La recent celebració a la nostra vila d'una de les sessions plenàries del Congrés Català de la Cuina, amb molt d'encert, com a reconeixement a la fama gastronòmica de Cambrils mai posada en dubte, ha esperonat la curiositat de la gent que s'ha preguntat més d'una vegada: "És de sempre o d'ara que es menja bé a Cambrils?" "Des de quan té fama Cambrils com a poble de bones teques?" Perquè és ben cert que a Cambrils, avui, se'l coneix en bona part per l'anomenada que han sabut donar-li les seves delicioses menges. I aquesta reputació com a poble on se serveixen bons menjars ha recorregut les cinc parts del món, especialment els països europeus, de manera que potser el que més recorden de Cambrils molts dels seus habitants que han passat per la nostra terra és el gust que es van donar assaborint un bon dinar o un bon sopar.

És evident que una ben guanyada fama, com la que gastronòmicament té Cambrils, és molt dificil d'improvisar-la. Les coses no sorgeixen de cop com els bolets, més si tenim en compte que no es tracta d'una persona sinó d'un poble

Sense que amb això vulguem dir que la vila no pugui ser recordada o coneguda per altres aspectes, tots ben positius.

També val a dir que el terme de Cambrils és força generós en fruits tant de la terra com de la mar i això fa que tinguem sempre a punt un factor important i fins i tot imprescindible a l'hora de preparar un bon menjar. Un altre factor nogensmenys important són les mans de l'artista-cuiner i també això, abundosament, gràcies a Déu, ho tenim a Cambrils.

Però... des d'ara, com a resultat del 'boom' turístic, o de sempre?

És evident que una ben guanyada fama, com la que gastronòmicament té Cambrils, és molt dificil d'improvisar-la. Les coses no sorgeixen de cop com els bolets, més si tenim en compte que no es tracta d'una persona sinó d'un poble. Això vol dir que l'aprenentatge es fa de pares a fills, que un darrera l'altre no solament s'ensenyen sinó que generacionalment van millorant-se, fins assolir un perfeccionament ja dificil de desmerèixer.

Està clar que la història del menjar ben fet a Cambrils és llarga i notòria. Si no s'hagués sembrat temps enrera, segurament que avui no es collirien fruits tan saborosos. No és gens fàcil tanmateix trobar testimonis escrits que confirmin aquesta teoria, però amb una mica d'esforç i bastant sort ens ha estat possible de fer-nos amb documents que acrediten que el predicament que gaudeix Cambrils en aquest sentit no és d'ara ni és casual: la veu pública està ben fonamentada pel costum i la tradició. I això des de fa fins i tot segles.

Per tal de confirmar el que anem dient, disposem de tres textos escrits els anys 1418, 1853 i sobre el 1880. Confiem que la seva lectura podrà donar resposta adequada als plantejaments que més amunt ens fèiem.

El primer text correspon a l'obra d'Anselm Turmeda La disputa de l'ase, escrita entre les darreries de l'any 1417 i la primera meitat del 1418. Turmeda, escriptor català, nascut a Mallorca el 1352, va morir a Tunísia a la darreria del primer quart del segle XV, però se'n desconeix l'any amb certesa. Va estudiar física i astronomia a Lleida i quan tenia uns vint anys va fer-se frare franciscà, i professà a Montblanc. Després anà a Bolonya a completar els seus estudis i va marxar cap a Tunísia, on va apostatar de la seva religió catòlica, es convertí al l'islamisme i arribà a tenir càrrecs importants en el govern d'aquell país. Va escriure bastants llibres i és la seva una de les figures més interessants de la nostra literatura medieval. Una de les seves obres més enaltides és La disputa de l'ase, que ha arribat fins a nosaltres mercès a les traduccions franceses del segle XVI. La seva temàtica és una discussió entorn a la superioritat de l'home per sobre dels animals i, valent-se d'historietes, explica les reaccions i maneres de fer dels homes d'una faisó plena de gràcia i amenitat.

En un punt determinat del llibre, l'ase i fra Anselm Turmeda s'enreden en una discussió sobre els set pecats capitals i l'ase conta set històries, una per a cada pecat, i les centra en punts diferents de la geografia catalanobalear, punts que ell coneixia prou, amb uns personatges imaginaris. Però es dóna el cas que en parlar del pecat de la golafreria fixa el seu episodi a Cambrils, ja en el segle XV, tot explicant com corria la veu entre els predicadors de les grans solemnitats de l'Església que els tractaven a cor què vols, cor què desitges i dels àpats amb què eren obsequiats pel rector i la gent del poble. L'episodi de la gormanderia comença així en boca de l'ase: "Fra Anselm, al camp de Tarragona hi ha un poble nomenat Cambrils; i es bon i gran poble, el qual és del rei. I al dit poble, frare Anselm, tenen per costum que quan hi ha alguna festa, una vegada hi van a predicar els framenors i l'altra vegada els frares predicadors. S'esdevingué que un dia de Nadal, que era aleshores el dijous, anà a predicar al dit poble un frare predicador. I l'endemà, tornant de bon matí a la ciutat de Tarragona, es trobà, en passar el riu anomenat Francolí, amb dos framenors del convent de Tarragona. I després d'haver-se saludat, ell els preguntà on anaven. Ells li digueren que anaven a Tortosa. Després li preguntaren com havia estat tractat, el dia de Nadal, pel rector del dit poble. Digué el frare predicador: «En veritat, mon amic, el dit rector ens ha honorablement festejat amb força cabrits rostits i carn de moltó bollida, amb Llurs salses i bon vi vermell, després, tortorelles i coloms amb bella pebrada; de manera que ens semblava ésser al Paradís Terrenal. I ahir el dit rector comprà set lliures de congre gros com la cama. I vaig sentir que ell deia a Na Caterina que en fes un pastís al forn. I així, mon amic, si aneu una mica de jorn bé podreu tenir un bon dinar o menjar del pastís.»"

I acaba la historieta amb uns detalls que no són del cas, perquè res tenen a veure amb el que intentem de demostrar.

Un altre dels textos és tret del Romancerillo catalàn, obra fruit de molts anys de treball esmerçats en l'estudi i la investigació per Manuel Milà i Fontanals, una de les figures més rellevants de la literatura catalana i espanyola. En aquesta obra, Milà i Fontanals reuneix la més àmplia col•lecció de romanços catalans de tipus tradicional que s'hagi recollit fins ara, almenys així ho reconeixia un dels seus més fervents admiradors, Ramón Menéndez Pidal.

En aquest 'romancer català' i dins de l'apartat de "Cançons de costums" pot llegir-se la lletra d'un d'aquests romanços, "Josep del carret", que té com a centre la nostra vila:

"Si voleu saber, fadrins,
el temps que jo festejava,
a la vila de Cambrils
n'hi tenia pare i mare."

I més avall feia un elogi de la nostra fruita, quan la jove deia al seu enamorat:

"Anemo'n avall de l'hort
collirem una mançana,
amb el dematí són fresques,
fresquetes que a mi m'agraden."

Aquesta obra de Milà i Fontanals va publicar-se per primera vegada el 1853.

També a l'últim terç del segle passat un conegut home de lletres i pedagog, molt vinculat a Cambrils, Isidor Frias i Fontanilles, cantava en una de les poesies que va publicar en dos volums (almenys aquests són els que nosaltres coneixem) les excel•ències de la nostra cuina quan, en "L'hostaler de Cambrils", l'amo explica el menú:

"A les dotze, a esmolar dents,
tot menjant-se l'arengada
amb ceba, bitxo i pa sec,
a l'efecte d'enfilar-hi
un porró de fil vermell..."

I les preferències d'algun dels hostes:

"... n'escaigué a passar un d'aquells
que no volen escudella,
ni carn d'olla, ni vi en fresc,
sinó purés i croquetes,
rosbif, xampagne i biftecs..."

Potser encara podríem treure algun altre testimoni, com el dels frares cartoixans de Scala Dei que baixaven tres dies per setmana a Cambrils a la recerca del nostre peix fresc, però ens sembla que amb això ja n'hi ha prou perquè quedi demostrat que la fama del bon menjar a Cambrils no és cosa de quatre dies.