Estampes cambrilenques / Juliol de 1971

Confesso que ben poca cosa podrà aportar de nou aquest treball meu ni a la glòria de la personalitat de Guimerà, ni tampoc a la història, densa, atapeïda i molt notable, del teatre, sobretot català, a la nostra vila. I no perquè no hi hagi material d'on treure suc; més que res per la urgència en la decisió d'escriure sobre aquest tema i el temps en què ens trobem, sempre apressant en el treball, que no permet de ser esmerçat en recerques.

És el cas, però, que el dia divuit d'aquest mes s'escau el cinquantenari de la mort d'Angel Guimerà, el gran literat, poeta i dramaturg que omplí mig segle de la vida cultural de Catalunya, i m'ha semblat que també la nostra revista s'havia d'unir, encara que només sigui amb la humilitat de la meva ploma, al clam general d'homenatge i enaltiment d'aquesta figura tan brillant de les nostres lletres.

Per Cambrils havien passat totes les grans companyies de teatre i els més extraordinaris actors de l'escena catalana havien actuat al Gec, a La Cadira o en algun dels diferents teatres que han existit en la història de la vella població

No és pas el cas d'escriure una biografia de Guimerà; la premsa diària i les revistes n'estan parlant molt aquests dies. Es tracta solament de fer ressaltar la seva gran personalitat literària i la seva extraordinària aportació al teatre català, aquest teatre que també a Cambrils, i no en poca mesura, va deixar un fort impacte.

Per contrasentit, aquest home que havia de guanyar Flors Naturals en els Jocs Florals, que seria proclamat Mestre en Gai Saber, que havia de presentar a Alfons XII el Memorial de Greuges, que fundaria la Lliga de Catalunya, i la producció literària en llengua catalana del qual fou realment monumental, no era català, sinó nascut a les illes Canàries; això sí, de pare català, mes de mare canària. Als nou anys vingué amb la seva família a Catalunya i no resultà pas un escriptor novell: als vint-i-quatre anys escrigué el seu primer poema en català. Però allò que més glòria havia de donar-li, allò que el consagraria com un home base l'obra del qual havia d'ésser decisiva per l'animació de la cultura catalana, que fins i tot faria que fos proposat per al Premi Nobel de Literatura l'any 1904, fa ara setanta anys, fou la seva extraordinària producció com a dramaturg. La seva primera obra, "Gal·la Placídia", fou estrenada l'any 1879, quan Guimerà tenia trenta-quatre anys i estava, doncs, en la plenitud de la vida.

De llavors ençà estrenà: "Mar i cel", "La boja", "Mestre Olaguer", "En Pólvora", "Maria Rosa", "La festa del blat", "Terra baixa", "La filla del mar", "Sol solet", "L'aranya", "El fill del rei", "Rei i monjo", "La reina jove", "Joan Dalla", "Jesús que torna", "Mossèn Janot" i "L'Ànima és meva" no són pas totes les seves obres; són sí, potser, les més famoses i, sense cap mena de dubte, és també Guimerà l'autor català més traduït a llengües estrangeres. Algunes de les seves obres més representatives, sobretot "Terra baixa", "Mar i cel", "La festa del blat", "L'Ànima és morta", etc., foren traduïdes al castellà, francès, anglès, alemany, italià, rus, suec, holandès, serbi, txec, hebreu i fins i tot esperanto.

A la vegada, tretze òperes han estat inspirades en diferents obres de Guimerà. La més coneguda i aplaudida de les quals és "Tiefland" ("Terra baixa") d'Eugene d'Albert, estrenada a Praga i representada moltes vegades en el nostre Gran Teatre del Liceu.

En el Cambrils del primer terç del nostre segle l'afició al teatre tenia un caire ben remarcable (també després n'hi ha hagut, però no amb tanta força per raó, potser, de la popularització del cine i d'altres esplais, i no diguem res de l'època que estem vivint, on impera la televisió, la `discoteque' i el cotxe). En els temps que més amunt esmentava, l'única distracció dels veïns, joves i madurs, era passejar, anar a veure passar el tren i, a l'estiu, els anissos i l'aigua fresca a la Font de la Riera. Per aixe, les grans festes tenien un relleu molt més acusat. I així per la Festa Major, el Nadal, el Carnaval i la Mare de Déu del Camí, les bones orquestres i les bones funciones de teatre eren el plat fort.

Per Cambrils havien passat totes les grans companyies de teatre i els més extraordinaris actors de l'escena catalana havien actuat al Gec, a La Cadira o en algun dels diferents teatres que han existit en la història de la vella població. Des dels mítics germans Enric i Jaume Borràs fins al nostre Antoni de Gimbernat Ballvé, passant per en Bonaplata, en Parrenyo i en Davi, anaren desfilant pels nostres escenaris, donant lliçons de ben dir i de bon fer, lliçons, per altra part, molt ben aprofitades pels nostres afeccionats locals, ja que també ells representaven molt de teatre i molt ben fet.

És per això que el teatre de Guimerà ha estat sempre molt conegut i apreciat a Cambrils, on totes les seves grans obres han estat representades en moltes i diferents ocasions. I aquest coneixement de la seva obra ha fet també que els cambrilencs l'estimessin i calibressin el valor de símbol que la seva figura té per a les lletres catalanes.

Pocs anys després de la seva mort, i amb ocasió de donar per primera vegada nom als carrers del barri de pescadors, l'Ajuntament retolà amb el nom d'Àngel Guimerà un dels principals carrers de la platja (l'actual de José Antonio), que el dugué fins l'any 1939. Vingueren després els anys de l'oblit, fins que l'Ajuntament, de bell nou, en un acte de reconeixement dels seus mèrits indiscutibles, tornà a dedicar-li un carrer, acord del 8 de novembre de 1967, aquest en l'eixample del casc antic de la nostra vila. Ben merescut ho tenia!

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques