada, va gestar la fundació del Reial Col·legi de Cirurgia de Cadis, projecte que entregà al marquès de l'Ensenada l'any 1748. El marquès, home de clara visió i convençut del progrés que per a la cirurgia podria representar el futur Col·legi de Cadis, el presentà a Ferran VI el juliol de 1748, i l'll de novembre del mateix any firmava ja les ordenances del seu establiment.

No tot podien ser glòries per a Virgili; quasi tot seguit després del gran triomf i la corresponent joia per veure aprovat el seu memorable projecte, experimentà el dolor de veure desaparèixer, en el curt espai de menys d'un mes, el seu pare i el seu amic i protector Lacomba, morts, respectivament, el 12 i el 31 de desembre de 1748.

A Lacomba el succeí el propi Virgili, que fou nomenat cirurgià major de l'Armada, càrrec que portava vinculada la direcció del Reial Col.legi de Cirurgia, el 4 de gener de 1749. Un any i mig després els alumnes ja estudiaven en el nou col·legi.